PENSA MENT

Manuel Casal Lodeiro: “Un col·lapse és la reducció sobtada de la complexitat d’un sistema”

Activista i divulgador del ‘peak oil’

Manuel Casal Lodeiro (Barakaldo, 1970) és activista i divulgador del 'peak oil', com també membre fundador de l’associació Véspera de Nada (per una Galícia sense petroli) i del moviment Democràcia Directa Digital (D3). És llicenciat en Informàtica per la Universitat de Deusto i treballa com a professor, consultor i assessor de projectes a internet, per a diverses ONG. Des dels anys 90 impulsa nombroses iniciatives de transició que donen resposta al xoc de la civilització contra els límits biofísics del planeta. El 2014 va formar part del grup promotor del manifest 'Darrera Crida'. Actualment, coordina el wiki municipios.postpetroleo.com i la revista '15-15-15', on publiquen els principals referents del pensament ecologista de l’estat espanyol. Ha participat en diverses publicacions col·lectives: '15M: O pobo indignado' (Laiovento, 2011) i 'Decrecimientos: lo que hay que canviar en la vida cotidiana' (La Catarata, 2010). Ha coordinat la 'Guia para o descenso enerxético: preparando unha Galiza postpetróleo' (Véspera de Nada, 2013) i 'O fim do petróleo' (Véspera de Nada, 2014). És autor de 'Nosotros, los detrívoros' (2014) i més recentment de 'La izquierda ante el colapso de la civilización industrial' (La Oveja Roja, 2016), el seu darrer llibre, sobre el qual parlam en aquesta entrevista i que va ser presentat a Mallorca en el marc del cicle Ona Decreixement, organitzat per Ona Mediterrània amb la col·laboració de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la Universitat de les Illes Balears.

M’agradaria començar aquesta conversa parlant de la vostra tasca com a activista del 'peak oil', demanant-vos de quina manera el declivi energètic i l’emergència climàtica han condicionat la vostra vida i els vostres projectes.

Record que vaig començar a sentir parlar per primera vegada de la fi del petroli el 2007, d’una manera casual, escoltant la ràdio pública gallega. A partir d’aquest dia, vaig començar a investigar sobre el tema a través d’internet, vaig descobrir el web Crisi Energètica i vaig conèixer el treball de Pedro Prieto i la tasca d’anàlisi que s’estava desenvolupant als països anglosaxons. Vaig començar a llegir llibres i a veure documentals sobre el tema. Immediatament em vaig posar en contacte amb altres persones preocupades pel 'peak oil' i junts vàrem fundar l’associació Véspera de Nada (per una Galícia sense petroli). El nom de l’associació prové de la dita gallega 'Día de moito, véspera de nada', que s’usa per advertir que l’abundància és temporal i que després de moments d’abundància segueixen temps d’escassetat. En els inicis de l’associació, ens va ajudar molt a divulgar el 'peak oil' l’economista ecològic Xoán Doldán, un referent per a nosaltres. Però, contestant a la teva pregunta, he de reconèixer que descobrir la fi del petroli ha canviat d’una manera bastant radical la meva vida, com li hauria passat a qualsevol persona que fos realment conscient d’aquest problema.

Per què decidiu escriure 'La izquierda ante el colapso de la civilización industrial'?

En cap moment em vaig plantejar escriure aquest llibre. No ha estat el resultat d’un projecte. El llibre neix a partir de les accions de divulgació de l’associació Véspera de Nada sobre el declivi energètic, el decreixement i el retorn a una forma de vida molt més senzilla. Les nostres accions varen cridar l’atenció de l’Escola Popular Galega, un col·lectiu de caire anarquista que va organitzar debats entre nosaltres i marxistes ortodoxos. Aquests debats varen ser combats d’idees, molt interessants, i acabaren inspirant un article i el llibre. El llibre es va publicar inicialment en gallec i es va finançar a través de micromecenatge. Posteriorment, se’n va fer una edició actualitzada en castellà, a la qual vaig incorporar, entre altres coses, el debat polític sobre la transició energètica, que es va produir al si de l’esquerra durant la negociació d’un govern alternatiu al de Mariano Rajoy i que mai abans s’havia produït a la història d’Espanya.

Com enteneu el col·lapse de la civilització industrial? Com una oportunitat per construir una nova societat o com una catàstrofe històrica de dimensions globals?

El col·lapse, així com l’entenc, no té una connotació negativa, no és el mateix que una catàstrofe. Per mi, un col·lapse és la reducció sobtada de la complexitat d’un sistema. El col·lapse de la civilització industrial, provocat pel declivi de l’energia fòssil, ens duu ràpidament cap a una societat més simple. Pens que el col·lapse no afectarà per igual totes les persones. Com deia Joseph Tainter, un dels majors estudiosos dels col·lapses, tendim a pensar en els col·lapses de les civilitzacions com una catàstrofe perquè la història ha estat escrita per les elits i són les elits les que habitualment han patit la pitjor part del col·lapse perquè els ha dut a perdre el poder. Si fos la gent comuna la que hagués escrit la història, probablement estaríem commemorant la caiguda de l’imperi romà, perquè va lliurar la població dels impostos del Cèsar i de les legions romanes. És ver que el col·lapse pot provocar una caiguda molt pronunciada de la població, que pot dur a la desaparició total o parcial de l’estat i que sol anar acompanyat d’una gran incertesa social; però en els col·lapses es poden observar també aspectes positius. Els decreixentistes defensam que la societat pot decréixer d’una manera organitzada, justa i equitativa, democràticament, i que és possible viure millor amb menys.

Quines són les principals posicions que adopten els partits d’esquerra i els moviments socials davant del col·lapse?

Bàsicament, hi ha tres posicionaments. Una part de l’esquerra pensa que no hi haurà cap col·lapse, perquè el petroli no s’acabarà mai o perquè es descobrirà alguna energia alternativa, màgica i salvadora. També hi ha una esquerra que ha sentit parlar del problema, que afirma que el coneix d’una manera superficial, però que no l’incorpora ni als seus discursos ni a les seves polítiques. I, finalment, hi ha una esquerra d’avantguarda, que intenta adaptar la seva política i el seu discurs a la realitat del declivi energètic al qual ens dirigim. Les dues primeres són les posicions majoritàries. A vegades, es fa difícil saber si un polític es troba en una fase d’ignorància, de manca de comprensió del problema o de pur negacionisme, per interessos electoralistes.

Quins són els principals obstacles que impedeixen als partits d’esquerra reconèixer l’existència del declivi energètic?

El primer obstacle és polític, tenen por de perdre les eleccions. També tenen altres barreres que els fan negar l’existència del problema, són barreres de tipus cultural i antropològic. Hi ha qui pensa que els humans tenim barreres genètiques que ens impedeixen reconèixer els perills a llarg termini. Sembla que som molt bons adaptant-nos a un perill imminent, com ara l’atac d’un animal salvatge o l’amenaça d’un foc, però ens costa molt plantejar-nos que hem de decréixer perquè els nostres fills no pateixin un declivi traumàtic, d’aquí a 10 o 20 anys. És el que està passant amb el canvi climàtic. Quan els polítics aconsegueixen superar alguna de les barreres, xoquen contra la següent. Estic convençut que, en cas que els dirigents d’esquerres superassin totes les barreres, ens donarien la raó, però immediatament ens dirien que el nostre discurs decreixentista no es pot traslladar a la gent.

En el llibre defensau que el factor energètic és el més decisiu a l’hora d’explicar la fi de la societat industrial. Fent una lectura crítica, no pensau que podeu caure en un determinisme energètic, de la mateixa manera que alguns marxistes cauen en un determinisme econòmic?

Tainter i altres autors expliquen que una societat complexa necessita energia per funcionar i que, de fet, només s’ha pogut fer complexa perquè ha disposat d’energia en abundància. Sense un flux creixent d’energia, la complexitat social no es pot mantenir. Hem pogut construir una societat complexa perquè hem pogut explotar les energies fòssils. Reconèixer la dependència energètica duu a un determinisme ecològic? Jo pens que sí, però que és un determinisme energètic en sentit negatiu. L’energia determina el que no podem fer, establint els límits que cap societat pot sobrepassar. Els humans tenim uns límits biofísics que condicionen el que podem fer, i les societats, com els ecosistemes i els organismes vius, també tenen els seus límits, que són energètics. Amb una mateixa energia disponible es poden fer coses molt diferents. Aquí és on entra la política. Segons l’ús polític que es faci de l’energia, pot haver-hi societats molt injustes, fins i tot societats ecofeixistes, o es poden construir societats més simples, més arrelades a la terra i autocentrades en la satisfacció de les necessitats. Admet la teva acusació de determinisme, però vull matisar-ho dient que es tracta d’un determinisme negatiu. L’energia ens diu fins on podem arribar com a civilització.

Pensau que el decreixement energètic pot dur a un col·lapse de l’estat i que aquesta situació podria ser beneficiosa per als interessos nacionalistes i sobiranistes?

Pens que el col·lapse energètic obre algunes línies de ruptura en els estats, pel fet que cada vegada podran disposar de menys energia per mantenir-se. Els estats extensos només poden ser mantinguts amb molta d’energia. Per això el col·lapse energètic implicarà una descentralització absoluta, que podria afavorir la fragmentació dels estats, especialment d’aquells estats formats per nacions amb sentiments nacionalistes previs al col·lapse. El factor econòmic també serà decisiu, perquè com més gran sigui la crisi econòmica major serà la tendència a cercar la salvació en la gestió dels propis recursos. És molt més fàcil gestionar la societat postindustrial des d’instàncies més properes que de manera llunyana i centralitzada. Aquest argument donarà ales als moviments sobiranistes actualment existents, sobretot a aquells que encaixen malament dins els seus estats.

Apostau pel retorn al camp, com a base material d’una nova societat del postpetroli. Però... és viable la vostra proposta? Pensau que hi hauria suficient territori per acollir l’èxode massiu de la població al camp?

És molt dubtós que hi hagi suficient territori per alimentar la població amb agricultura ecològica i sense disposar de tractors, una vegada que el gasoil s’hagi esgotat. Per fer viable el retorn al camp i satisfer les necessitats d’alimentació de la població mundial, s’hauria de fer un gran reciclatge de nutrients i reforestar amb boscos comestibles el planeta.

Fent una mica de política-ficció, davant del col·lapse preveis altres escenaris que no siguin el decreixement o la barbàrie? Existeix la possibilitat d’una tercera via?

El decreixement i la barbàrie són els dos escenaris de futur més extrems, a partir dels quals hi pot haver moltes variants. De decreixements, n’hi pot haver de molts de tipus. Es pot produir un decreixement organitzat per les elits que ens dugui a un ecofeixisme o a un estat totalitari que conservi els recursos per a unes minories. Hem de tenir clar que no hi haurà una única transició, sinó que es produiran tantes transicions com llocs hi ha. De l’única civilització existent naixeran múltiples civilitzacions. L’únic que ens ha permès fins ara homogeneïtzar les cultures i les civilitzacions ha estat la disponibilitat d’energia abundant i barata. Quan s’acabi l’energia fòssil, tornarà la pluralitat de cultures i de civilitzacions.

Pensant el col·lapse de la civilització industrial

La crisi de la civilització industrial és anunciada per l’ecologisme polític amb major o menor intensitat des dels anys 70 del segle XX. La confirmació del declivi de les bases energètiques i materials que sostenen la civilització industrial ha provocat la radicalització del discurs ecologista. S’han incrementat les veus que insisteixen en la idea que la civilització avança cap al col·lapse i que l’única alternativa és iniciar una gran transició ecosocial cap a una nova civilització del postpetroli. Ara bé, el col·lapse ha estat pensat de moltes maneres. Així, Jared Diamond, Joseph Tainter i Manuel Casal Lodeiro, per exemple, pensen el col·lapse com una disminució radical del nivell de complexitat d’una societat. Hi ha autors, però, com Antonio Turiel, que pensen el col·lapse com una crisi, de la qual és possible recuperar-se. Altres autors, com Jorge Riechmann, pensen que la fi de la civilització industrial és inevitable i que l’objectiu hauria de ser col·lapsar millor. Tampoc no hi ha acord sobre si el col·lapse és bo o dolent. Carlos Taibo destaca el fet que no tots els col·lapses són negatius, que la seva valoració depèn de com sigui l’escenari del postcol·lapse. Hi ha autors que veuen en el col·lapse l’oportunitat de construir una majoria social favorable a una gran transformació del model econòmic, energètic, social i cultural. Per pensar el col·lapse, recomanam algunes lectures: 'Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo' (Los Libros de la Catarata, 2016), de Carlos Taibo; 'Colapso: Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen' (Debate, 2012), de Jared Diamond; 'The Collapse of complex societies' (Cambridge University Press, 1988), de Joseph Tainter, i 'Rebasados' (Océano, 2010), de William Catton. També el llibre de Roberto Bermejo titulat 'Un futuro sin petróleo. Colapsos y transformaciones económicas' (La catarata, 2008) i 'En la espiral de la energía' (Libros en Acción i Baladre, 2014), de Ramon Fernández Duran i Luis González Reyes. Per seguir l’actualitat sobre el tema, cal consultar periòdicament el blog The Oil Crash d’Antonio Turiel.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF