Diana Coca, Alejandra Freymann i Keila Alaver reviuen les bruixes d'Alaró

El casal Son Tugores acull la mostra 'Muntanyes, precipicis, boscos i coves parlen', comissariada per Tomeu Simonet, galerista d'Addaya

Diana Coca, Alejandra Freymann i Keila Alaver es van trobar per primera vegada l'estiu del 2018 a Alaró i els va semblar que es coneixien de tota la vida. Ben aviat, i de manera natural, van compartir sinergies, idees, investigacions i projectes en comú. Cada dia sortien als espais naturals que envolten el municipi i, fruit d'aquestes sortides, reflexions i mirades, ha nascut la mostra Muntanyes, precipicis, boscos i coves parlen, comissariada per Tomeu Simonet (galerista d'Addaya) i que acull el casal Son Tugores fins al 8 de febrer.

En l'exposició, espais com el Castell d'Alaró, l'Alcadena i la cova de Sant Antoni en són protagonistes, però no només físicament, sinó a través de llegendes que els habitants del poble contaren a les artistes. El fil conductor són les bruixes, "que n'hi havia moltes, sortien a la nit i es reunien per celebrar autèntics aquelarres", expliquen les artistes en la descripció de l'exposició.

"Va ser molt màgic perquè quasi cada dia pujàvem a la muntanya i, com que som una mica bruixes les tres, ens impacten i ens agraden les llegendes de bruixes, que m'atreviria a dir que van ser les primeres ecofeministes", relata Diana Coca, qui afegeix que "cercàvem llocs tel·lúrics a través del que ens contava la gent del poble".

L'encontre a Alaró va ser perquè Freymann i Coca estaven fent una residència a l'Addaya Centre d'Art Contemporani, on es van trobar amb Alaver, que ja feia uns mesos que vivia al poble. Per això aquest projecte també "dona un sentit especial" i "evidencia la importància" de les residències d'artistes i comissaris que es varen dur a terme a l'Addaya durant gairebé quinze anys.

Coca assegura que es tracta d'un projecte col·laboratiu, on l'autoria es dilueix i romp amb la idea del "gran geni artista en solitari". Hi va haver una col·laboració brutal entre totes", assegura. En aquesa proposta, hi trobam pintura, fotografia i vídeo. I si bé són treballs individuals, estan molt lligats uns amb els altres per aquesta experiència col·lectiva.

La fotografia com un reflex de la curació

Per Coca, és el primer projecte fotogràfic des de l'accident de cotxe que va patir a Mèxic l'any 2016, i les fotos també deixen contemplar aquesta curació. "En la meva trajectòria anterior, les meves imatges reflecteixen molta tensió, un cos en equilibri inestable i, de sobte, aquestes són fotos en certa manera xamàniques, com si la terra m'estigués curant", desgrana l'artista.

Confessa que no ha estat fàcil acceptar i reflectir l'estat de vulnerabilitat del seu cos, "que sempre ha estat un cos molt fort, que ha viatjat durant els darrers vint anys". "De vegades la gent em diu que les postres són més passives de l'habitual en el meu treball, però el meu deure era, com sempre, l'honestedat. I si jo no estava bé, així ho havien de mostrar les imatges", afegeix.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF