L'ESCANDALL

Inconvenients de la memòria

Resulta del tot inevitable recórrer a la memòria quan ja són quatre les reposicions que ha fet el Liceu d’aquest inoblidable muntatge de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti

Liceu. Resulta del tot inevitable recórrer a la memòria quan ja són quatre les reposicions que ha fet el Liceu d’aquest inoblidable muntatge de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, que signa Mario Gas, i que segurament no serà el darrer. Funciona a la perfecció, com cap dels que hàgim pogut veure al llarg dels anys, que tampoc no són pocs. A més, dins aquest pati de veïnats tan autèntic, hi hem sentit Rolando Villazón en plena forma o el debut liceístic de Javier Camarena, ni més ni menys, amb la qual cosa la tasca del tenor eslovè Pavol Breslik no era ni molt menys senzilla, segurament un repte insuperable, que potser amb una altra posada en escena no hauria estat tan evident, però la memòria té aquests inconvenients. Intentant ser el màxim d’equànime en la mesura de les meves possibilitats, el Quanto è bella, quanto è cara, que marca d’alguna manera el tarannà del personatge, tot i que va exhibir bon fiato, va ser una mica pla, com buit de contingut dramàtic. De fet, l’omnipresència que demana un bon Nemorino no va existir, encara que val a dir que el tenor -com el conjunt de l’obra- va anar de menys a més, de manera que al final va ser una festa d’un gaudi generalitzat amb Dulcamara pel pati de butaques oferint el seu elixir miraculós i el públic aportant mamballetes al ritme de la música, que d’alguna manera assegura l’èxit de la funció.

Dos actes, no diré que en les antípodes, però qualitativament diferents. El primer, una mica massa sorollós, accelerat sense necessitat, fora matisos, fins i tot sense passió a l’ Adina credimi, amb l’acció ja traslladada a la comèdia amb la còmica, molt còmica, aparició del Belcore, que interpreta Paolo Bordogna, que supleix les seves carències vocals amb molta gràcia; potser, en aquest aspecte, el millor que hagi vist mai, mil·limetrant dramàticament el rol. També resulta magnífica la interpretació de Roberto de Candia com a Dulcamara, encara que aquí també la memòria juga una mala passada, com quan et ve al cap el gran Ambrogio Maestri, amb la seva potència, tant presencial com vocal; però Candia se’n surt amb professionalitat i desimboltura, traient bon suc al personatge en totes les seves intervencions i rubricant-ho en la teatral i eficaç escena final. Pel que fa a Pavol Breslik, no podem deixar al cistell dels oblits la seva interpretació d’ Una furtiva lacrima, una de les romances amb més referències de la història de l’òpera. De fet, l’actuació del tenor protagonista va ser més que correcta, ja que va ajustar la seva intervenció a la zona central de la seva tessitura, de tal manera que ni tan sols la immensa Jessica Pratt va descompensar les seves intervencions. Jessica Pratt va estar superba i va assolir cims amb la seva interpretació de Prendi, prendi per me sei libero, en què va exhibir tota una gamma de jocs vocals de gran belcantista, que varen enlluernar el respectable, des de sobreaguts fins a pianíssims impecables; tan sols per això s’ho pagava, una nit al Liceu. No va ser només això: Ramón Tebar, dirigint l’orquestra, s’ho va passar tan bé com nosaltres, de la mateixa manera que el cor, divertit, eficaç en tots els sentits...

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF