Christine Spengler: "Ser corresponsal de guerra avui és heroic, abans no t'anaven darrere”

Spengler ha estat una de les poques dones que ha fotografiat la majoria de guerres del segle passat i és a Palma per a la presentació d'un documental sobre la seva vida

Té una mirada dura, gairebé tràgica, que contrasta amb la vitalitat i alegria que desprèn dintre del seu vestit de flors. Aquesta polaritat que sosté la seva presència també es fa palpable a les seves fotografies, en què hi ha la foscor de la guerra convivint amb escenes quotidianes d’esperança. És Christine Spengler, una de les poques dones fotoperiodistes de guerra del segle passat. Ha narrat amb les seves fotografies des de la guerra a Irlanda del Nord fins a una altra guerra subtil, que és la del camp de refugiats de Calais. Entremig: Vietnam, Cambodja, Iran, Iraq, Afganistan, Kosovo... Sempre ha treballat en analògic, en gran angular i disparant només una o dues vegades a cada escena.

“Som una fotògrafa discreta, no m’agrada molestar”, diu durant l’entrevista a Can Balaguer, a Palma. És a l’illa per presentar el documental ‘Moonface, una mujer en la guerra’, que narra la seva vida, que està dirigit per l’eivissenc Xavier Herrero i que ha estat guanyador d’una Biznaga de plata al Festival de Màlaga. Du diverses polseres a cada mà que sonen quan les mou per parlar i un fermall brillant al cap. Mostra unes celles que s’arquegen sovint i uns llavis vermells que li han deixat restes als dits, després al llibre que porta per mostrar les seves fotos –‘L’Opera du munde’–, al tassó amb suc de taronja que beu quan s'atura de xerrar.

Diu que no té por. No ha tingut mai por. I relata alguns dels episodis més tràgics de la història humana sense un drama palpable. Va convertir-se en periodista de guerra quan el seu germà es va suïcidar a 23 anys. “La meva vida es va trencar i jo vaig anar a cercar la meva mort a la guerra”, explica. “El meu dol personal es va tornar universal. La mort d’Èric va fer que jo fos més receptiva al dolor dels altres”, afegeix.

Mentre xerra, mostra les imatges a què es refereix del seu llibre 'L’Òpera del món', que recull la seva obra. “Per què una òpera no és tràgica i bella a la vegada?”. Doncs així concep ella el seu treball: captar la bellesa en un context de guerra. La foto més tràgica, afirma, és la que va fer al bombardeig de Phnom Pen el 1975, vuit dies abans que hi arribassin els Khmers rojos. La imatge és apocalíptica, en blanc i negre, sense sang ni morts a la vista. "Sempre he refusat fotografiar morts i sang, he prioritzats els vius, les víctimes", afirma. Explica que en el moment de la foto estava sola perquè era diumenge "i deien que els diumenges eren el descans de la guerra, però jo estava aprenent i naturalment vaig anar a treballar”, relata.

L’enquadrament i la ‘negror’ de les seves fotografies els deu a Goya; la llum que hi ha, a Velázquez; i familiaritzar-se amb aquests artistes, als seus tiets Marcelita i Luís, que la duien al Museu del Prado dues vegades per setmana quan ella era petita. Ella va viure la seva infància a Madrid, on la van dur des de França després de la separació dels seus pares. Ja llavors, a set anys, deia que volia reflectir “el dolor i la injustícia del món”, però amb l’escriptura. És en un viatge iniciàtic al Txad amb el seu germà que li presta la càmera, i ella s’adona que la seva passió era la fotografia.

Cerca en el llibre un exemple d'aquest contrast llum-foscor i mostra una imatge del 1972 a Irlanda del Nord. Uns nins estan contra la paret, amb barrets de carnaval i rient, mentre els soldats britànics els escorcollen. “Els nins feien la guerra allà, portaven pedres i bombes i distreien els soldats mentre els pares de l’IRA transportaven armes pels sostres”, explica.

Viure el que ha viscut, tant en l'àmbit personal com professional, l'ha dut a voler suïcidar-se vàries vegades, confessa. Ara, assegura, ja no li costa gaudir de la vida. “Però això és ara, mira aquesta foto”. Assenyala un retrat seu vestida de negre amb un vel al cap, un rostre que desborda dolor. El lloc, l'Iran.

Una dona a la guerra

Spengler assegura que ser dona li va permetre fer fotos que un home mai no hauria pogut fer; sobretot, a les dones. “També em va ajudar el fet de ser morena, xerrar set idiomes i, evidentment, ser tan valenta com jo som i estar disposada a morir”, assegura. En la seva generació hi havia tres dones més que feien de corresponsals de guerra i que ja han mort: “Ho dic a cada entrevista per no perdre la seva memòria, em sent responsable de la seva memòria”.

Durant la conversa enllaça una història darrere d’una altra, una fotografia darrere d’una altra. L’única vegada en què nova poder fer la foto va ser a la guerra del Vietnam. Una família transportava caminant el fèretre del padrí, i ella els va seguir. En un moment, es varen aturar i la dona es va posar a donar el pit a un bebè. “Vaig veure la foto, la vida en la mort”, diu. “Però en agafar el teleobjectiu i enfocar –“mai en la vida l’he usat, però em van obligar a emportar-me’l al Vietnam”–, vaig veure que la dona tenia part del braç arrancat per una granada. Jo tremolava. Ella em va mirar i jo vaig abaixar la càmera”, relata.

Spengler assegura que continuaria treballant, però no hi ha feina per a ella des de la irrupció de la fotografia digital. “Jo continuaria treballant, no he canviat. Quan una persona té un temperament tan fort i peculiar que fa falta per fer aquest ofici sent dona, no pots deixar-ho ni quan t’enamores ni per tenir fills...”, apunta. Així i tot, considera els que fan avui periodisme de guerra persones heroiques: “abans no t'anaven darrere, ara et decapiten i et filmen amb el mòbil”.

“He perdut l’esperança amb els éssers humans”, assegura. Prova d’això és que, en els darrers reportatges que va fer, a Kosovo, l'Afganistan i l’Iraq, “no vaig ser capaç de treure cap somriure ni una escena esperançadora a les fotos”. Tanmateix, la mort no l’ha trobada i ella escull la vida cada dia.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF