Alexandra Cousteau: "Cabrera ha de ser la reserva marina més gran del Mediterrani"

Com sol passar amb els llinatges il·lustres en qualsevol àmbit, els fills es veuen obligats a parlar inevitablement del seu pare. En el cas d'Alexandra Cousteau, la contribució del seu progenitor i del padrí a la conscienciació en matèria ambiental fou extraordinària, i ella n'ha seguit les passes. Aquests dies ha repetit la visita que va fer el mes de març a Mallorca.

Com és que ara heu tornat?

Igual que en el meu anterior viatge, he vingut a donar suport a totes les accions de l'organització Oceana a favor de l'ampliació del Parc Nacional de Cabrera. Volem aconseguir-ne l'ampliació en nou cops respecte del perímetre actual. Això convertiria Cabrera en la reserva marina més important del Mediterrani.

I per què creis que és important ampliar el perímetre d'aquest parc?

En primer lloc, perquè Cabrera és un indret molt especial, amb ecosistemes molt fràgils i espècies a protegir com les posidònies, els coral·lígens i el maërl , que donen aliment i refugi a molts peixos. En segon lloc, perquè aquests ecosistemes ja han estat protegits tant per la Unió Europea com per la legislació espanyola, i en conseqüència té molta lògica ampliar la protecció dels fons marins de Cabrera.

Jacques Cousteau va visitar Cabrera fa més de trenta anys.

Així és. Quan el meu padrí va venir per primera vegada a Cabrera era el 1977. Després va tornar a principi dels anys 80 amb el famós Calypso . En aquells anys deia que ja era massa tard per protegir Cabrera, però afortunadament ara puc dir que el meu estimat padrí estava equivocat. Avui, gràcies a Oceana i altres entitats, sabem que hi ha vida al fons marí de Cabrera. La capacitat de regeneració dels oceans i mars es immensa.

Heu pogut submergir-vos aquests dies en les aigües de Cabrera. Ens podeu descriure el que heu vist?

Les aigües properes a Cabrera són impressionants, fins i tot amb més interès ecològic que la pròpia zona protegida. Al sud de Cabrera hi ha un escarpament que és realment únic. Cabrera és una joia del Mediterrani. Els balears i els espanyols teniu molta sort de tenir-la, però protegir-la és una responsabilitat de tots.

Per què creis que és una responsabilitat de tots?

Perquè, a més dels seus recursos naturals, d'incalculable valor ecològic, aporta qualitat de vida i ajuda al turisme i a l'economia, tan importants en aquests moments. Així mateix, suposa un camí per revalorar la pesca artesanal. He estat parlant amb els pescadors de la zona i estan molt preocupats perquè temen que en vint anys els recursos pesquers de la zona desapareguin totalment.

Vós sou la tercera generació d'una família que porta un cognom mític que tots relacionam amb la passió per la conservació dels oceans.

Estic orgullosa del que varen impulsar tant el meu padrí com el meu pare. Quan Jacques Cousteau va començar tot era diferent. Al principi ningú no sabia què hi havia sota l'aigua. Ell va ser un pioner i va impulsar les exploracions, les pel·lícules i els documentals, posant-hi tots els mitjans tècnics necessaris i innovant coses perquè tots poguéssim accedir als secrets dels nostres mars i oceans. Ara hi ha tants de documentals que se'ns fa difícil imaginar com eren les coses fa 50 anys.

Quins records conservau de Jacques Cousteau? Com va ser la vostra relació amb ell?

Ell va morir el 1997 a 87 anys. En aquella època jo estudiava a la universitat. Passejàvem per París i sovint anàvem a prendre una tassa de xocolata. Parlàvem sobre el món, sobre els oceans. Ell era una persona màgica. Qualsevol cosa que m'explicàs, per petita que fos, a mi em semblava el més increïble i meravellós del món. El meu padrí va viure tota la vida, fins a la seva mort, encisat per la natura.

Imagín que tots aquets valors us varen marcar molt.

Òbviament, però també em va marcar el meu pare, Philippe Costeau, que va morir en un accident d'avioneta el 1979. El meu pare va ser el millor amic i el gran amor del meu padrí. Jacques ja mai no va ser el mateix després de la mort del seu fill Philippe. Jo em vaig fer gran a les expedicions amb el meu pare i el meu padrí i enmig de la tripulació del Calypso . Vaig aprendre a bussejar a set anys. Hi havia una gran complicitat entre la tripulació. Tots tenien un sentit de l'aventura especial i se'ls notava sempre una sensació d'estar participant en una missió molt important. S'ha de tenir en compte que alguns tripulants varen viure al Calypso quaranta anys. Per ells, aquest vaixell era la seva vida i la seva passió.

Seguir les passes del vostre padrí i del vostre pare és un deute que teniu amb ells?

No és cap pes, és quelcom natural. Jo viuré tota la meva vida amb aquesta responsabilitat, amb les expectatives que el nom "Cousteau" genera entre la gent, que sempre em demostren una immensa estima. Ho accept amb naturalitat i gratitud. Si de cas, el deute no és cap enrere, sinó cap al futur i cap a les noves generacions.

Quines de les ensenyances de Jacques Cousteau creis que continuen vigents el 2013?

El meu padrí ens va ensenyar a tots una petita part dels tresors que s'amaguen a l'aigua, tresors que formem una biodiversitat que alhora impliquen un benestar i una qualitat de vida per als humans. Els oceans estan amenaçats, però no basta a saber-ho, s'ha d'actuar. Aquesta és justament la raó per la qual he vingut a Mallorca, per actuar i lluitar per la conservació dels oceans, per tractar de protegir llocs únics com Cabrera. El meu padrí em va inculcar que tenim la responsabilitat de fer coses. No és suficient conèixer els problemes. Com deia el meu padrí, protegir el medi ambient és protegir-nos a nosaltres mateixos.

Com és que les aventures del Calypso han influït tantes generacions?

No ho sé, podríem anomenar-lo com l'efecte Cousteau, que efectivament ha influït molts investigadors. M'emocion molt quan em trob joves que m'expliquen que s'han endinsat en l'estudi de les ciències marines gràcies als documentals.