Ametles tendres per a una imatge

PalmaLlavors el carreró es trobava flanquejat per solars. Els ametlers s’abocaven al nostre pas oferint uns ametlons tan verds que encara en podíem menjar la pell. Els obríem amb les dents i en trèiem el bessó que esclatava dins la boca com un petit glop d’aigua àcida. Ens n’omplíem les butxaques i partíem de quatres per por que ens delatàs algun veïnat. En el mes de setembre, quan era el temps de collir les ametles, sempre en menjava alguna de les que pellucàvem defora de les teles. La polpa es trencava cruixent dins la boca, lletosa i dolça, bravejant per tan meravellosa transformació, talment una crisàlide esperant el seu estat final.

La naturalesa es troba sempre en estat de metamorfosi. També nosaltres mudam. El carreró dels ametlers ja no és aquell carreró, els solars han pres altres formes i els arbres que tombaven les branques han deixat de ser una presència quotidiana per convertir-se en un record. És aleshores quan la memòria necessita una altra pell per sobreviure. La fotografia compleix aquest prodigi aturant tot aquest moviment en un instant precís que permet capturar la papallona abans que desaparegui del jardí. La imatge acaba essent l’únic paisatge que podem habitar sense que el temps l’alteri.

Avui, la majoria dels vells ametlers guarneixen el paisatge com si fossin imatges en negatiu i és inevitable pensar en les fotografies que Joan Fontcuberta presenta a la Fundació Toni Catany. En aquest projecte, els arbres moribunds o morts són retratats com si fossin figures, escultures al mig del camp que conserven una forma humana suggerida i que són tractats talment com si es trobassin dins l’estudi de l’artista. Mentre que el fotògraf llucmajorer preserva la vida quotidiana dels objectes, dels fruits i de les flors en la quietud íntima de la natura morta, Fontcuberta contempla els arbres i els converteix en un paisatge que ja només pot persistir com a memòria visual. Entre tots dos s’estableix un mateix gest: donar forma al que està a punt de desaparèixer o ja ha desaparegut.

La recepta d’albergínies amb ametles tendres que preparaven a can Toni Catany per endur-se a la platja esdevé una tercera peça del mateix sistema. La cuin pensant que és un privilegi poder-la fer i oferir, perquè neix de la mà d’un fotògraf que em meravella i perquè cuinar-la és també una manera d’acostar-se a la seva mirada, de continuar-la en un altre llenguatge. Una recepta també és una forma de fotografia, perquè ens permet endinsar-nos en un temps, en un moment precís, i donar forma a un paisatge. Per això, les albergínies per anar a mar amb ametles tendres que preparaven a can Toni Catany no només conserven un gust, sinó també un moment exacte de l’any, quan les ametles encara no han acabat el seu procés i floreixen els fruits d’estiu.

Potser la cuina i la fotografia no són altra cosa que dues maneres d’oposar una resistència silenciosa al temps. Una fixa la llum; l’altra, el gust. Entre totes dues aconsegueixen que, molts anys després, encara puguem sentir esclatar dins la boca aquella mossegada lletosa i dolça que amaga una ametla tendra.

Aprofit per donar les gràcies a Toni Garau per transmetre’m la recepta –ha estat un plaer per mi poder-la fer–, i a Xesca Riera per proporcionar-me les ametles tendres.