A Pollença vam viure un Sant Antoni d'infart

Cada Sant Antoni és especial per qualque motiu concret. El d'enguany, per a molts serà el mateix: un Sant Antoni llarg i complicat

El pi de Sant Antoni 2018 es preveia polèmic pel tema del gall. Pel poble, aquests darrers dies, es deia que amollarien galls enmig de la plaça Vella en el moment d'aixecar el pi. Era el darrer que ens faltava per viure ahir. El pi, protagonista indiscutible de cada 17 de gener a Pollença, va sortir puntual de Ternelles. A les 14.00 h sonaven les xeremies i els més joves començaven a estirar-lo cap al poble. A la volta de Ca'n Jura, un dels revolts més complicats del tram de baixada, el pi va quedar aturat. Això va fer que el carro arribàs a Pollença amb gairebé una hora de retard. Com ja sabeu, les ganes de festa sempre predominen i el pi va continuar el seu trajecte per dins el poble. Abans de la tan anomenada baixada de Ca'n Gorreta, el carro va bolcar, els nervis va començar a brollar; pollencins i visitants estaven ben pendents del que podria passar. Com ja es va fer el 2016, quan una de les rodes del carro es va rompre, el pi va fer el recorregut arrossegant. Tot això va alentir la festa. Els bars eren plens de gom a gom, la placeta també s'omplia de gent, hores més tard del que és habitual, però això sí, amb ambient festiu i respectuós.

Les xeremies sonaven, que això sempre fa Sant Antoni, i el tan esperat pi va arribar. La maniobra és sempre delicada, la ramera entra cap a la plaça Vella i, si el pi és verd, prim i d'unes mides concretes, es pot voltar una mica i entra a la plaça sense problema. No va ser el cas d'ahir. Moltíssima gent, estirades fortes, alguna veu forta donant ordres i un gran clec. Un clec que jo no havia sentit mai i que va escarrufar. Tothom va quedar sense paraules. Hi hagué mans al cap i alguna llàgrima. També dos ferits que, tot i el gran ensurt, estan bé. Malgrat les circumstàncies, es va decidir continuar amb la festa, deixar de banda la part del pi de la ramera i plantar la part del tronc restant.

Era tard, molts joves, homes i dones, intentaven pujar-lo, però un punt crític, massa ensabonat o 'ensaïmat', feia que cap dels pretendents a coronar el pi ho pogués aconseguir. La placeta es buidava a mesura que el vespre s'allargava. Però molts van ser els qui van voler viure aquella sensació màgica de la pluja de paperí, que ens va oferir Joan Vanrell, qui ja havia coronat el pi del 2009, protagonitzat també per tenir molt de sabó.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF