Leonor Barceló : “En cuinar o fer el que sigui, ha de semblar que tens convidats”

A Leonor Barceló Cantallops tothom la coneix com la madona del restaurant Mesón Los Patos, a l’Albufera d’Alcúdia, una institució de la gastronomia mallorquina que enguany complirà 39 anys . Per la família Font Barceló (té tres fills, set néts i dos besnéts, nores, gendres, etcètera), Leonor és la matriarca. Però avui no som amb ella per saber com fa l’espinagada, ni les panades, ni tampoc per parlar del restaurant, encara que la cuina i el negoci familiar sortiran una vegada i una altra al llarg de la conversa. Som amb Leonor Barceló perquè és la mare de Jaume Font, el candidat d’El Pi a la presidència del Govern balear: si no la dona que més el coneix, almanco una de les dues dones que millor el coneixen.

Vós, a més de la mare de Jaume Font, heu estat en moltes èpoques la seva cap a la feina.

Quan obrírem el restaurant, el 12 de setembre de 1976, en Jaume tenia quinze anys. Ja de tot d’una vaig dir al meu home que aquí, al restaurant, no volia que ningú em comandàs. Ja de tot d’una em vaig posar al capdavant de la cuina. I també de tot d’una en Jaume, que encara anava a l’institut, quan podia venia al restaurant per ajudar. A ca nostra, abans, mai no havia agafat una palangana, però ens va deixar ben sorpresos, perquè en 15 dies en va saber més que qualsevol dels que eren cambrers. En Jaume és molt feiner, molt, i no cal que li diguis que ha de donar una mà. Ell s’arremanga i s’hi posa sempre.

De tota manera, ell, a 20 anys, ja va entrar en política. Us va sorprendre?

No gaire, perquè son pare havia estat regidor de sa Pobla durant vuit anys, en temps del batle Pere Ventayol. Vull dir que a casa hi havia interès per la política, bé, per sa Pobla. A en Jaume varen venir a cercar-lo els de Convergència Poblera, i ell, abans de decidir-se, va voler xerrar amb son pare, qui trobava que encara no era hora. Així i tot, en Jaume va decidir que sí. Només tenia 21 anys. I vull dir una cosa, ara que diuen que si ell de sempre ha estat del PP: en Jaume no va entrar en política per unes sigles, ni per unes altres, sinó perquè pensava en el poble i en allò que li faltava. De fet, una de les grans il·lusions que tenia a 20 anys era arribar a batle i poder construir un pavelló esportiu cobert per poder jugar a bàsquet.

I vós, com ho vèieu que entràs en política? No hi passàveu pena?

Jo trobava que ho podia dur bé, encara que sabia que la política volia dir tenir maldecaps. Ell sempre ha estat molt responsable i feiner, i en política, si vols que tot vagi bé, hi has de ser sempre, totes les hores i més. Per a la família, la política té un cost. I en Jaume hi ha estat sempre, des dels 21 anys i fins als 53 que en té ara. I ara pens en mon paret, que li deia i li repetia: “No m’he de morir sense veure’t de batle”. No hi va arribar a temps. Si ara veiés tot el que ha fet...

Heu repetit un parell de vegades que el vostre fill és molt feiner. És el de la feina un dels valors que heu intentat transmetre als vostres fills?

Jo crec que els pares hem d’obrir el camí als fills i després són ells els que van fent. Si veuen que a casa tothom fa molta feina, normalment en fan. A son pare i a mi ens hauria agradat que tots els fills tinguessin carrera, però només va voler estudiar la nostra filla. Ara bé, qui vol aprendre, aprèn, i a en Jaume sempre li ha agradat molt aprendre. Aprèn de tot i de tothom. Com a valors, el que sempre he volgut és que els fills entenguin que la feina l’han de fer ben feta. Jo, al restaurant, però també per a qualsevol cosa de la vida, sempre els dic que en cuinar o fer el que sigui, ho has de fer com si tinguessis convidats, amb el mateix esperit de voler fer-ho el millor que puguis perquè la gent estigui contenta.

Heu influït en el fet que el vostre fill fos de línia més regionalista del PP i que ara amb El Pi defensi la llengua i la cultura pròpies?

En Jaume, amb El Pi, el que voldria és que les Illes fossin fortes per poder exigir a l’Estat allò que ens correspon. De tota manera, això de la llengua i la cultura pròpies li ve un poc d’arrel. Ha viscut un ambient d’aquí, molt de sa Pobla, autèntic. Va estar molts anys al PP i ara és d’El Pi, però ell sempre ha tingut molts amics de totes les ideologies, amb els quals parlava de cultura, de política. Tota la vida li ha agradat envoltar-se de bona gent, gent sana, gent d’aquí.

Què trobàreu de la sortida del PP?

Mirau, tota persona que fa la feina de gust, allò que vol és fer-ne i que l’escoltin. Si en Jaume trobava que no l’escoltaven i si no li agradava el que feien, se n’havia d’anar.