Ianquis al Puig Major

A partir del 1959, Mallorca se situà al mig de la Guerra Freda amb la construcció d’una base americana al cim més alt de la serra de Tramuntana

A les Balears, les cicatrius de la Guerra Freda encara són ben visibles. El 26 de setembre de 1953 se signaren els Pactes de Madrid. Després d’haver fundat l’OTAN el 1948, els Estats Units “rehabilitaven” el règim feixista de Franco per una “causa de força major”: vigilar qualsevol “amenaça comunista”. Així, els ianquis d’Eisenhower es comprometien a ajudar econòmicament i militarment el seu nou soci, d’un gran valor estratègic. No debades, ho feien a canvi de poder bastir a la part occidental de la Mediterrània el seu propi complex militar. L’acord preveia la creació de quatre grans bases, tres d’aèries (la de Saragossa, Torrejón de Ardoz a Madrid i Morón de la Frontera a Sevilla) i una de naval (la de Roa a Cadis). També preveia la construcció de 16 punts per a estacions.

Un d’aquells punts anomenats “d’alerta i control aeri” va ser el Puig Major, la muntanya més alta de les Illes. Dominant la mar balear, oferia una bona comunicació amb altres bases nord-americanes del sud de França, la península italiana, el Marroc o Líbia. Les obres començaren el 1956. Ricard Janer, prior de Lluc, les recorda perfectament: “A final d’estiu havíem pujat amb un grup fins al Puig Major, on hi havia una capelleta de la Mare de Déu de Lluc. En baixar, sentírem el renou de les màquines excavadores”. L’impacte mediambiental va ser considerable: en un pendent de 850 metres d’altura s’obrí un camí de vuit quilòmetres. El 1958, per poder-hi col·locar l’estació de telecomunicacions, se’n dinamità el cim, que quedà escapçat en nou metres, passant dels antics 1.445, que encara figuren en alguns mapes, als 1.436 actuals.

L’estació tenia dos radars, que s’activaren el juliol del 1959. Estaven dins dues grans cúpules, en forma de mitja taronja, ben visibles des de molts racons de l’illa. Popularment serien conegudes com “les bolles del Puig Major”. Com totes les altres estacions, la mallorquina tenia un emblema en forma de cercle blau que, en el centre, mostrava una mà gegantina amb un puny tancat que capturava un avió soviètic. En castellà, l’eslògan deia: “Ellos no pasarán”.

El 21 de desembre de 1959 Franco rebia a Madrid el president Eisenhower, el general vencedor de l’exèrcit nazi. Era l’escenificació d’un pacte interessat amb el qual Espanya sortia del seu ostracisme internacional. A l’aeroport, unes 50.000 persones aclamaren a peu de pista el líder estranger a la manera de la genial sàtira Bienvenido Mister Marschall (1953), del cineasta Luis García Berlanga. Aquesta vegada, però, els americans no passaren de llarg.

Revolució paisatgística

El 10 de maig de 1960, “les bolles del puig Major” foren inaugurades oficialment pel mateix dictador. D’aquella època, Ricard Janer també recorda l’inici de les obres de la carretera de la Calobra a Sóller: “S’aprofità la maquinària que havien duit els americans per acabar de connectar la serra de Tramuntana. L’enginyer Miquel Àngel Llauger fou l’encarregat de recollir el testimoni d’Antoni Parietti, que el 1933 havia acabat de fer la carretera de la Calobra. Des de Lluc sentíem el clàxon dels camions que pujaven per la part de Pollença”. Les obres duraren tres anys i donaren feina a prop de 1.000 persones, la majoria de Sóller. El 23 de juliol de 1961 quedava inaugurat un traçat de 17 quilòmetres amb dos túnels.

A principis de l’any 1970, la maquinària dels americans també s’aprofità per construir els embassaments del Gorg Blau i de Cúber, que havien de servir per subministrar aigua a una Palma ja del tot xuclada pels efectes del boom turístic. En aquelles obres hi treballà gent de molts de llocs de Mallorca i fins i tot de Lorca, alguns dels quals acabaren vivint a Sóller. El 17 d’abril de 1972 el ministre franquista d’Obres Públiques Fernández de la Mora presidí la inauguració d’ambdós pantans.

Els soldats rasos del puig Major vivien al quarter de Cúber, però els oficials i sotsoficials es distribuïen per la zona de Sóller, on llogaven cases i apartaments. El 1963 alguns d’ells s’instal·laren a la residència militar sollerica de Son Angelats. N’hi hagué, però, molts que preferiren anar-se’n a Palma, per la barriada de Sant Agustí i Cas Català. Joan Oliver és un tinent coronel ja jubilat de 80 anys. Va estar destinat al Puig Major durant 25 anys, des del 1964 fins al 1989. “A la base militar -diu- hi havia un centenar d’americans fent feina. La majoria vivien a Palma. Varen arribar a llogar un tren, que a les sis del matí sortia de Ciutat fins a Sóller, d’on agafaven un autocar que els duia fins a dalt del puig Major. Després, a les sis de l’horabaixa agafaven el tren de tornada”.

Oliver hagué d’aprendre anglès per fer feina al sostre de les Balears: “El radars eren per controlar tots els avions que entraven dins la zona de seguretat espanyola. Ara funcionen automàticament, però abans eren manuals. Davant la pantalla havíem de controlar tots els avions que venien. El senyal s’enviava al centre de control de Madrid i allà supervisaven que tots els avions tinguessin el permís pertinent”. L’antic tinent coronel assegura que la relació amb els americans era molt cordial. “Quan em vaig casar a Algaida -rememora- fins i tot em varen deixar un d’aquest cotxes típics americans, de sis metres de llargària”.

Salvadors del món

La visió que la població illenca tenia d’aquells soldats americans estava condicionada pel cinema de postguerra, que els presentava com a nous salvadors del món. Així ho reflectien pel·lícules com The way ahead, The true glory i Beach Red, interpretades per actors com Cornel Wilde, Kirk Douglas i Frank Sinatra. Tanmateix, des del puig Major, molts d’aquells herois visqueren amb preocupació els tràgics fets que marcaren la dècada dels seixanta: la crisi dels míssils de Cuba, l’assassinat de Kennedy o el cas de Palomares, en el qual el 17 de gener de 1966 un bombarder B-52 va col·lidir a Almeria amb un avió cisterna -sobre Palomares caigueren quatre bombes termonuclears que no arribaren a esclatar, però suposaren un gran perill radioctiu, ja que eren 65 vegades més destructives que les d’Hiroshima.

El 1965 els americans també volgueren tenir una base de telecomunicacions a Menorca que servís de pont entre els radars del Puig Major i els del puig Limbara (Sardenya). El lloc elegit va ser l’Enclusa de Ferreries, el segon cim més alt de l’illa (275 metres). La base acollí prop d’una trentena de nord-americans. A partir de 1973, amb l’arribada de la tecnologia satèl·lit, la majoria d’aquests llocs de vigilància quedaren obsolets i a poc a poc, arran de l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986, foren cedits a l’exèrcit espanyol.

Un dels darrers soldats americans que feren feina al puig Major fou Peter Owen, de 62 anys. Arribà a Mallorca el 1983 amb 27 anys. Hi va estar un any i mig i el 1988, en acabar la seva carrera militar, tornà de civil a l’illa per treballar en una empresa. Es casà amb una sollerica i mai més tornà a partir. “Quan em digueren -confessa- que em destinaven a Mallorca amb prou feines sabia situar-la al mapa. Aquí vàrem fer molta de feina i tinguérem una relació molt bona amb els espanyols. Per Nadal solíem fer regals als nins de Sóller”.

‘Marines’

A la dècada dels seixanta, la presència d’americans per casa nostra s’incrementà amb els membres de la infanteria de marina de la Sisena Flota que feien escala a Palma. Fins a cinquanta vaixells en un any i un o dos portaavions amb 5.000 homes cadascun arribaren a atracar a la badia. Aquells fornits soldats, que no passaven desapercebuts amb els seus cridaners uniformes, deixaven molts de dòlars durant les seves breus estades. Per atreure’ls, hi hagué bars i clubs de prostitutes del barri “chino”, avui reconvertit en la Gerreria, que adoptaren el nom d’alguns destacats bucs i portaavions de la US Navy. Fou el cas del Kansas, el Winston o el Kentucky.

Qui estigué molt pendent d’aquells marines va ser Tummy Bestard, el veterà cònsol dels Estats Units a Mallorca durant 45 anys. Ell va ser el promotor de la campanya ‘Ponga un marine en su mesa’. “Als setanta, per Nadal -recorda-, perquè aquells homes no se sentissin tan tots sols, vàrem posar una anunci al diari. Demanàvem famílies que volguessin acollir un soldat a casa seva per aquelles dates tan assenyalades. El primer any es presentaren al dic de l’Oest de Palma 280 famílies. Va ser un èxit. Hi hagué alguns petits incidents amb americans que s’emborratxaren. Tampoc no faltaren, però, casos d’al·lotes que intentaren forçar-los per intimar amb ells”.

Els marines també destacaren pel seu esperit benèfic. Feren donacions de sang i el Nadal de 1985, a Alaró, un esquadró d’helicòpters carregà tones de material de construcció que havia de servir per reformar l’ermita del castell, de tan difícil accés. El 1991, amb la dissolució de la Unió Soviètica, s’acabà la Guerra Freda i cada cop foren més escasses les visites de soldats ianquis. A la serra de Tramuntana gairebé ja no en quedaven i el 1993 la base militar menorquina de l’Enclusa tancà definitivament les seves portes. El 2005, l’exèrcit espanyol remodelà el Puig Major, que passà a tenir només una de les seves característiques “bolles”. Avui, d’accés restringit al públic, la icona illenca de la Guerra Freda encara és blanc de protestes antimilitaristes.

El funicular de Parietti

E l 1925 l’enginyer i promotor cultural palmesà Antoni Parietti (1899-1979) acabà de dirigir les obres de la carretera del Port de Pollença a Formentor i el 1933 les de la carretera de la Calobra, que es convertí en un prodigi tècnic per a l’època. Ambdues infraestructures es feren amb un clar interès turístic. Tanmateix, el gran somni de Parietti, que als anys seixanta seria president de Foment de Turisme de Mallorca, fou un altre: fer accessible el Puig Major per mitjà d’un funicular aeri. Havia de partir de Cals Reis, el punt d’inici la carretera de la Calobra, per arribar a una altra estació a més de 1.400 metres d’altura.

Aquell imponent mitjà de transport prenia com a model el cremallera de Montserrat, de Barcelona. Amb una cabina per a 25 passatgers, durant deu minuts havia de cobrir una distància de dos quilòmetres, salvant un desnivell de 715 metres. A més, estava previst que la cota més alta de la serra de Tramuntana albergàs un observatori astronòmic, unes instal·lacions per a esports de neu i un restaurant.

La societat Funicular Aéreo fou l’encarregada de finançar els dos milions de pessetes d’un projecte que tingué el permís del Ministeri d’Obres Públiques. La presentació d’aquella “obra cabdal de l’enginyeria mallorquina” tingué lloc el 1934 al teatre Principal enmig d’un gran entusiasme popular. La premsa nacional també se’n feu ressò. El juny de 1936 començaren les obres. Al cap d’un mes, però, amb l’esclat de la Guerra Civil, quedaren interrompudes. Tanmateix, Parietti no es resignà i el 1939 intentà reiniciar el projecte amb la firma alemanya Bleichord-Zueg. L’inici de la Segona Guerra Mundial el tornà a suspendre.

A la dècada dels cinquanta, l’enginyer palmesà no defallí en el seu somni de fer accessible al públic el sostre de les Balears. Aconseguí transformar la concessió del funicular en una carretera de peatge fins al Puig Major. Un altre cop, l’exèrcit -aquesta vegada els Pactes de Madrid de 1953 entre els Estats Units i Espanya- paralitzà les obres. Amb tot, el seu projecte fou adquirit per l’Estat per construir l’actual carretera que duu fins a les instal·lacions militars. Avui, d’aquella curolla de Parietti, que hauria pogut canviar per sempre la geografia de la serra de Tramuntana, tan sols en queda un marge de paret seca al costat de la carretera que baixa a la Calobra.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF