Comèdia d’Òscar

Manacor.- No són moltes les comèdies que abans d’estrenar-se ja tenen un Òscar al seu palmarès. Sens dubte una de les més emblemàtiques és la molt coneguda i reconeguda La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde. Home brillant, àgil, de llengua esmolada i verb fàcil, precís, ocurrent, més recordat avui dia per la seva vida que per la seva obra. Tremenda injustícia. Dins el món de la literatura va tocar molts pals amb idèntic talent. A l’hora de fer riure i pensar està clar que La importància de ser Frank és la que millor ha traspassat els entrebancs del temps i sempre amb el mateix resultat. Superior. Desconec les raons per les quals David Selvas, amb la col·laboració de Cristina Genebat, després o abans de dirigir al Lliure Angels of America, l’impressionant retaule teatral de Tony Kushner, decidí adaptar el Wilde més famós. Diuen els papers que l’ha modernitzat. Discrep. En tot cas, l’ha decorat i acolorit a la manera de la intemporalitat amb l’afegitó d’una música innecessària i un cop d’ull a Lalaland. Innecessària, sobretot, perquè són massa nombroses les entrades musicals, fins al punt que les cançons si no fagociten el text, com a mínim l’erosionen. No canten malament, ni tampoc bé, la majoria d’integrants del repartiment, motiu pel qual encara es fa més prescindible aquest vessant. I mira que m’agrada veure els actors versàtils, bé sigui cantant o tocant algun instrument, sempre que no encavalquin la força de les paraules. Perquè, a més, quan estan en el bessó de l’obra, des de David Verdaguer fins a Laura Conejero, ho broden, claven els personatges, llueixen les sentències i el públic s’esbutza de riure amb la perspicàcia de cada situació i a un ritme que ve de fàbrica i que ho traslladen amb enorme eficàcia. Laura Conejero, com a Lady Bracknell, paper que no fa gaire havia interpretat Cristina Cervià -per a ella un record etern-, està estratosfèrica, amb tan sols un parell d’intervencions, autènticament memorables. Simpàtics els Worthing i Moncrieff de Miki Esparbé i David Verdaguer; eficaces Paula Jornet i Paula Malia… En tot cas, gairebé dues hores de divertiment amb la signatura d’un dels millors Òscars de la història.

CineCiutat. - Encara bocabadat i sense poder pair l’espectacle que, enregistrat en directe des del renovat Bridge Theatre de Londres oferiren al cinema de l’Escorxador. Julius Caesar, de William Shakespeare, el bard que en comptes d’escriure teatre el que feia era reescriure la història. Pensava que després de veure fa cinc anys el muntatge d’Ivo van Hove de les Tragèdies romanes, la resta de versions seria pura rutina. Aquesta tampoc no la vaig endevinar. Nicholas Hytner, amb el material de primer nivell que és el moment de la mort de Cèsar a mans de Brutus, Cassi i companyia, seguit del famós discurs que Marlon Brando dins la pell de Marc Antoni va immortalitzar a les ordres de Mankiewicz, ha dissenyat un espectacle de primera magnitud. Amb el públic dret, envoltant l’escenari els diferents actes de la tragèdia es van desenvolupant amb una precisió, bellesa i intensitat que fa difícil que cap d’ells surti per sobre de qualsevol altre. Jugant amb la llum com si es tractàs d’un prestidigitador. Un dibuix d’alta gamma per a cada un dels personatges. Un David Calder com a Cèsar que apareix victorejat com un Donald Trump qualsevol i que d’alguna manera marca la línia que descriu un tirà amb els trets que caracteritzen qualsevol de la seva espècie. Però també Cassi, interpretat per l’actriu Michelle Fairfley, que descriu a la perfecció la maquiavèl·lica personalitat del conspirador. O un Brutus, un titella en les mans de Cassi, que recrea Ben Whishaw amb un nombre inabastable de registres; intens el Marc Antoni de David Morrisey… I al principi música en directe. Brutal, que és un bon adjectiu per a la peça.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF