Brecht de Broggi

Toni Gomila forma part del triumvirat protagonista de La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, dirigida per Oriol Broggi, que no para ni un instant

TNC.- Esperant que Mar de fons arribi al Lliure, la cartellera teatral de Barcelona ja està farcida de mallorquins. Pep Tosar regna al teatre Romea amb el seu Lorca, Federico García ; ahir al Liceu es va estrenar L’enigma di Lea, de Rafael Argullol i Benet Casablancas, estrena mundial, amb les videocreacions de Miquel Àngel Raió; mentre que al TNC Toni Gomila forma part del triumvirat protagonista de La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, dirigida per Oriol Broggi, que no para ni un instant. La sala Gran del TNC també lluïa les seves millors gales o, el que és el mateix, a teatre ple. Una mica com havia succeït quan el mateix Broggi, a la mateixa sala, s’havia posat al capdavant d’ El cercle de guix caucasià amb Marta Marco i Anna Lizaran com a protagonistes. Aquesta darrera va ser també la protagonista d’una de les versions de referència, la que Fabià Puigserver va dirigir, acompanyada per Lluís Homar i Jordi Bosch, papers que han recaigut en Clara Segura com a Xen Te, mentre que el rol de l’aviador Sun és per a Joan Carreras i el de Wang l’aiguader, d’alguna manera fil conductor de la història, per a Toni Gomila.

Deia l’autor, quan ja havia passat de l’adoctrinament a la dialèctica i decidit que els seus personatges principals serien dones, que el més natural és la bondat, perquè la crueltat requereix un gran esforç, però no és menys cert que el preu que s’ha de pagar en aquest món per practicar-la és absolutament desmesurat. A partir d’aquí, d’aquest concepte, es desenvolupa la història, que s’inicia amb la trobada de l’aiguader i tres déus que arriben a la Xina per mirar de trobar una bona persona en la qual dipositar les seves esperances de redreçar el món. Uns personatges, convertits en jutges, que es converteixen en el blanc dels dards més enverinats de Brecht, com ja havia fet en una altra de les seves emblemàtiques obres, L’excepció i la regla, que ben bé podria ser més d’actualitat que mai, com tantes altres, amb un veredicte final que fa feredat. No tan sols això, sinó que també a cada situació, a cada nou moviment cap endavant de l’obra hi podem trobar un agre de circumstàncies per a la reflexió, de la mateixa manera que tots i cadascun dels personatges són susceptibles d’una anàlisi rigorosa per la seva condició paradigmàtica, però que en cap cas es pot qualificar de maniqueista. Són moltes les situacions que planteja i de les quals brollen molts matisos i enriqueixen l’espectacle obrint no pocs ventalls a la controvèrsia, amb tanta habilitat que fins i tot deixa les possibles conclusions en mans del públic, ja que ell no ha trobat més que aquesta pobra solució. Que cadascun de nosaltres busqui la seva, però que no confiï en els déus ni els jutges, ni se’n refiï.

La posada en escena de La bona persona de Sezuan és estèticament senzilla, fins i tot minimalista, molt acurada, al servei de la peça i els seus protagonistes, amb el segell Broggi, que té molt de bo i gairebé poc de dolent. El director posa quasi tot el pes en les interpretacions dels innombrables personatges que hi prenen part, però també en la música en directe que gairebé no deixa de sonar durant tota la representació, a càrrec del seu grup de capçalera, liderat per Joan Garriga. Una gran producció, que mereix i requereix ser vista més d’un cop per poder fruir-la en tota la seva dimensió. Cap problema: els dies 24 i 25 de març la podrem veure al Teatre de Manacor.

Teatre del Mar.- La voz dormida va ser primer novel·la, signada per Dulce Chacón; posteriorment va passar al cinema sota la direcció de Benito Zambrano i ara puja als escenaris amb la companyia Salvador Collado, dirigida per Julián Fuentes Reta i interpretada per Laura Toledo. No és exactament un monòleg, però quasi. Del que es tracta, bàsicament, és de fer sentir la veu de la protagonista, basada en un personatge real, Pepa Patiño, d’una força extraordinària i amb un missatge clar: explicar com va ser la vida d’una dona senzilla i lluitadora que estava del costat dels vençuts, de manera col·loquial, però també profunda. Un bon treball de l’actriu, que fa un autèntic tour de force durant els noranta minuts que dura l’obra i que acaba amb un molt innecessari subratllat, que també és una redundància.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF