PRESENT I FUTUR D’UN SÍMBOL

Els darrers descendents d’un ofici centenari

Els faroners veuen com la nova tecnologia substitueix moltes de les seves funcions tradicionals

EL SEGELL DEL PORT. El far de Portocolom es va encendre per primera vegada l’any 1863.

Paco Montañés viu a 42 metres d’altura damunt el nivell de la mar en el far de Portocolom. El faroner va agafar el relleu de Pere Ferrando fa 26 anys. La torre de retxes negres i blanques, damunt d’una casa blanca amb el terrat vermell sempre ha estat la insígnia d’‘Es Port’, nom amb què designen l’indret costaner els felanitxers. L’anterior faroner pujava dalt d’aquest far cada nit a encendre el quiqué de petroli i vigilava que no quedàs sense llum. De llavors ençà els mecanismes interns dels fars illencs han canviat molt amb els avenços tecnològics. “Hi ha equips electrònics i telemàtics que empren la informàtica; sistemes d’il·luminació amb bombetes de leds o d’halogenurs metàl·lics, motros de rotació de baixa tensió...”, explica Montañés. Però el faroner de Portocolom assegura que “per sort, els fars conserven l’essència gràcies a les òptiques, llanternes i torres de més d’un segle d’edat”.

El far de Portocolom es va inaugurar l’any 1863. S’estrenà amb una òptica fixa per a far de 6è ordre i una llàntia moderadora d’oli. El 1917 s’hi afegiren unes pantalles amb un sistema de rellotgeria amb llum de gas acetilè. El 65 s’hi implantà l’enllumenat elèctric amb flaixos produïts per una òptica catadiòptrica procendent del far de Tramuntana. Finalment, l’any 1996 se solaritzà la senyal i es canvià l’òptica giratòria per una diòptrica d’hortizó. Aquesta òptica giratòria que es retirà s’intentà recuperar el 2010 per aconseguir més lluminositat. La torre original del far va crèixer en dues ocasions fins arribar als 25 metres.

El Port de Felanitx és un dels ports naturals més grans de l’illa de Mallorca. Montañés, juntament amb el seu company del far de Capdepera, Pere Vidal, és el responsable de les senyals de la zona de Llevant. “Són quatre fars: Capdepera, Portocolom, ses Salines i cap Blanc; i cinc balises”, explica Montañés. A més, s’hi ha de sumar l’arxipèlag de Cabrera, “el far d’Anciola i 4 balises més”, afegeix. Tots dos faroners donen suport per vacances o baixes a d’altres zones de Mallorca. Montañés recorda que el primer dia que va fer de faroner estava bastant nerviós i tenia por que a l’hora d’encendre’s el far es produís alguna avaria. “Algun tall de llum o el que és pitjor, que hi hagués tempesta i caigués qualque raig que cremàs tota la instal·lació”, conta el faroner, que fa 37 anys que exerceix aquest ofici. “Als 19 anys ja estava esperant la convocatòria publicada al BOE per opositar a funcionari del Cos de Tècnics Mecànics de Senyals Marítimes”, conta Montañés. Preparava el temari amb els apunts d’una acadèmia a Madrid mentre esperava poder examinar-se.

Abans d’aterrar a Portocolom, Montañés visqué 4 anys en el far del cap de Gata, a Almeria, 6 anys en el far de l’illa d’Ons, a Pontavedra, i un any en el far de Salou, a Tarragona.“La nostra feina consisteix, primer, a realitzar un exhaustiu manteniment dels equips (bombetes, òptiques, grups lectrògens, bateries, panells solars, regulardors...) per avançar-nos a les possibles avaries que poden produir-se; en segon lloc, reparar les avaries per temporal, inclemències del temps, pujades de tensió, etcètera, i, en tercer lloc, el muntatge de nous equips”, detalla el faroner.

En concret, el far de Portocolom emet un grup de dos flaixos cada 10 segons. Els historiadors constaten nombrosos naufragis als peus d’aquest far. Quan alguna embarcació es trobava en perill, els faroners col·locaven una bandera blanca i feien sonar un corn per avisar els carabiners del port. Fins i tot, l’any 1937 el far visqué una ocupació militar d’un destacament amb militars alemanys.

“La feina que feim és un servei públic molt important i polit, perquè estam sempre en llocs apartats i, en molts de casos accessibles només en vaixell. Preciosos en un dia que fa bon temps, però perillosos amb mal temps”, explica Montañés. “Si a més tens el privilegi de viure en un far, aquest avantatge es converteix en el principal inconvenient, perquè l’aïllament i la solitud inherents a la vida del far són un problema a l’hora de conciliar vida familiar, fills, escoles, assistència mèdica...”, confessa el faroner.

La professió de faroners sol passar de generació en generació. “Entre els opositors al Cos Tècnic sempre hi hagut molts de germans, fills, néts, nebots de faroners que formaven veritables nissagues familiars, que coneixien l’ofici de primera mà i, sobretot, que havien nascut en un far. Això sí, tots, sense excepció, havien de passar els exàmens de les opocions”, conta Montañés. “L’any 92, el Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme declarà extingit el Cos de Tècnics. Des de llavors ençà no s’han convocat més oposicions i avui dia som els darrers faroners”, apunta. La imatge que es té de la vida dedicada als fars és sovint de solitut. “Això depèn dels destins. Hi ha fars més aïllats, com el d’Ons, a 5 milles de la costa del cap de Gata, a 10 kilòmetres del poble més proper i d’altres, com el de Portocolom, que pràcticament és una casa més del poble”, explica Montañés. El faroner cita Bécquer, que va escriure que “La solitud en un far és molt bella... sempre que tinguis algú a qui contar-li”.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF