Arquillué pren Manacor

La temporada a Manacor no podia començar millor, amb Pere Arquillué erigit en cabdill d’una guarda de marginats que lluiten contra el món i contra ells mateixos. Johnny Byron 'el gall' és víctima i botxí, una mena de Falstaf, diu l’actor, però també un Cyrano, que ja va ser, encara més inadaptat, sempre al marge de la norma i naturalment fora de la llei, de les lleis, que, com totes, estan al servei de l’economia, que és patrimoni de pocs. ' Jerusalem', el poema de William Blake, musicat per Sir Hubert Parry , parla del Messies visitant Anglaterra, com havia fet contra els mercaders al temple, per fer front a una revolució industrial que en nom del progrés es cobrava moltes víctimes. Una metàfora, ubicada en un descampat, presidit per una vella caravana, convertida en el centre d’aquest univers lúdic, filosòfic, desastrat, on oficia el gall Byron.

Ja des del principi queda clar que aquesta adaptació dirigida per Julio Manrique apunta amunt, i allà dalt comença, marcant el tarannà sota els acords de l’himne oficiós, cantat en directe, i no abaixa el llistó en cap moment, ni un mil·límetre. I si el principi és espectacular, des de la cançó en directe fins a a presentació de l’estrambòtic protagonista, el final és íntim, però molt intens, i rubrica una feina mastodòntica que assoleix un resultat esgarrifant.

Tres hores sense treva, amb Pere Arquillué omnipresent, poderós, seguit d’una colla de joves , també protagonistes, que no s’arronsen gens ni mica, aportant la seva dosi d’intensitat, juntament amb una banda sonora captivadora i uns personatges dibuixats amb molt de detall i una història tan cruel com atemporal, contada a un ritme contundent i fluid… Brutal no seria un mal adjectiu, en totes les seves accepcions.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF