ENTREVISTA

Antoni Pizà: “Necessit no sentir música tota l’estona per poder-ne escoltar”

Pizà va fer una conferència per reivindicar l’obra del compositor mallorquí Pere Miquel Marquès

Admet que pertany a una generació d’emigrants privilegiada, perquè pot anar i venir amb freqüència. Antoni Pizà (Felanitx, 1962) va marxar als Estats Units amb poc més de 20 anys per especialitzar-se en musicologia. Autor de La dansa de l’arquitecte (Ensiola, 2013) o El doble silenci: Reflexions sobre música i músics (Documenta Balear, 2003), entre una desena de llibres, és professor del doctorat en Música de The City University of New York i director de la Foundation for Iberian Music, on desenvolupa una gran tasca d’inserció de les músiques mediterrània i llatinoamericana entre el públic nord-americà. Fa uns dies, Pizà va fer una conferència per reivindicar l’obra del compositor mallorquí Pere Miquel Marquès, de qui avui i demà s’estrena al teatre Principal de Palma la versió actual d’ El reloj de Lucerna, dins els actes que commemoren el centenari de la seva mort. Ho aprofitam per parlar-ne i creuar amb el musicòleg alguns ponts entre la cultura dels Països Catalans i la dels EUA.

Per què cal reivindicar Pere Miquel Marquès?

Històricament, aquí hi ha un sentiment de culpabilitat per no tenir òperes pròpies com els italians, ni simfonies com els alemanys. Pere Miquel Marquès, al segle XIX, s’hi va posar, va treballar molt tant la simfonia com l’òpera. I, de fet, és l’autor d’ Historia de un día (1869), que es considera la primera simfonia composta a Espanya, així com de dues òperes importants: El anillo de hierro (1878), popularment categoritzada com a sarsuela però que en cap cas pertany a l’anomenat género chico i que tots els musicòlegs consideram com a òpera, i El reloj de Lucerna (1884), probablement millor que la primera però més desconeguda, que és la que s’estrena ara a Palma. Era un músic format i valent, amb una producció operística i simfònica més que considerable.

Una de les vostres tasques principals és la difusió de la música ibèrica als Estats Units. Quin nivell d’inserció s’aconsegueix que tinguin els nostres músics en el públic nord-americà?

Perquè una música entri en un mercat s’ha de donar a conèixer i despertar l’interès de la gent. Pot semblar obvi ,però no està prou assumit. Tot i que he fet i faig molta feina per a la difusió dels músics dels Països Catalans als EUA, queda molt per fer. Cal dir que durant una època l’Institut Ramon Llull va fer una feina extraordinària i, amb el seu suport, a la universitat de Nova York vàrem posar en marxa la càtedra Frederic Mompou de Música Catalana. Des de fa uns anys, amb la crisi econòmica, i ara amb aquesta brutal imposició del 155, han minvat moltíssim les possibilitats de promoció. Aquests cursos de doctorat eren importants perquè es dirigien a una quinzena de persones que, al cap d’uns anys, esdevenen programadors dels millors concerts, caps dels principals centres musicals, mandarins de la cultura. És un efecte goteig, en el qual crec molt perquè se n’obté un retorn notable.

Amb l’experiència que teniu dels EUA, què es podria fer aquí per millorar la cultura musical?

És difícil. Qui té la solució? Tot i això, si posam com a exemple els EUA, on tots els universitaris, de qualsevol carrera, estan obligats a fer una assignatura d’introducció a la música, al primer curs, tot apunta que aquí seria bo implementar aquest sistema i que la música fos part de l’engranatge universitari. S’ha aconseguit molt, amb això: primer, incrementar l’interès dels joves; segon, que els professors de música tinguin més feina, i tercer, que, com que tots els alumnes han d’anar a un concert i fer un treball, potser els agrada i se’ls fidelitza com a públic o, en tot cas, sabeu quantes entrades es venen per aquest motiu?

Com a professor, sabeu que la formació acadèmica als EUA és generalista. Quina valoració en feis?

Allà la universitat sap que no té cap sentit formar de manera molt específica per a una feina que potser ara té molta demanda i d’aquí a no res pràcticament desapareix. S’ha d’obrir la ment al coneixement i després cadascú s’especialitza. Sigui com sigui, la millor formació per a un jove són les humanitats, sens dubte, i ho dic convençut. Et proporcionen el pensament crític i uns coneixements generals, i et donen eines per qüestionar les coses, que és bàsic per a les democràcies avançades. Ho dic tot i que Reagan va desmuntar les humanitats i al país hi ha una massa gran de gent molt inculta, però també grans fortaleses de cultura. Si a l’Edat Mitjana la cultura es refugiava als monestirs, ara els bastions en són les universitats.

El mecenatge és una forma de cultura entre els nord-americans, mentre que aquí no s’aconsegueix que quedi. Com s’ha d’incentivar?

El mecenatge als EUA és a la consciència dels que poden fer-ho. Encara que pugui semblar un poc pietós i carrincló, segurament es tracta de pensar que la felicitat que sent la persona quan dona és enorme, molt més gran que quan rep. De tota manera, no hi ha cap sistema perfecte, ni privat ni públic. Aquí no podem dur la cultura al terreny del suport totalment privat perquè no hi ha tradició, i seria un error brutal voler-ho fer. Que la cultura estigui majoritàriament finançada pel sector públic té avantatges evidents. Si posam l’òpera com a exemple, ens trobam que a Alemanya poden fer obres trencadores, molt atrevides, mentre que la Metropolitan Opera House de Nova York és qui té les millors veus, una qualitat immensa, però a la vegada té les escenografies més conservadores del món. Hi ha d’haver mecanismes perquè el que dona no hi influeixi.

Tenim música posada tot el dia. Vós també?

Tot i que n’escolt molta, he de dir que necessit no sentir-ne tota l’estona per poder-ne escoltar. Em prepar per escoltar música. Si després de dinar vull gaudir d’una sonata de piano de Prokófiev, necessit haver estat tot el matí sense sentir música. Tenim massa música al nostre abast; internet i les xarxes socials n’han portat un excés. L’experiència de l’art necessita aire, abans i després. No es pot escoltar música les 24 hores. Aquella aventura d’anar a la casa de discos, escoltar, triar i comprar, s’ha perdut, i era una important font de coneixement.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF