Pares i mares de discapacitats psíquics esgotats

PalmaLes llàgrimes interrompen el discurs preparat. No és un tema qualsevol. Parlen del dia a dia amb el seu fill, que té una discapacitat psíquica. Les emocions i els aplaudiments inunden la sala en l’XI Congrés d’Amadiba, com a resposta que resumeix la comprensió i l’afecte de moltes famílies que han viscut experiències similars a la de María José Fernández. Ella és la mare de Carlos, que des de nadó no dormia ni menjava gaire, tampoc parlava. A més, es pegava cops amb les parets. El petit va passar per quatre operacions d’oïda i els metges deien que la seva conducta era per això. Però tot va anar a pitjor. El primer any d’escola va ser horrorós. Explica María José que el seu fill “es feia pipí i caca; no volia fer la fila”. A l’escola, com sospitaven els pares, varen detectar que qualque cosa no anava bé. Al final va arribar el diagnòstic: autisme amb hiperactivitat; i en saber-ho, l’angoixa de què passarà i la tranquil·litat de saber què té. A Eivissa, es lamenta aquesta mare, no hi ha escoles especials, però varen aconseguir que entràs en un col·legi amb una aula especial. Però Carlos no deixava d’empitjorar. Va tornar agressiu, tenia crisis epilèptiques. “Ha travessat vidres, ha tirat cadires pel balcó i tres vegades l’he agafat a la barana. Primer llançava objectes, després va començar a agredir la gent i posteriorment a ell mateix”, conta María José amb la veu trencada. La família va patir molt aquesta tensió. “Jo no volia veure el que estava passant. Jo creia que podia. Però va arribar un moment que ens vàrem plantejar que havíem de cercar un lloc on Carlos pogués ser feliç”. El 8 juliol varen dur Carlos a un centre d’Amadiba. “Va ser molt dur i encara ho és, tot i que sabem que ell està molt content. Però és difícil arribar a casa i veure que no hi és”, diu aquesta mare que té la valentia d’explicar la seva història.

Què és pot fer?

La culpabilitat és un dels sentiments recurrents en pares amb fills que tenen discapacitats psíquiques. A Pilar Garcia també la perseguia i abans de dur-lo a Amadiba va fer tot el possible per tenir cura del seu fill. Fins que un dia el nin va fugir de casa per la finestra, malgrat que tota la casa estava totalment tancada. Després de patir diferents agressions varen decidir que el millor era dur-lo els caps de setmana a un pis d’Amadiba. “No podia estar amb nosaltres, havia d’estar amb gent afí a ell i amb tècnics preparats”, explica Pilar. El que més va fer que confiassin en l’efecte positiu que tenia l’entitat en el seu fill va ser que el nin demanava per anar al centre. Ara fa quatre mesos que hi té una plaça i s’hi ha adaptat molt bé. Això sí, la seva mare conjuga com pot els seus sentiments. “L’enyor i encara estic processant que allà és casa seva i que quan ve els dos dies a ca nostra per a ell és més que suficient”, comenta. Però també reconeix que el seu fill està millor i que ella pot tenir temps per fer coses, com passejar o prendre un cafè o estar una estona amb la seva filla; moments que abans eren impossibles.

L’esgotament dels pares que tenen fills amb discapacitat és una realitat que, per molt que sigui òbvia, no sol sortir a la llum. María José Fernández i Pilar Garcia varen arribar als seus límits; i també es va veure superada Teresa Doblado, mare de tres fills, entre els quals es troba Jasmina, una jove que ara té 24 anys i que és tetraplègica. Jasmina, amb més o manco dificultats, va arribar a l’institut, on va viure la seva època daurada. “Estava integrada i tothom l’adorava”, comenta la seva mare. Però, quan va fer els 16 anys, Jasmine es va adonar que no li esperava el mateix que els seus companys i va entrar en una forta depressió. “Només plorava i plorava. Li va canviar el caràcter i no volia veure ningú, i a poc a poc em va començar a amargar la vida. La gent va optar per apartar-se de nosaltres. Jo tampoc sortia de casa. Vaig arribar a tenir pànic a Jasmina. Era tal l’estrès i el cansament que de vegades pensava a prendre una capsa de pastilles i acabar amb tot per sempre”, recorda aquesta dona. Jasmina va començar a anar Amadiba i a poc a poc s’hi va integrar, i ara fins i tot demana per anar-hi. “Jo agraesc a Déu tenir la meva filla perquè el que m’ha ensenyat no es pot pagar ni amb tot l’or del món. M’ha ensenyat a viure”, diu emocionada i sostinguda pels aplaudiments.