LA DRAGONERA PER ALS DRAGONS
Balears 01/07/2017

Memorial de la Dragonera (40 anys després)

Repàs en primera persona de les condicions que feren possible la lluita i les seves conseqüències

Basilio Baltasar
6 min
Davant l’Ajuntament d’Andratx cremaren el ninot al·legòric que, involuntàriament, provocà danys mínims a la porta consistorial.

Editor, Escriptor I PeriodistaLa Dragonera ha donat nom al nostre moviment ecologista, a la primera mobilització social de la democràcia espanyola i a una estranya manera de fer política. Han hagut de passar quaranta anys per entendre el que succeí el 1977.

Gairebé vint dies després de les primeres eleccions democràtiques, un grup de joves va fer pública la Declaració de la Dragonera i acampà a l’illa per reclamar-ne la protecció integral. Les idees que des d’aquell moment han vertebrat la discussió política sobre territori, paisatge, protecció, medi ambient i ecologia es trobaren -el 7 del 7 del 77- en un escenari de gran eloqüència simbòlica.

Sota la seducció d’aquell manifest es produïren alguns canvis sobtats. La protecció de la Naturalesa s’incorporà al programa dels partits polítics i a les expectatives d’una societat progressivament susceptible: els atemptats a la bellesa del paisatge començaren a sentir-se com un afront, com una ofensa. Aquestes emocions arrelaren a l’imaginari col·lectiu amb molta força i hi quedaren des d’aquell remot estiu de 1977.

El caràcter fundacional que va tenir la Declaració de la Dragonera adquireix avui un notable significat històric: coincidint amb el retorn de la democràcia a Espanya, l’ecologisme s’estrenà a Mallorca com a força política, consciència social i convicció cultural.

Les afinitats que compartia aquell grup de joves, les idees que els feren protegir la virginitat de l’illa, pertanyen a un ordre cultural. Encara que fos només per l’edat i les singulars circumstàncies d’aquest país, havien escoltat més música que arengues polítiques, havien llegit més poesia que assaigs d’història i havien devorat més novel·les que tractats ideològics. Per entendre la inspiració que motivà aquells joves de vint anys, s’ha d’imaginar el rumb d’una consciència il·lustrada per l’art, la música i la literatura.

En els caps de la seva generació ressonaven, com no, tradicions polítiques de mil procedències -tornaven aleshores les ideologies perseguides per la Dictadura: comunistes i socialistes, llibertaris i lliurepensadors, trotskistes i maoistes…-, però la dissidència precoç d’aquells joves es veia avançada per una vigorosa experiència estètica.

Les figures que donen compte de la seva cultura cosmopolita i transversal s’agrupen en diferents constel·lacions: des de Warhol a Rimbaud, d’Ausiàs March a Lorca, de Bob Dylan a Georges Brassens, de Pete Seeger a Jean Paul Sartre, de Leonard Cohen a Pablo Picasso… L’influx de les obres mestres aflorava impetuosament en la consciència d’uns joves inquiets i desperts. La seva educació sentimental, incubada a les biblioteques i sota la tutela d’admirables mestres d’escola, s’havia desenvolupat fins aleshores en una disjuntiva inútil: d’una banda, la decadent agonia d’un franquisme lleig i avariat; d’una altra, la promesa d’un futur que s’obria gràcies a la imaginació creativa.

Mentre la classe política articulava la reforma de l’Estat i dissenyava el funcionament de les noves institucions, aquells joves acceptaren exercir els drets que s’havien proclamat. La llibertat d’expressió, de reunió i d’actuació, com a nova prerrogativa comuna als ciutadans, es posà en escena per primera vegada a la Dragonera.

El que a Mallorca aparegué com un inesperat estil de fer política havia fermentat amb les lectures i les converses d’un extens grup d’amics. Eren ments molt receptives a allò que sonava des de feia temps: el moviment pacifista alemany havia mostrat enèrgicament la seva oposició a la dialèctica nuclear de la Guerra Freda, pensadors de gran reputació acadèmica com Bertrand Russell alertaven el món contra els perills de la immoralitat bel·licista, la voluntat de pensar per compte propi que havia desplegat Albert Camus en els seus llibres resultava alliçonadora, els estudiants dels Estats Units s’havien oposat heroicament a la Guerra del Vietnam -conclosa feia gairebé dos anys-. Es pot elaborar una llarga llista amb els referents intel·lectuals i polítics que orientaren la reflexió d’uns joves illencs incansablement curiosos i atents al que se sentia dir dels beatniks budistes de Califòrnia i dels situacionistes del París engagé.

Consciència ecologista

Per a aquest article, tan sols un apunt que ajudi a entendre millor com brotà la consciència ecologista en la nostra societat, és necessari citar un home que va tenir més influència de la que s’ha volgut reconèixer. Els programes de televisió de Félix Rodríguez de la Fuente contribuïren a difondre massivament una aguda sensibilitat envers la Naturalesa i la seva narrativa assolí un caràcter vertaderament exemplar. És necessari tenir-ho en compte a l’hora de mencionar l’ampli moviment de simpatia popular que despertà la Declaració de la Dragonera en aquell calorós mes de juliol de 1977. Que uns joves de vint anys de llargues cabelleres acampassin a l’illa feia preveure un rebuig general o, almenys, una certa indiferència. No obstant això, va ocórrer tot el contrari: com si un mateix corrent elèctric vibràs en tots els caps igual, es generà un consens revelador: en protegir el llegat dels ancestres, la bellesa i la integritat del paisatge, una àmplia majoria s’hi mostrà d’acord.

No faltaren els que assumien el rol inquisitorial de les acusacions sumàries. Una certa condició ‘subversiva’ va voler imputar-se al moviment ecologista per deslegitimar les seves reivindicacions, però l’única cosa il·legal en aquesta història és la malversació organitzada pels promotors de la urbanització. Els seus plans especulatius depenien d’una falsificació flagrant del pla d’ordenament territorial. La victòria dels advocats del GOB, que mantingueren tenaçment durant anys la causa als tribunals, fou possible per la seva habilitat jurídica i la indefensable manipulació dels promotors urbanístics.

El campament reivindicatiu de la Dragonera captivà l’interès de l’opinió pública, provocà la simpatia dels que desitjaven participar en la campanya i despertà la nostàlgia dels ancians que recordaven els temps anteriors a la ‘maleïda’ Guerra Civil. Els mitjans de comunicació europeus publicaren la crònica entusiasta d’una iniciativa èpica i foren molts els corresponsals que hi acudiren com a testimonis de la gran mobilització. L’atzar -una força que es reserva en aquesta història un paper poderós- va voler que, coincidint amb la Declaració de la Dragonera, tinguessin lloc a Eivissa dos esdeveniments vinculats a la filosofia de l’incipient moviment ecologista mallorquí: un congrés internacional d’organitzacions ecologistes i el primer seminari que impartia a Espanya un monjo tibetà -el lama Yeshe-. Tots ells distribuïren pel món la Declaració que anunciava des de la Dragonera un nou contracte social: la cura de la Terra, el cultiu de la Naturalesa, forma part de la nostra carta de Deures.

Coerció totalitària

La Dragonera emergí com un exemple del que pot arribar a fer un moviment pacifista i de com de ràpid pot madurar una societat quan se sent lliure de la coerció totalitària. Fou sorprenent que l’anhelada normalitat cívica adquirís un aspecte tan lúdic, transparent i creatiu.

Un tret que avui dia encara resulta enigmàtic és la naturalitat amb què els joves del moviment ecologista assumiren els seus drets civils. Als que aleshores eren majors i havien conegut la despietada repressió del Règim, els sorprenia -i ens ho feien saber- la soltesa amb la qual es prescindia de la por i els seus gestos de submissió i vergonya. Per a ells fou un regal inesperat veure reviure amb tanta força un esperit que, efectivament, no havia estat extirpat de la societat mallorquina.

Músics, actors, escriptors i artistes elaboraren el llenguatge de la Dragonera. En lloc d’imitar l’argot de les consignes que caracteritzaven la vella agitació política, es creà un nou espai de comunicació. Les obres de teatre que es representaven al carrer, les serigrafies que es venien al mercat, els càntics corals que atreien el transeünt i els poemes que es recitaven als bars evocaven l’estirp dels trobadors ambulants.

En una de les seves obres, Antoni Socias i Menéndez Rojas ensenyaren a mirar d’una altra manera el que passava: sobre la somnolenta figura de la Dragonera jacent, dos querubins sostenen una pancarta de cal·ligrafia barroca que sentencia la veritat revelada: “Dragonera: Sobrenatural Park”. L’artista Pere Joan dibuixà el futur de Mallorca si tolerava amb indolència el curs del desenvolupisme: en la seva obra es veia l’illa convertida en la zona metropolitana d’una gegantina urbanització -la saturació que avui pateix l’illa pertany a aquesta pessimista visió profètica-. Vicens Ferrer va saber entendre el vincle de la Dragonera amb les tradicions mitològiques de la Mediterrània. Allò atractiu del seu gravat és com capta i perpetua una tradició religiosa arcaica: els navegants i cartògrafs que batiaren l’illa amb la figura mitològica del drac consagraven en la toponímia la memòria d’unes antigues divinitats protectores.

Llegat ecològic, històric

Han passat quaranta anys i sens dubte en passaran molts més. La Dragonera es conserva avui com un llegat ecològic, històric, cultural i espiritual. Potser és aconsellable entendre’n de nou el sentit, la raó de ser, i resoldre la profunditat d’un símbol que va més enllà de les nostres intuïcions. La Dragonera és l’alberg d’una llegendària inspiració poètica i des del silenci pot recordar-nos el valor transcendent d’un compromís ineludible: el pacte que ens obliga a cuidar de la Terra.

stats