23-F: “Venen a protegir-nos o a detenir-nos?”

PalmaTan confosa era la situació, aquell 23 de febrer del 1981 –aquest dimarts en fa exactament quaranta anys–, que el Consell General preautonòmic, antecedent de l’actual Govern, no sabia si la Policia Nacional que envoltà el Consolat de Mar hi anava per detenir-los o per protegir-los. No, aquella vegada no havien anat a arrestar les autoritats legals, tot i que enmig del fallit cop d’estat de Tejero tot hauria estat possible. Però el 23-F, que va passar molt poc després de la dimissió d’Adolfo Suárez i del congrés a Palma del seu partit, Unió de Centre Democràtic (UCD), va refredar el procés autonòmic de les Balears, i l’estatut illenc va acabar en l’anomenada ‘via lenta’, a diferència dels de les qualificades com a ‘nacionalitats històriques’.  

La visió idealitzada amb posterioritat –i després revisada amb crítiques ferotges– feia pensar que a la Transició tot foren flors i violes. El cert és, però, que una forta crisi econòmica s’afegí a l’actuació del terrorisme i al descontentament, tant del sector franquista –que considerava que s’havia anat massa lluny– com de l’extrema esquerra, que volia més avenços socials i polítics. 

Sobretot l’exèrcit –que era el de Franco, i que havia acceptat Joan Carles I perquè el dictador l’havia designat hereu– expressava malestar per qüestions com les autonomies –que sonaven a trencament de la unitat d’Espanya– i la legalització el 1977, just abans de les primeres eleccions generals en 41 anys, del Partit Comunista (PCE). “Els militars no perdonaren a Suárez” aquella decisió, assenyala l’escriptor Javier Cercas, “i a partir d’aquell moment no deixaren de conspirar contra el president traïdor”, ja que ell mateix havia estat franquista abans d’assolir el lideratge de la força centrista que governava el país. Això era el famós ‘renou de sabres’, d’altra banda una constant a la política espanyola dels segles XIX i XX. Ja hi havia hagut algun intent de cop, com el de l’Operació Galàxia –per una cafeteria de Madrid que duia aquest nom–, el 1978, en què havia participat l’oficial de la Guàrdia Civil Antonio Tejero. 

Segons Cercas, no només les casernes, sinó tothom conspirava contra Suárez –anys més tard resident a Mallorca– o en desitjava la caiguda: la premsa, els financers i empresaris, la dreta –Aliança Popular, actual Partit Popular–, l’Església Catòlica, el Partit Socialista, però “sobretot” la seva formació. UCD, inicialment una coalició, s’havia compost a correcuita just abans de les eleccions del 1977 amb una sopa de lletres de petits partits: reformistes, regionalistes, demòcrates cristians, liberals i socialdemòcrates, per proporcionar-li una plataforma amb la qual presentar-se –i guanyar, però sense majoria suficient– aquells comicis i els següents, els del 1979.

El congrés d’UCD a Palma

A començament del 1981, mentre UCD preparava el segon congrés, previst per a final de gener a l’Auditòrium de Palma, la confusió al partit era “total”, segons Cercas. “Un document on s’exigeix major democràcia interna, redactat pels adversaris del president, ha estat ja subscrit per més de cinc-cents compromissaris centristes”, explica l’escriptor. Francesc Tutzó, aleshores president d’UCD de Menorca i del Consell Insular, atribueix la retirada de Suárez als ‘barons’, els dirigents dels partits fusionats. “Consideren que ha passat la seva època (...) i en qüestionen la figura (…). Baralles internes que, en definitiva, posaren fi a UCD”. “Crec que mai hauria d’haver dimitit”, afirma el llavors líder centrista balear i president del Consell General preautonòmic, Jeroni Albertí, “i li ho vaig dir, quan férem el congrés aquí”. Finalment el congrés, ajornat per una vaga de controladors, es va fer del 6 al 9 de febrer. Suárez ja havia dimitit, havia deixat el lideratge el 29 de gener.

El 23 de febrer següent, dilluns a les sis de l’horabaixa, s’estava votant al Congrés dels Diputats la investidura del nou president, Leopoldo Calvo-Sotelo, quan es produí la famosa entrada de Tejero –“Tothom quiet!”–, seguida del segrest de la cambra al llarg d’aquella nit ‘dels transistors’ –perquè fou el mitjà per seguir les notícies– fins al migdia de dimarts 24, quan es rendiren. Un mallorquí, el periodista Joan Pla, es va entrevistar amb el colpista per intentar “dissuadir-lo”. “El meu paper va ser el d’ajudar a desfer la involució que suposava tot aquell bordell de crits i de gent il·lustre per terra”, declarà a l’historiador i periodista Miquel Payeras. Perquè, en sonar els tirs, s’havien llançat a terra tots els diputats, llevat del mateix Suárez, el vicepresident general Gutiérrez Mellado –qui es va enfrontar físicament a Tejero– i el líder comunista, Santiago Carrillo, que va quedar assegut, fumant, al seu escó.

El Consell General es trobava reunit al Consolat de Mar quan es va saber la notícia. “Decidírem continuar la nostra feina”, relatava el 2002 en una entrevista d’aquest periodista per a El Mundo-El Día de Baleares el llavors conseller de Cultura, José Francisco Conrado de Villalonga. Mitja hora més tard, la Policia Nacional envoltava l’actual seu de la presidència del Govern. “Teníem el dubte de si venien a protegir-nos o a detenir-nos”, admetia Conrado de Villalonga. Una telefonada des del Govern Civil els va aclarir que hi eren per protegir-los.

El jove batle de Palma, Ramon Aguiló, va restar a Cort. “Albertí va mantenir tota la nit una posició digna, al seu lloc”, escrivia a Diario de Mallorca. El governador civil, Jacint Ballesté, “va tenir un comportament lleial (…). Dels membres del PSOE més radicals a les assemblees i dels més nacionalistes i dels que més comanaven, no en vaig saber res, alguna telefonada, no hi varen aparèixer”. Sí que ho va fer, en canvi, un vell aviador republicà, amb una pistola, per si el necessitaven.   

Aquell horabaixa se celebrava a Santa Maria de Maó el funeral pel pare d’Andreu Murillo, aleshores membre del Consell Insular. El llavors president, Francesc Tutzó, pensava anar-hi en sortir del seu despatx, ubicat a l’Ajuntament. “La meva secretària, que tenia el transistor damunt la taula, em va dir que hi havia hagut tirs al Congrés. El primer que vaig fer fou telefonar a Jeroni Albertí i després a Jacint Ballester”.

El llavors senador eivissenc per Aliança Popular, Abel Matutes, va expressar públicament la seva condemna del cop, en declaracions a Diario de Ibiza: “Tot el que sigui apartar-se de la via constitucional, passi el que passi, no ho puc aprovar”, manifestava. “Jo sabia molt bé el que feia quan vaig votar sí a la Constitució”, va dir, encara que no tots els parlamentaris d’AP l’havien aprovada, “i per tant rebuig qualsevol acte contrari”. 

Capitania, amb els colpistes?

Segons els militars Julián Delgado i Antonio Miralles, la Capitania General de Balears, comandada per Manuel de la Torre, estava disposada a sumar-se al cop i a seguir l’exemple de Milans del Bosch a València, si hagués prosperat. Dos oficials a les seves ordres, el tinent coronel Ramos i el comandant Herrero, feren tot el possible per dificultar els preparatius i afavorir la posició constitucional de l’Estat Major. El mallorquí Antonio Pascual Galmés, aleshores capità general de Catalunya, va rebre una telefonada de Milans del Bosch per oferir-li la ‘solució Armada’ –un govern presidit per ell–, “ordenada pel rei”, segons publicà El País, a la qual cosa respongué: “Això no m’ho puc creure i manco venint de tu”, i li va penjar. Un altre mallorquí, Pedro Mas Oliver, era, en canvi, ajudant de Milans. 

El rei, que va comparèixer amb uniforme de capità general en un missatge per televisió després d’una espera interminable, va desautoritzar el cop –a diferència del seu avi, Alfons XIII, que havia beneït el de Primo de Rivera; o, justament, per això. Queda per aclarir què va passar ben bé en aquella espera i què sabia exactament Joan Carles I dels moviments que havien duit al cop fallit. Quatre dècades després del 23-F, els documents classificats sobre el cop d’estat continuen sent secrets. En tot cas, amb aquella aparició televisiva el monarca es va convertir en l’heroi oficial, en l’home que davant l’opinió pública havia aturat el cop. A la concentració de 15.000 persones feta a Palma el 27 de febrer en defensa de la democràcia, amb un manifest llegit per la periodista Maria Lluïsa Suau, la Corona rebé els aplaudiments més forts.

El pas del temps n’ha revisat el paper. Segons Cercas, la tardor del 1980 el monarca ja havia perdut la confiança en Suárez i “exhortava que els seus adversaris el fessin fora del poder”. La solució d'Armada –molt proper al rei–, o ‘cop tou’, consistia en un govern de salvació, amb els principals partits, presidit per aquest general, però Tejero no ho acceptà. Segons Der Spiegel, Joan Carles hauria mostrat a l’ambaixador alemany Lothar Lahn “comprensió” cap als colpistes: “Només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil·litat”, hauria declarat, i va atribuir a Suárez la responsabilitat última del 23-F, el va culpar de “menysprear” els militars. 

Vicenç Villatoro ha escrit a l’ARA Balears que “els objectius del 23-F es varen complir del tot: va tancar tota possibilitat d’aplicar les potencialitats de la Constitució per anar cap a una Espanya plurinacional i va començar la frenada i la involució autonòmica”. I, efectivament, en favor de la moderació, els dos principals partits, UCD i el PSOE decidiren que la resta d’autonomies per constituir-se anassin per l’anomenada ‘via lenta’, l’article 143 de la Constitució, que llavors es considerava ‘de segona’, a diferència del 151, que s’havia fet servir amb Catalunya o el País Basc, i va ser aquesta la fórmula per aprovar l’Estatut de les Illes, la tramitació del qual, amb noves eleccions pel mig l’octubre del 1982, encara es va retardar fins a l’1 de març del 1983. Així el 23-F sí que va tenir èxit, com a mínim, refredant les nostres ànsies d’autogovern.