DANSES TRIBALS

Andreu Gomila: els continents i els continguts

Escriptor

Ara com ara, deu haver-hi pocs escriptors de qui es pugui dir, com es pot dir d’Andreu Gomila (Felanitx, 1977), que és absolutament singular. Pocs com ell fan el seu camí tan pel seu compte, tan distintament a part de la resta que no se’l pot agrupar ni arrenglerar amb ningú, ni tan sols amb els que es neguen a ser agrupats. Andreu Gomila no ha necessitat mai oposar-se a res ni a ningú per ser qui és i per escriure com ho fa, nítidament i amb totes les conseqüències. No està adscrit a cap grup generacional ni estètic, no se’l pot vincular a la freqüentació d’uns locals o uns altres, ni tan sols d’unes amistats o unes altres, encara que conegui tothom i tothom el conegui a ell. Quan cerques el seu nom a Google, no et surt aquella notificació que diu “altres persones també cerquen”, i a continuació quatre o cinc referències més que s’hi vinculin. Si cerques Andreu Gomila, cerques Andreu Gomila i prou. Si penses en ell, no penses en algú altre.

Tota la seva obra pertany al segle XXI, per cronologia i per esperit. Va debutar l’any 2001 amb el llibre de poemes 'Un dia a l’infern dels que són', que va merèixer el premi Amadeu Oller i va sortir sota el segell d’edicions La Magrana. El van seguir 'Aquí i ara' i 'Diari de Buenos Aires', publicats tots dos l’any 2007, respectivament, per les editorials El Gall i Moll, i més tard, el 2012, 'Carrer dels dies', que va ser publicat per Edicions Proa. És autor també de dues novel·les, 'El port'. No serà res de mi (Moll, 2010) i la més recent 'Continents' (editorial Empúries, 2017), històries de personatges que fugen d’ells mateixos per acabar trobant-se amb ells mateixos. Professionalment, és periodista cultural, especialitzat en els àmbits del teatre i la música, i ara treballa pel seu compte (també), després d’haver estat director un grapat d’anys de la revista d’oci i tendències 'Time Out Barcelona' i d’haver publicat, juntament amb la també periodista Marta Salicrú, el llibre 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015), sobre les referències musicals de la generació que es va fer jove amb el grunge i l’indie pop. Em cita a la casa on estiueja a Portocolom, el lloc on sempre li agrada tornar.

—Portocolom no ha canviat com ho ha fet la resta de Mallorca –afirma–. L’altre dia deia a la meva filla: “Mira, aquest tros de carrer és ben igual que quan jo tenia deu anys”, i això, ara, ja és una cosa ben estranya a Mallorca. Els infants ja no poden jugar al carrer ni a Moscari! Ho sé perquè ma mare és d’allà i tampoc no els pots deixar que juguin a fora, hi passen massa cotxes.

—Portocolom, de fet, és el paisatge de les teves novel·les.

—Jo crec que sempre acabes escrivint més sobre els llocs que no tens. Si jo escric una història que passa a Barcelona, fàcilment algú em pot dir que m’he inventat això o allò, i fins i tot pot anar a comprovar-ho 'in situ'. Però com que estic lluny de Portocolom, i la majoria dels lectors també, la distància em permet mitificar, fabular, que és el que a mi m’agrada. Hi ha aquesta mania del realisme, la de voler identificar cadascun dels llocs i dels referents que surten a una novel·la, com en poesia molta gent té la mania de voler identificar el poeta amb els seus poemes. Però a mi això no és el que m’interessa. A més, tota aquesta zona de Felanitx, s’Horta, Portocolom... ha estat molt poc explotada literàriament, ni tan sols per Miquel Bauçà. Sempre he pensat que aquell ermitatge del qual parla en realitat no es trobava a l’Eixample de Barcelona, sinó aquí, segurament en aquella rulot dins la qual es va instal·lar a viure durant un temps. I mira, ara mateix som aquí passant uns dies na Llucia Ramis, n’Arnau Pons, na Blanca Llum Vidal i jo, quatre escriptors estiuejant a Portocolom [riu].

—I tres d’ells, felanitxers instal·lats a Barcelona.

—És curiós, perquè els barcelonins et deixen clar que mai seràs un barceloní; a Barcelona jo sempre m’he sentit com un immigrant més. Lligat a Barcelona i a Catalunya per la llengua, i ara també pels meus tres fills, que ells sí que són catalans i això sí que és un lligam definitiu. Ara bé, et queda clar que tu no ets d’allà. S’ha de dir, de tota manera, que els catalans, en general, són més oberts que no ho som els mallorquins. I després diuen coses divertides, com en David Castillo, que sosté que els mallorquins som els aristòcrates de la literatura catalana. En tot cas, a mi ja em va bé aquesta fórmula d’anar i tornar de Barcelona a Mallorca; se suposa que els mallorquins sempre acabam tornant a l’illa, però ara com ara jo no tenc intenció de fer-ho.

—Això de no tornar a Mallorca és una cosa molt de felanitxers, i crec que el motiu és que Felanitx, en realitat, no és Mallorca. Geogràficament en forma part, però en realitat és una altra cosa.

—[Torna a riure]. És cert. A veure, setze anys seguits de govern del PP han destrossat Felanitx. Ara té molt poca vida com a poble, i a això hi has d’afegir l’onada d’immigració marroquina, que no és en si mateixa una cosa bona ni dolenta, però que hi és i també compta. A la biblioteca municipal no hi trobes els llibres de Miquel Bauçà ni de Joan Estelrich: un poble que a la biblioteca pública no té els llibres dels seus escriptors més importants... bé, amb això ja està tot dit, no? L’altre dia vaig veure que es venia una casa de 230 m2 al centre del poble per vuitanta mil euros, i això és perquè ningú vol anar a viure allà. Ara bé, s’ha d’admetre que un lloc on no vol viure ningú també és interessant literàriament. Un lloc on fan les millors ensaïmades i el campionat mundial de truc (mundial, que consti), però no volen que vingui ningú de fora i ho conti... Tenc començat un poema llarg que es titularà ‘Felanitx’, en què intent explicar tot això, però amb una voluntat diguéssim que dignificadora.
—Això deu tenir a veure amb el que deies sobre anar i tornar.

—Sí, anar i tornar i veure quines coses canvien i quines no; crec que això és molt enriquidor. El sentiment de possessió és el que ha fet malbé Mallorca. Jo als meus fills no els deixaré una casa, però sí que els deixaré un paisatge. Tothom vol ser d’una banda o una altra, però al final només et tens a tu mateix, ets tu tot sol dins el món i això has d’assumir-ho. Després véns aquí, a Portocolom, retrobes els amics que continuen quedant per fer les partides de truc, et banyes a la mar, veus aquests quatre pins... i ja està, és això. És del que tracta 'Continents', per exemple. Anam de sòlids cap a gasosos, no hi ha volta de fulla.

—D’ençà que no has de dur la direcció del 'Time Out Barcelona' deus tenir més temps per escriure.

—L’escriptura requereix dedicació, i en aquest darrer any i mig he acabat projectes que tenia encetats i n’he començat d’altres que ja veurem com s’acaben concretant. 'Continents' formava part de la, diguéssim, etapa anterior, i també un llibre nou de poemes que traurà Cafè Central, el segell d’en Toni Clapés. Però això serà el 2022, perquè només volen fer quatre llibres a l’any i els ritmes de publicació de poesia són cada vegada més aquests. I jo som enemic de presentar-me a premis; aquest el vaig presentar a un i no va guanyar, i tampoc no em ve de gust presentar-lo a més llocs ni córrer darrere editors. És un llibre escrit d’una manera estranya: després de 'Carrer dels dies', vaig començar dos llibres més que vaig desestimar, i després, sense fer-ne comptes, en un any i mig vaig escriure més de cent trenta poemes, dels quals n’han quedat quaranta, que són els que formen el llibre. De manera que ja m’està bé esperar uns anys més a publicar-lo. Que reposin, com se sol dir.

—I dius que també hi ha material nou.

—Sí, un llibre de relats llargs, gairebé 'nouvelles', que tenen com a fil comú les relacions entre homes i dones. De fet, el títol de treball del projecte és 'Homes sobre dones', jugant amb un títol de Richard Ford, 'Women with men' [n’existeix traducció al castellà: 'De mujeres con hombres', a Anagrama]. Aquest llibre de Ford, i un altre de Patrick Modiano que es diu 'Tres desconegudes', que serien el model del que vull fer. He escrit també una obra de teatre, que segurament no es representarà mai, però que possiblement inclogui en aquest llibre de narracions. En tinc una dels contes de Delmore Schwartz, el poeta que Saul Bellow va convertir en el seu Humboldt, un llibre que es diu 'En els somnis comencen les responsabilitats', que és un títol que m’encanta. També estic treballant en una versió dels Alcools d’Apollinaire, que és una de les grans obres de la literatura del segle XX i que no la tenim en català. I tenc traduït també un dels llibres potser més importants d’Emil Cioran, 'De l’inconvenient d’haver nascut', que el publicarà Empúries. La meva idea seria traduir un llibre a l’any. No és que em plantegi viure de la traducció, però crec que per a un escriptor traduir és molt bo, perquè et permet entrar a fons en altres mons que no tenen res a veure amb el teu.

—Cioran és un os gran, i mal de rosegar.

—A mi m’entusiasma, però és cert que traduir-lo no és fàcil. És un romanès que escriu en francès, i algú pot pensar que traduir un autor que deixa la seva llengua per una altra ha de resultar més fàcil, però no és així, al contrari. A més, formalment és un llibre d’aforismes, i això vol dir que l’has de clavar, com si es tractàs de poesia. En aquest llibre ell escriu molt a partir de la filosofia hindú, i això, com a traductor, també t’obliga a conèixer-ne les fonts. Però és el que m’agrada fer com a traductor, coses que no es trobin fàcilment en català. Parlant de romanesos, estic enlluernat amb el 'Solenoide' de Mircea Cartarescu [publicat en català per Edicions del Periscopi en traducció d’Antònia Escandell Tur; Lleonard Muntaner Editor ha publicat l’antologia dels seus poemes, 'Res', en versió de Xavier Montoliu]. Només que fos per la literatura sobre paràsits que conté, ja seria un llibre important. Un fet molt positiu és que, d’uns anys cap aquí, el mercat català s’ha obert a d’altres veus, fins i tot altres llengües i cultures que abans no hi eren presents, i en traduccions molt bones. Del que ja no estic segur és que hi hagi tants de lectors.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF