Aeham Ahmad: “A Síria també miràvem les guerres de lluny, fins que ens va tocar”

Piano entre bombes. La imatge d’Aeham Ahmad tocant el seu piano als carrers devastats de Yarmouk es va fer viral a finals del 2014. Avui, refugiat a Alemanya, aquest sirià d’origen palestí, a través de la música, basteix ponts entre les distintes cultures

se’l coneix com “el pianista de Damasc” des del moment que els vídeos on se’l veia tocant al bell mig dels carrers bombardejats de Yarmouk es varen difondre per internet, a finals del 2014. Aeham Ahmad (Damasc, 1988) intenta treure’s el protagonisme que li donà una fotografia en què apareixia tot sol, teclejant el seu piano envoltat de destrucció. “Sense alguns amics i el meu pare, que estaven amb mi, sense la meva dona i sense tantes persones que, com jo, intentam dir ‘mirau, escoltau Síria’, jo no podria haver continuat tocant”. Ho farà aquest dimecres vespre al teatre Principal de Palma, en un concert benèfic organitzat per Proem-Aid. Des d’aquell 2014, la vida d’Aeham Ahmad ha canviat. L’agost de 2015 va fugir de Damasc, va fer més de 700 km a peu fins que va arribar a Alemanya, a través de Turquia, Grècia i els Balcans. Pocs mesos després, rebia el Premi Internacional Beethoven pels Drets Humans. A finals del 2016, la dona i els dos fills es varen poder reunir amb ell. Ara viuen a Alemanya, des d’on Ahmad viatja arreu d’Europa difonent, a través de la música, un missatge de pau i esperança. L’editorial S. Fischer publica, a principis d’octubre, el llibre ‘Und die Vögel werden singen’ (Els ocells tornaran a cantar), en el qual conta la seva història.

Us hem sentit a dir que, fins que esclatà la guerra a Síria, teníeu una vida “normal”. Què vol dir això?

Vol dir que les persones que, com jo, hem abandonat els nostres països fugint de la guerra, som gent amb unes vides semblants a les vostres. Jo he viscut sempre a Yarmouk, el camp de refugiats palestins que està a les portes de Damasc, on ja va arribar el meu avi. Yarmouk, fins que l’han destruïda, era com una ciutat , un suburbi de la capital síria, amb edificis, botigues i amb uns 160.000 habitants. Vaig començar a estudiar piano a 5 anys, vaig anar a l’escola, al conservatori a Homs per especialitzar-me en piano clàssic, mentre ajudava el pare, que és cec, que tenia una botiga d’instruments musicals i és violinista. Ma mare treballava per a l’ONU. Seguint la nostra tradició, ella va cercar durant un any una jove per a mi. La va trobar, es va acordar el matrimoni i ens casàrem. Jo estudiava música i ella, pintura. És artista. Vull dir que, dins els nostres costums, tot això és una vida normal, tranquil·la i amb un cert benestar.

Els agents de l'ISIS em cremaren el piano i m'amenaçaren en tallar-me les mans o matar-me

Com us canvia la vida, el 2012, amb el bombardeig de Yarmouk?

Quan començaren els combats entre les tropes de Bashar el Assad i els rebels, uns 140.000 habitants abandonaren la ciutat. Seguidament, entre l’estiu del 2013 i el gener del 2014 vàrem patir un assetjament dramàtic. La nostra casa i la dels meus pares, com la de tots els veïns, varen ser bombardejades amb bidons carregats de metralla. Afortunadament no érem a dins. Quedàrem sense casa, sense feina i sense menjar. Jo veia que els meus dos fills s’aprimaven. Teníem fred. I jo mirava el piano i pensava que un dia els dits se’m congelarien i no tindria la capacitat de tocar. Em vaig plantejar fer estelles del piano per encalentir-nos. La tristor començava a matar-me. Impulsat per la meva dona, em vaig decidir a treure el piano al carrer. Els amics i el pare m’ajudaven. A moments se sentia el renou de les bombes de fons (ho pots veure a Youtube), però jo continuava tocant, mentre altres joves cantaven al meu costat. La gent que anava pel carrer s’aturava a escoltar. Aquells eren els nostres moments de pau i de somni d’un futur millor.

Va ser l’ISIS que us cremà el piano?

La música occidental no es pot tocar, i jo feia una mescla dels mestres europeus i la música siriana. Agents de l’ISIS ens cridaren “prohibit!”. Em varen cremar el piano i m’amenaçaren de tallar-me les mans o matar-me. Si no ho varen fer, va ser perquè el meu pare va dir que el piano era seu, que ell és cec i que jo era el seu ajudant. Sense piano, una nina de deu anys a qui jo ensenyava música va morir; veia el patiment de la meva família, vaig veure que no podíem continuar així. Llavors, amb les imatges del piano al carrer, vaig parlar amb mitjans de comunicació europeus, varen escriure articles i es varen recollir diners perquè poguéssim partir. Pensau que només anar de Yarmouk a Damasc ens costà 3.000 euros de suborns. Amb la dona i els fills vàrem aribar fins a Homs, però per a ells continuar era massa perillós i vaig continuar tot sol.

Aquí molta gent crida “Volem acollir”, però no hi ha polítiques que ho afavoreixin. Què en pensau?
Pens que les polítiques efectives serien no crear refugiats: No promoure guerres perquè tu i jo puguem anar en cotxe o beure aquest cafè, no explotar els recursos de l’Àfrica, no voler el domini del gas sirià. Tothom apunta a ISIS, a l’EI, però això es fa per tapar els interessos dels països poderosos. Ara volen reconstruir una altra Síria, segons els interessos de l’Iran, de Rússia, de Turquia... Estan destruint el món. A Síria també ens miràvem les guerres de lluny, fins que ens va tocar. A Europa pot arribar-li en les properes dècades. Ho hem d’aturar.

Amb els concerts només vull que estiguem junts, bastir ponts entre cultures

Què voleu aconseguir amb els vostres concerts de piano?

Només vull que estiguem junts, bastir ponts entre la gent, entre cultures. Vull dir-vos el que sent, difondre el que ens passa. Junts i al marge de la política podrem lluitar contra la bogeria. La música i les paraules són armes de resistència.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF