ENTREVISTA

Carles Molinet: “Hem ajudat a crear un nou públic, abans no es plorava en mallorquí”

Director del Teatre del Mar

Una figura imprescindible si parlam del teatre a les Illes, actor, fundador de la companyia Iguana i portaveu de la Plataforma CREA, Carles Molinet es maneja amb la mateixa soltesa als despatxos que als escenaris, tal vegada sent conscient -abans que ningú del nostre entorn- que en el món de les arts escèniques ningú no et regalarà res. Aquests dies celebra, com tots els amants del teatre de qualitat, els 25è aniversari de la sala que dirigeix: el Teatre del Mar.

Amb Iguana va començar tot...

Els fundadors d’Iguana vivíem en una comuna, a Binissalem. Havíem fundat la companyia el 1985 i cercàvem un local estable per assajar. Vàrem trobar aquest, que ara és el Teatre del Mar. Jo ja havia fet un taller amb joves del Molinar i fins i tot havíem muntat un Shakespeare. Al 1991 vam firmar el contracte, després de negociar amb el Bisbat, que en tenia la propietat. També llogàrem unes naus que són a prop. Entre els dos espais ens bastava per a totes les activitats. Record que aquí ja vam assajar La importància de ser Frank, que es va estrenar al teatre Principal.

El Teatre del Mar era un cinema...

El cinema Rex, que va programar fins als anys 80... Quan nosaltres vàrem arribar, encara hi havia per allà el cartell de Tiburón, que havia pintat Rafel Ruiz. De fet, ell també va fer els primers cartells de les obres de teatre de la companyia Iguana. La qüestió és que mentre assajàvem La importància de ser Frank vàrem començar a pensar en la idea d’obrir la sala com a teatre permanent. Vàrem col·locar les bastides, ens vàrem posar les granotes i vàrem cridar tots els nostres amics. Els primers objectius varen ser tapar les goteres i pintar totes les parets de negre. Quedàvem els caps de setmana i va ser llarg -trigàrem gairebé un any- i dur... Fins i tot vàrem estar a punt d’abandonar. La feina no s’acabava mai...

Però es va acabar. El local ja estava a punt, però s’havia d’obrir com a teatre...

Ens posàrem en contacte amb alguns referents que ja teníem; el Teatre Lliure o el Ricard Salvat, per exemple, i començàrem a definir el projecte i a mostrar-lo. Un arquitecte ens va fer uns plànols, un misser ens va suggerir que creàssim una fundació, per facilitar l’entrada de gent diversa i d’entitats de caire públic i privat. Vàrem aconseguir engrescar personatges rellevants com Toni Catany, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Agustí Villaronga... I també la UIB, l’OCB i les associacions veïnals, per exemple. Les institucions públiques s’hi sumaren més tard. El 28 de gener del 1993, precisament el mateix dia que va morir Llompart, presentàrem en públic la Fundació Teatre del Mar.

I calia dotar el teatre d’una personalitat, que es distingís d’allò que ja hi havia...

Només existien el Principal i l’Auditòrium, que competien pel mateix públic, amb els muntatges d’Arturo Fernández, per exemple. Volíem programar un teatre diferent, i en aquest sentit ens inspiràrem precisament en uns escrits, molt irònics, de Llompart sobre el teatre regional. Ell sostenia que era possible fer un teatre popular diferent d’aquells que es feien, que fer teatre popular no implicava fer un teatre d’autoodi.

Defensava un equilibri entre el teatre consumista i l’elitisme, un teatre de qualitat però que arribàs a molt de públic.

Un poc en la línia de Jean Vilar, que defensava el teatre al qual poguessin accedir els burgesos i els criats, o d’Alain Mollot, que va continuar amb aquest concepte al Theatre de la Jacquerie, o el Teatro del Pueblo de Buenos Aires. Llompart deia que el Teatre del Mar havia de servir el poble en lloc de servir-se d’ell. I d’aquí ve també el títol de l’audiovisual que s’ha fet per commemorar els 25 anys: Un teatre del poble al barri d’Es Molinar.

I trobau que aquest esperit, plasmat en els objectius fundacionals, s’ha mantingut al llarg d’aquests 25 anys?

De vegades sí i de vegades no. La idea que la programació no fos elitista, per exemple, pot ser que qualque pic no l’haguem complert.

El binomi Iguana - Teatre del Mar va contribuir a superar la dialèctica que va haver-hi durant anys entre el teatre amateur i el teatre professional... Vàreu decantar la balança cap al segon.

Allò que vàrem fer va ser reclamar i treballar perquè es creàs una estructura que permetés als professionals del teatre viure del teatre. Això no significa que no ens interessi allò que fa la gent que no té el paper de professional. Però crec que, sobretot, hem contribuït a crear un nou públic. Mira, de Nits blanques la gent en sortia plorant, i era una obra en mallorquí. Abans d’Iguana i del Teatre del Mar no es plorava en mallorquí, i tampoc es representaven els clàssics. I el públic que gaudia d’aquest teatre, amb els anys s’ha consolidat i ha anat accedint a altres formats.

Els pitjors moments d’aquests 25 anys?

En dues ocasions hem estat a punt d’abandonar. I les dues vegades l’Associació d’Espectadors del Teatre del Mar va organitzar les 12 hores de funcions ininterrompudes per mirar de salvar la sala. Nosaltres ja havíem dit “fins aquí, no podem més”. Van ser moments en què les institucions, i més concretament l’Ajuntament de Palma, que havien compromès una sèrie de partides econòmiques, van decidir que no farien aquestes aportacions.

Els espectadors varen salvar el teatre?

Els espectadors són el teatre.

Les dificultats econòmiques que heu sofert han fet canviar la programació? O sempre heu combinat un teatre més arriscat amb qualque muntatge comercial?

Han fet que estudiàssim més els projectes, sense deixar d’arriscar però pensant també en arribar a un mínim d’espectadors, i aquest mínim ha augmentat.

Han obert a Palma sales noves que no s’acaben de definir. Sumen o despisten?

Benvingudes siguin, si generen públic, però per a això s’hauran d’especialitzar. A Buenos Aires n’hi ha centenars, de sales, i totes tenen públic, però cerquen l’especialització, diferenciar-se de la resta.

Valorau el paper de les institucions com a eines de suport a la indústria de les arts escèniques en aquests darrers dos anys.

Hi ha hagut èpoques en què les institucions públiques no han servit per a res, en aquest camp; altres etapes en què era millor que no hi fessin res perquè hi jugaven en contra, i ara es podria dir que és millor que facin allò que fan que no que no facin res. Tenim un gran problema, si parlam d’arts escèniques, i, en general, de cultura, i és el de les competències. El Govern pot fer unes coses, els consells unes altres, els ajuntaments també en tenen, de competències, però moltes vegades no saben què fer-ne. És increïble que encara no hi hagi un institut insular de cultura; no s’entén que tampoc no hi hagi un institut municipal de cultura...

I l’Institut d’Indústries Culturals que crearà el Govern?

Solucionarà una part dels problemes que tenim ara. Per començar, els consells hi estaran representats, i, a més, serà transversal, perquè hi estaran implicats els departaments d’Indústria, de Comerç i de Cultura, i fins i tot haurien de ser-hi Innovació i Turisme. Parlam gairebé d’una finestra única a què les empreses culturals es podran adreçar i canalitzar la seva activitat per créixer com això mateix, com a empreses. En aquest institut hi ha d’haver economistes i gestors. I la veritat és que es planteja d’aquesta manera.

EDICIÓ PAPER 10/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF