Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Joan Guinjoan: "Ara tenim educació, però els músics no es guanyen la vida"

Compondre: "La sinceritat és el que un sent, però pot ser una porqueria, mentre que l'autenticitat és escriure sense fer trampes". Art: "Estic d'acord amb el que deia Schönberg, és la recerca constant"

El compositor Joan Guinjoan (Riudoms, Baix Camp, 1931) obre a l'ARA les portes de casa seva, un edifici del 1935 de Sixt Illescas inclòs en el catàleg del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Aquest moviment artístic va promoure l'arquitectura d'avantguarda, una coincidència que entronca amb la seva música. L'obra de Guinjoan ha fet la volta al món. Amb 81 anys no ha perdut les ganes irrefrenables de compondre. Aquest 2013 se li ret un merescut homenatge.

És el primer compositor resident del Palau de la Música Catalana.

Em fa una il·lusió immensa, perquè sóc el primer compositor resident de la història del Palau de la Música i perquè tota la meva vida musical ha estat lligada a aquest edifici, primer com a pianista, després com a director d'orquestra i més endavant com a compositor. Hi tinc un vincle molt fort.

Ser compositor resident implica estrenar una nova obra. Què ha escrit per a l'ocasió?

Normalment els compositors residents són músics joves a qui es dóna un any per escriure una obra de certa envergadura, però jo ja tinc 81 anys i crec que m'han fet resident com un homenatge. Jo segueixo escrivint cada dia, però no em veig amb forces d'assumir un gran encàrrec perquè no sé si el podria acabar. Per tant, he fet una obra petita per al Cor de Cambra del Palau. També hem proposat a molts grups i solistes que ja estaven programats dins la temporada del Palau que interpretin una obra meva. En total, es faran 11 concerts en què hi haurà música simfònica, de cambra i peces per a solistes.

D'entre tots aquests concerts destaca l'estrena absoluta del seu Concert per a percussió .

Sí, és l'estrena mundial. És un encàrrec de la Fundación Autor a proposta de l'Orquestra de Cadaqués, l'he escrit per al Miquel Bernat, un percussionista valencià amb una gran carrera internacional, i l'hi he dedicat al meu fill Francesc. És una obra d'estructura clàssica, en tres moviments, molt brillant, en què el solista és el gran protagonista. Actualment hi ha compositors que, buscant ser moderns, fan l'antítesi del culte al solista, que queda completament desdibuixat.

La seva música sempre ha volgut continuar la tradició.

Penso que encara es poden fer moltes coses noves seguint la tradició. Schönberg va ser un revolucionari i, en canvi, morfològicament va seguir la tradició.

José Menor, que acaba d'enregistrar la integral de tota la seva obra pianística, també oferirà una estrena.

José Menor coneix molt bé la meva obra i és un gran pianista. L'obra que estrenarà és Recordant Chopin. I també em fa molta il·lusió el concert que dirigirà Nacho de Paz, un director boníssim que s'ha implicat molt en la música contemporània i que amb l'Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra i els germans Gerard i Lluís Claret farà una obra per a vuit violoncels. També serà molt especial el concert de l'Orquestra Simfònica de Galícia, dirigida per Víctor Pablo Pérez, i la de tots els músics que participen en aquests concerts.

Per què dóna un acordió al Museu de la Música i no el piano?

Jo mai he tingut piano de cua, en tinc un d'aquests elèctrics que per compondre ja em va bé.Vaig decidir regalar l'acordió que m'havia fet entrar al món de la música quan tenia 14 anys. Durant l'acte tocaré un petit valset i l'Iñaki Alberdi farà un concert. Alberdi és un gran acordionista per a qui he escrit un C oncert per a acordió i orquestra que l'OBC estrenarà l'any que ve.

De l'acordió va passar al piano?

Quan era un xaval de 14 anys, a Riudoms, jo no tenia cap relació amb la música, ni tampoc la meva família, que eren pagesos. Un dia van comprar un acordió al meu cosí i jo vaig aprendre a tocar algunes cançons de l'època, tocava a la festa major. El meu pare va dir que per tocar bé l'acordió havia d'aprendre a tocar el piano, així que vaig començar a anar a classes a les Borges del Camp. Després de la segona classe el meu mestre em va dir que havia d'anar al Conservatori del Liceu. I així vaig passar al piano i ja no vaig tocar mai més l'acordió.

Al Conservatori es va treure la carrera de pianista a dos cursos per any.

Sí, és que jo havia de seguir treballant la terra amb el meu pare, no em podia dedicar exclusivament als estudis, i, per tant, em vaig haver d'espavilar.

Com a pianista va fer molts concerts per tot el món. Però ho va deixar al cap de només set anys!

El 1960 vaig decidir dedicar-me a la composició, i no podia fer totes dues coses. El 1962 vaig tornar a París a estudiar composició i el 1965 ja a Barcelona vam fundar amb el Juli Panyella el grup Diabolus in Musica. Durant vint anys i sense cap mena de subvenció vam estrenar a Espanya més de 70 obres de compositors contemporanis, tant catalans com clàssics del segle XX, com la Segona simfonia de cambra i Pierrot Lunaire de Schönberg, o Improvisation sur Mallarmé de Pierre Boulez. També vam fer cicles al Palau de la Música. Al Saló del Tinell vaig dirigir, amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona (actual OBC), tota la música contemporània que es feia, i els concerts els gravava Televisió Espanyola. A Ràdio Nacional d'Espanya ens pagaven per fer concerts, a la cúpula del Coliseum donava classes de cant als actors, com la Núria Espert...

També va ser crític al Diari de Barcelona .

Sí, durant set anys, i hi vaig aprendre molt. Publicava crítiques a pàgina sencera dedicades a la música contemporània, a Bartók, Stravinsky... Era una cosa habitual. Ara no en parla ningú. Als anys 70 vaig dirigir un programa a TVE, Recital , en què actuaven grans músics de clàssica. També participava a Pentagrama siglo XX, dedicat a la difusió de la música contemporània. Ara sembla increïble.

Quan el vénen a veure a casa joves compositors, què els aconsella?

Bàsicament, la diferència que hi ha entre sinceritat i autenticitat. La sinceritat és el que un sent, però pot ser una porqueria, mentre que l'autenticitat és escriure sense fer-te trampes. La inspiració no sé què és, és una idea que et va rondant i que veus que pot funcionar. Robert Gerhard deia que compondre era com enlairar-se en un avió: no sabies mai on et portaria. Jo estic més d'acord amb Schönberg, que deia que l'art és la recerca constant. I així la vida té un interès.

Als anys 60 i 70 Barcelona va viure un moment de gran vitalitat musical. Com veu la situació musical actual?

Jo he tingut molta sort, però ara els joves ho tenen més difícil. Hi ha una generació de compositors i intèrprets molt bons sorgits de l'Esmuc i les escoles de música, però la música contemporània es toca poc, i no tenen feina. Als 70 vaig ser assessor musical de l'Institut Municipal d'Educació, perquè crec fermament que tot passa per educar musicalment els nens, i durant nou anys vam fer activitats d'iniciació musical a les escoles. Als alumnes la música del segle XX no els semblava estranya. Ara tenim educació, però no hi ha l'ambient musical propici perquè els músics es puguin guanyar la vida.

Per què creu que es toca poca música contemporània?

Jo no puc dir què passa ara, perquè no surto gaire de casa, però en aquella època, en què vivíem aïllats del món, teníem necessitat de recuperar el temps perdut: hi havia una gran activitat musical. A més dels concerts, l'any 1974 vam fer un Festival de Música Contemporània. Als anys 80 vaig fundar i dirigir el Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània. Amb el Goethe Institut organitzàvem concerts, conferències i seminaris de música contemporània. El 1988 vam fer una Setmana Internacional dedicada a la música contemporània. Era una època en què hi havia molta il·lusió i els que ens dedicàvem a la música podíem guanyar un sou digne. Sempre he dit que jo m'he guanyat la vida amb la música per poder fer música.

Els llibres que ens fan grans