ENTREVISTA

Bernardí Roig: “La teatralitat t’aboca a un abisme psíquic. Tot és un absurd”

Bernardí Roig és artista

Avui havia de ser a Pequín, a The Parkview Museum, on aquest diumenge s’inaugura The Artist’s Voice, una exposició comissariada per Lorand Hegyi que reuneix grans peces d’una trentena d’artistes (Marina Abramovic, Pistoletto, Bill Viola, Jan Fabre, Arnulf Rainer...). També Bernardí Roig (Palma, 1965) en fa part. D’ell hi seran les obres, perquè el mallorquí ha optat per quedar a l’illa, immers com està en el muntatge de la que serà la primera exposició que reuneix el seu treball audiovisual. Bernardí Roig. Films, 2000-2018 s’inaugura el proper divendres, dia 20 d’abril, a Es Baluard, una mostra comissariada per la directora del museu, Nekane Aramburu, que reuneix 18 vídeos fets durant 18 anys. Ens rep al seu estudi de Binissalem per parlar-ne.

Si bé hem vist alguns treballs vostres en vídeo, no se n’havia fet fins ara una revisió completa. Com els contemplau ara, tots plegats?

Els veig com una sola obra. De fet, fa anys que contempl la meva obra com un tot. Dibuixos, escultures, instal·lacions o pel·lícules, són tot el mateix. La meva obra s’ha fet heterocrònica, es fa present tot de cop, sense una evolució. Tenc molts projectes, exposicions, faig obres sempre seguit, però pens que, en realitat, no existeix obra nova. Les pel·lícules també són el mateix que tota la resta. Vull parlar de pel·lícules, de films, i així hem posat el títol a l’exposició d’Es Baluard, per sortir de l’assetjament del terme vídeo. Consider el videoart un camp experimental, i les meves pel·lícules no són experimentals, són narratives. I sí, aquesta és la primera vegada que s’exhibeixen conjuntament, com a fruit de la donació que vaig fer l’any passat a Es Baluard, perquè volia que aquest treball quedàs a la meva ciutat.

Abans que se’n reveli el contingut la setmana que ve, pel que deis, podem intuir l’omnipresència d’uns homes en espais claustrofòbics i que desprenen un sentiment d’asfíxia. Qui és aquest home que sempre representau? És la vostra obra un autoretrat permanent?

Jo en som el transmissor, evidentment. En l’aspecte físic, la figura va ser originalment la del meu pare, ell va ser el meu primer model. Però potser no només físicament. L’art és incestuós, sempre copules amb els teus pares. En tot cas, supòs que represent un home condemnat, l’home que seré jo, que serem i som tots. Tanmateix, tota l’obra tracta el tema del temps, que és l’única matèria primera. Les imatges són coàguls d’experiència incomunicada, allò no dit i allò que no pots dir d’una altra manera. Les meves imatges surten de la nit. Supòs que tenc por.

Molts espectadors podem sentir un crit sord en contemplar la vostra obra. És la por que reconeixeu la que us fa emetre aquest crit?

D’aquest crit jo sovint dic que és l’udol d’un pagà. Bàsicament és solitud. Estam sols. Mirau, aquest espai de Binissalem és el taller de la meva solitud. El necessit, és el meu cap. És més, en aquell racó [l’assenyala], hi vaig haver de construir un espai petit, fosc, un subcap per tancar-m’hi i que no hi entri res de l’exterior. Necessit un soterrani perquè els records estan sempre en un soterrani, els has de treure d’un soterrani. Necessit aquest taller de Binissalem, el de la solitud, perquè al de Madrid, el meu segon taller, treball amb molta gent, que fa possible la materialització de les obres. També tenc un tercer taller, que és el que va dins la meva butxaca, un taller fet de quaderns i papers on dibuix les idees quan em venen al cap. També necessit aquest tercer taller, com a idea del trànsit, que em permet no estar enlloc i ser més lliure. I encara hi ha un quart estudi, important, que és l’espai, cadascun dels museus o galeries on faig feina i que determinen i ressignifiquen la meva obra. Ara mateix, Es Baluard és el meu estudi.

La vostra obra té una forta càrrega teatral.

L’espai teatral precipita la narració. La teatralitat t’aboca a un abisme psíquic, a un abisme inevitable. Tot és un absurd.

Quan parlau dels records i del soterrani, voleu dir que les imatges de les vostres obres i els sentiments que desprenen es troben al vostre interior?

No vull insistir ni aprofundir en l’interior. Com Hegel, pens que l’ànima és un os. El cap ho és tot, tot ho fa el cap, que és un magatzem d’impossibilitats.

D’impossibilitats? A què us referiu?

Ens han donat un llenguatge per comunicar, per expressar-nos, però és una presó, una eina carcerària. Et donen les eines i també les limitacions, que pesen tant o més que les eines, i que et condicionen a veure per sempre les coses d’una manera establerta, com establerts estan tots els codis del llenguatge.

La memòria és la càrrega vital feixuga que transmeteu a través de l’obra?

La memòria és una cosa que està enquistada; de fet, la memòria és un quist. Les imatges neixen d’altres imatges. Mirar transforma allò que mires, ho du a una altra banda. Encara que tots feim feina amb la memòria, a mi el que m’interessa és l’inconscient òptic. L’ull recorda allò que la memòria oblida.

Sempre heu dit que dibuixar és essencial per vós. Recorreu al dibuix per recordar?

L’única cosa que faig és dibuixar. Gairebé tota la resta, motlles, grans escultures, audiovisuals, tot m’ho fan altres. El dibuix és captador de l’instant, és una línia ambiciosa que té consciència de si mateixa. Sí, el dibuix és l’embrió de tota la meva obra, el que la fa visible per mi i també m’asfixia. He de dir, en tot cas, que a mi m’agrada més conduir la línia que no un Ferrari.

Les imatges que creau no són còmodes.

Les imatges no són còmodes i, a més, si hi ha qualque cosa que intent que no passi és que s’acomodin. I això, com més temps passa, més costa. He viscut sempre en una sospita del que faig. En les primeres èpoques, vivia amb un cert trauma per no tenir una formació acadèmica ordenada. Ara això ja no m’importa, he començat a entendre l’heterocronia en la qual estic. No tenc una cronologia ni un ordre, diríem, acadèmic. El meu coneixement s’ha fet per acumulació, per creuament de coneixements. I potser sí que les obres reflecteixen la meva incomoditat d’estar en el món, aquesta sospita, aquest qüestionament permanent del que faig. I encara que de cada vegada en sospit menys -quan tens audiència tot es relaxa-, em passa molt sovint tenir la sospita que ja he dit tot el que havia de dir.

I així i tot, continuau treballant, fent obres, exposicions...

Sempre hi ha la idea en mi de no continuar. De fet, sempre pens que faig el meu darrer projecte, que el meu món s’acaba, que no tenc res més a dir. Veig artistes que estan encantats mostrant les obres noves que fan. Però jo no veig res de nou, no hi ha res de nou. Ja us he dit que no hi ha obra. Si continuu és perquè de sobte sent que encara falta una imatge, una més, potser la darrera. O potser ho faig com a la pel·lícula Otto e mezzo de Fellini, en què Mastroianni representa un director de cine asfixiat per la seva carrera, que sent que se li han acabat les idees, que no té res més a dir, i així i tot pensa “us assegur que us ho diré”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF