DANSES TRIBALS

El gall que es fa sentir

Gracià Sànchez és el fundador d’El Gall Editor

L’any 1996, Gracià Sànchez (Sant Joan, 1966) va fundar El Gall Editor. Una editorial centrada en la literatura, la història i els temes socials amb seu a Pollença, lluny dels focus de la indústria editorial en llengua catalana com Palma i Barcelona, podia semblar en aquell moment una aventura propera a la insensatesa, però allò cert és que, d’aquí a dos anys, El Gall en complirà vint-i-cinc, i que en aquest temps s’ha convertit en un segell de referència per als lectors de bons llibres en els gèneres més diversos: narrativa, poesia, assaig o teatre. El catàleg d’El Gall inclou referències ben valuoses en cadascun d’aquests àmbits, escollits i editats sota els paràmetres del rigor i l’exigència. Juntament amb Sànchez, el poeta Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971, traductor d’autors portuguesos com Miguel Torga, Eugénio de Andrade i Maria do Rosário Pedreira, i autor de llibres de poesia com Potser el cor, Biografia per a l’ús del vent, Una varietat del mim i La nuesa i el verí ) exerceix des de fa una colla d’anys com a editor literari de la casa, i junts han posat en circulació un nou segell, Quid Pro Quo, vinculat amb El Gall però amb vida i recorregut propis, especialitzat en traduccions literàries de la més alta qualitat. Quid Pro Quo va ser presentat tot just el passat 2018 i ja ha publicat una desena de títols d’autors eminents de la literatura moderna universal com Franz Kafka, Alberto Manguel, Yasushi Inoue, Gonçalo M. Tavares, Jean Cocteau, Patrick Leigh Fermor, Édouard Levé, Ivan Aleksèievitx Bunin i Robert Louis Stevenson, i es prepara per tornar enguany a la càrrega amb una nova tongada de propostes. Per la seva banda, El Gall Editor acaba de reeditar, esporgat, el volum de l’O bra poètica de Josep M. Llompart, amb motiu de l’Any Llompart, que acaba així de la millor manera. Motiu més que suficient per trobar-nos amb Gracià Sànchez al venerable Club Pollença de la vila de Costa i Llobera, i per visitar després plegats la seu d’El Gall Editor, on també s’edita El Punt Informatiu Pollença, el periòdic d’informació local que és una de les capçaleres més emblemàtiques de la Premsa Forana i que també podeu llegir online: www.puntinformatiu.cat.

-A més del Dia de la desgràcia, que es commemora amb la festa dels Moros i Cristians -m’explica en Gracià, per encetar la conversa-, a Pollença també tenim el Dia de la destrossa, que correspon a l’entrada de les tropes borbòniques, el 29 d’octubre de 1522. Varen calar foc a l’església i hi varen cremar vius les dones i els infants que s’hi havien refugiat, més de 200 persones. Als homes, els varen penjar als arbres al llarg del camí cap a Alcúdia, més de 200 morts més. Es varen acarnissar amb Pollença perquè era el centre d’operacions contra Alcúdia, d’aquí diuen alguns que ve la tírria entre els dos pobles [riu]. Pollença també va ser molt castigada pels feixistes durant la Guerra Civil, a més d’instal·lar-hi la seva base aèria per enviar els bombardejos contra Barcelona -aprofitant unes instal·lacions construïdes durant la República-; hi va haver més de 100 encausats en un sol procés.

-Una altra repressió acarnissada.

-Sí, al cap i a la fi va ser l’únic poble de Mallorca on hi va haver resistència armada contra els nacionals.

-Venint als nostres dies, acabau de publicar l’ Obra poètica de Josep M. Llompart.

-Sí, la presentam aquest dimarts al capvespre a Can Alcover de Ciutat. És una edició que reprodueix la que ja es va fer l’any 2001, prescindint de la part que aplegava poemes inèdits de Llompart, però que eren inèdits perquè ell no els havia volgut publicar mai: poemes de celebracions familiars i altres circumstàncies que no afegien res a l’obra com a tal, sinó que més aviat hi feien una mica de nosa. Ha estat una edició relativament bona de fer perquè la curadora, Cèlia Riba, ja tenia feta tota la feina prèvia: la fixació del text, el pròleg, etc. Amb altres obres completes de poetes que hem fet, com la de Miquel Costa i Llobera i la de Joan Alcover, va ser necessari que els curadors hi fessin abans molta feina. Ens trobaríem també en el mateix cas si féssim l’obra completa de Maria Antònia Salvà, que estaria molt bé fer-la, però seria difícil: hi ha l’obra en vers i en prosa, hi ha diferents edicions...

-No seria un volum per a Quid Pro Quo.

-No, perquè Quid Pro Quo és un segell específic per a traduccions. Ens va passar que en un determinat moment teníem una mica massa de tot dins la col·lecció de narrativa, havíem reforçat la línia de traduccions i això feia que coincidissin potser massa títols dins la mateixa col·lecció. De manera que amb Antoni Xumet vàrem decidir de separar les traduccions per aclarir conceptes, una cosa que els llibreters també ens demanaven que féssim. Ell, n’Antoni, s’encarrega de planificar les publicacions de Quid Pro Quo i de treballar la qüestió dels drets, que de vegades és complicada. Els anglosaxons sempre són els que posen més facilitats per a les traduccions. Però després hi ha títols que tenen els drets compromesos amb altres editorials, grans grups generalment, que en el seu moment varen comprar també els drets en català però que han publicat el llibre només en castellà i tenen el català bloquejat. Que no mengen ni deixen menjar, vaja.

-Grans grups i segells petits independents. El sector editorial en català ha canviat molt els darrers anys.

-Sí, tot i que els grans grups no són la nostra guerra, ells fan una feina i nosaltres una altra, i la feim de maneres molt diferents. És cert que el món editorial ha canviat molt, i jo diria que no per a bé. A les Balears, la crisi va eliminar la meitat dels editors que hi havia. Després diuen que la crisi va passar, però tot just després entram dins una altra crisi, la que planteja el desafiament digital, que segons com és més temible perquè comporta un canvi d’hàbits: si una persona lectora dedicava dues hores al dia a la lectura, ara una hora i mitja d’aquestes dues se’n va a llegir beneitures a les xarxes. O tal vegada no són beneitures, però ja no és lectura de llibres. Nosaltres havíem considerat l’edició de llibres digitals abans de la crisi, però després la crisi va interrompre aquest projecte i ara els canals són diferents.

-Deu fer vint anys que hi ha qui diu que el llibre digital substituirà el paper, però fa la impressió que la cosa no va per aquest camí.

-No, el lector de llibres continua preferint tenir el llibre a la mà, el llibre de paper. El llibre digital s’ha imposat al Japó, i és per qüestions d’espai: els seus pisos són massa petits per tenir-hi llibres guardats. Abans del llibre digital, el Japó era el primer mercat de llibres vells i de segona mà, perquè la gent comprava un llibre, el llegia i tot d’una se’n desfeia. No tenen lloc per tenir-los a casa.

-Això explica la polèmica de la japonesa Marie Kondo, que diu que en una casa no hi pot haver més de 30 llibres.

-Clar, perquè per a ells l’espai és un luxe. A Europa, o en el món occidental, es valora la biblioteca familiar, tenir llibres a casa. Ara bé, per a nosaltres el luxe és el temps, mai tenim temps per a la lectura. Al Japó tenen un problema d’espai, i nosaltres el tenim de temps. El que no podem és enganyar-nos amb aquestes dades de consum i hàbit de lectura que manegen els polítics, i que diuen que més del noranta per cent de la població són lectors habituals, perquè això és fals.

-Com va sorgir el projecte d’El Gall Editor?

-Jo havia tingut experiències abans en l’àmbit editorial, coneixia també la Premsa Forana, i l’any 95 vaig veure arribat el moment d’iniciar un projecte propi. El 96 va sortir publicat el primer llibre, i ara el nostre catàleg té més de 350 títols repartits entre 18 col·leccions, tot i que actualment ens centram pràcticament en dues a més de Quid Pro Quo, que no és una col·lecció sinó un segell. Com et deia, durant la crisi varen desaparèixer les editorials més veteranes, com Cort i Miquel Font, i Moll, que era la més emblemàtica i que, a més, també era distribuïdora: a nosaltres, el tancament de la distribució de Moll ens va afectar de ple. Vàrem aguantar nosaltres, Lleonard Muntaner i Documenta Balear, que vàrem començar més o manco al mateix temps. I ara hi ha una nova fornada de segells editorials, que benvinguts siguin. Nosaltres vàrem sobreviure a la crisi justament perquè som una empresa petita i vàrem poder adaptar-nos, però també ho vàrem passar ben malament. Ara bé, el que està clar és que el secret és resistir. Entre Pollença i el Port hi ha 50 immobiliàries i només una editorial. Això és perquè editar no és atractiu per a qui vol fer només negoci: editar comporta també que hi hagi un projecte cultural al darrere, una convicció en el que es fa.

-Has mencionat la Premsa Forana, que ha fet un paper molt important.

-Absolutament. El boom de revistes locals que hi va haver als anys vuitanta, moltes de vinculades a l’Obra Cultural Balear, ha estat fonamental per a l’articulació cultural de Mallorca. Molta gent tornava a llegir en català per primera vegada en dècades, i molta ho feia per primera vegada, i això es va fer amb completa naturalitat. I després, aquestes publicacions tenen un valor documental impressionant. No es pot entendre la història recent de Pollença, o de Llucmajor, sense acudir a la col·lecció del Punt Informatiu Pollença o de Llucmajor de Pinte en Ample, per exemple. Una vegada un senyor luxemburguès que vivia aquí em va dir una cosa sobre el Punt Informatiu : “Vosaltres sou els guardians de la memòria”. En aquell moment ho vaig trobar molt gros, però tenia raó!

-I el futur?

-Continuarem fent la nostra feina, publicant entre vuit i deu títols a l’any amb Quid Pro Quo, i no més de vint amb El Gall. No més, perquè hi ha molta diferència entre fer un llibre, que ho pot fer qualsevol, i editar un llibre, que du molta més feina. La feina i la constància són la clau. Es tracta d’aportar alguna cosa pròpia, oferir coneixement i criteri: només així pots arribar a fer-te un nom, tant si ets un editor com si ets un escriptor. I d’aquí a dos anys alguna cosa farem per celebrar el vint-i-cinquè aniversari, clar!

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF