HISTÒRIA

Els Agermanats, mitificats i vilipendiats

L’assassinat de Joan Crespí i la dictadura de Joanot Colom són alguns dels aspectes més foscos de la revolta

Els Agermanats en general, i particularment Joan Crespí i Joanot Colom, foren demonitzats pels cronistes de l’època i després passaren a ser idealitzats per liberals, republicans i sobiranistes. “No cal tampoc elevar-los a la categoria d’herois”, diu el doctor en Història Jordi Maíz, però per a molts ho han estat, i ho són, encara avui, quan commemoram el cinquè centenari de les Germanies. El problema és que, com assenyala Margalida Bernat, la documentació conservada prové dels “repressors”, enfront dels quals sorgí, a partir del XIX, el mite de la rebel·lió.

Eulàlia Duran recull fil per randa el procés de “glorificació” de Crespí i Colom, començant pel drama El tundidor de Mallorca (1839) que protagonitza el primer, definit com a “bo i lleial”. El 1841 l’Ajuntament de Palma va homenatjar Colom i encarregà el seu panegíric a Antoni Furió, “nomenat, possiblement per les seves simpaties progressistes, cronista del Regne”, i qualificà la Germania de “gloriós aixecament”. Francesc Carrió i Francesc Cerdó dedicaren obres de teatre a Colom i es posà el seu nom, primer, a la nova via entre les places Major i de Cort -encara el manté-, i després, a la plaça de la Porta Pintada.

El 1870, ressenya Duran, “l’ajuntament republicà de la Ciutat de Mallorca feu un nou pas en la mitificació de les Germanies”, aquesta vegada per reivindicar també Crespí, amb una placa a la plaça del Rosari -restaurada per Cort fa poc- i una nova lloança encarregada al cronista de torn, Pere d’Alcàntara Penya. El capellà Cosme Bauzà qualificà Colom de “savi” i “ànima de l’heroica resistència”. El socialista Alexandre Jaume comparà Pere Oliver, destituït com a batle de Manacor el 1935 a causa dels Fets d’Octubre, amb Colom, per “llur defensa dels oprimits”. El liberal Gregorio Marañón considerà les Germanies mallorquines, a diferència de les Comunitats castellanes, “d’índole social, francament socialista”.

El conservador -però documentat- Josep Maria Quadrado, recorda Duran, era d’un altre parer: va qualificar Colom de “gran criminal”. I va anar més enllà, va arribar a afirmar que seria un error considerar que els Agermanats tenien “unes altres idees ni convicció que les seves passions” i va descartar que tinguessin realment motivacions polítiques. L’historiador de Sóller Josep Rullan admet que a Crespí “se li pot atribuir l’honra d’haver iniciat un moviment els objectius del qual eren bons”, però afirma que a Colom “només se li pot concedir, per ara, el trist paper d’haver restat al front dels pertorbadors”. El 1972, l’economista Gonçal López afirmava, recorda Duran, que la Germania “fou una ‘revolució de dretes’”, perquè “els seus principis suposen una negativa de la lluita de classes”.

Eleccions manipulades

El procés de radicalització de les Germanies fou, pràcticament, com el de totes les revolucions: un sector més moderat -el de Crespí- va acabar apartat per un de més exaltat: el de Colom. Que el seu govern durant la major part del període fou una dictadura queda fora de cap dubte raonable. Maíz apunta que, a la pràctica, va prendre el poder de la Tretzena: “L’òrgan havia perdut diversitat i les seves competències eren controlades en gran part per Colom”. Els historiadors Juan Vidal, Casasnovas, Duran, Serra i el cronista Bartomeu Bestard coincideixen que Colom va governar de manera “dictatorial”. Duran insisteix que va prescindir “de tota fórmula democratitzant”.

Bernat i Serra assenyalen que Colom “s’envoltà d’una guàrdia personal”, d’uns 200 homes, “que no tenien ni els virreis llevat dels casos de grans solemnitats”. Eren els ‘guardes d’en Colom’. Gaudia d’un “context de veneració” -tret habitual dels dictadors- i d’aquí ve que es parlàs de ‘la Fe d’en Colom’ o, de manera despectiva, de la ‘Secta Colombina’. Sota el seu govern es designaren càrrecs equivalents al que avui dia anomenaríem “comissaris polítics”, “per controlar i capgirar el resultat de les eleccions” que “foren totalment manipulades”.

Pel que fa a l’assassinat de Crespí a Bellver, Duran recorda que Quadrado criticava Penya “per haver silenciat que Francesc o Joanot Colom” n’haurien estat els executors. En lloc d’això, Penya deia que havia mort “a la foscor d’un calabós” i que Colom l’hauria venjat. El poeta Ramon Picó s’inventà que Francesc Colom havia mort Crespí com a acte de pietat, per evitar-li una suposada execució pública per part dels enemics. Té poca lògica pensar que els ‘mascarats’ s’haurien pogut introduir a un Bellver en mans agermanades per matar un dirigent que ja no comandava; i sí que en té, en canvi, que Colom hagués volgut desfer-se d’un competidor.

Enric Fajarnés assenyala com a “tret de generositat que enalteix Joanot Colom” que el 1521, davant les “vacil·lacions i ajornaments per part dels jurats”, enviàs blat i sis-centes lliures a Eivissa, que estava en una situació crítica. Però afegeix que aquesta fou una “ocasió oportuna” per establir contacte amb els eivissencs, “tal vegada escollida intencionalment per Colom”, de manera que no seria desinteressada. Segons Juan Vidal, amb la repressió a Colom no se li pogué confiscar res, perquè no tenia béns; no s’havia enriquit amb el poder. Però probablement un factor determinant per construir el mite de Joanot Colom va ser l’inhumà i desmesurat càstig que va rebre. El varen degollar i esquarterar, en penjaren el cap en una gàbia a la Porta Pintada fins el 1822, enderrocaren ca seva i la sembraren de sal i es va vetar als seus descendents exercir cap ofici “fins a la quarta generació”.

Les Germanies han inspirat un bon grapat d’obres literàries, entre les quals hi ha les peces teatrals Joanot Colom, de Llorenç Moyà, i Benet Esteve, de Gabriel Sabrafín. El 2020 Guillem Morro Veny va publicar La diabòlica Secta Colombina (Calambur) i Antoni Rodríguez Mir Pac qui deu (Lleonard Muntaner).

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF