"Em violaren i em robaren l'ànima"

Christina Gavel tenia 24 anys quan la varen violar. "Era l’any 2006 quan em robaren l’ànima, a les Illes Canàries". Feia molt de vent. No s’ha castigat mai el seu agressor.

En tenia només 24 quan, de camí a l’aeroport per tornar a Mallorca, la feren entrar dins d’un portal i no pogué cridar, perquè se li van "podrir de cop les cordes vocals". "Em va ficar la llengua dins la boca. Em va llevar els pantalons i la seva mà es va perdre a l’interior de les meves bragues", Christina explica l’horror. Aquell dia tenia la regla i tot era sang, suor i dolor. Nàusees. Ella resava. "Em feia mal la mandíbula de tant d’estrènyer-la". El seu cos era drap i allà va deixar de ser per sempre més la Christina que volia ser hostessa de vol i creuar els cinc continents. Ara tenia la punta de l’arma (i la mort) enganxada al cos.

"A la fi va acabar i, amb els ulls buits com els tenia, no el vaig veure". Després va esperar-se 10 minuts, "perquè no em tallàs el coll". I llavors, tot crit, tot brutor, tot buit. "No dic res, només crit; gairebé de manera gutural. Crit com si tingués mil dimonis dins meu".

Les seves amigues van trucar una ambulància i Christina, des de l’hospital, al seu pare. "'Agressió sexual' em va semblar el terme menys vergonyós per dir-li-ho". Ell només plorava, ella ja no.

Un cop a Mallorca, va anar al metge de capçalera per demanar-li la baixa laboral. "Miri, és que jo necessit la baixa. Ara mateix no puc anar a fer feina perquè em varen violar la setmana passada, ho comprèn?", va dir, farta de tantes preguntes. La recepta diu 'citalopram' i ella s’esgarrapa. No menja, no dorm, no pensa. Plora. "Tinc por". "Vull esgarrapar-me la pell fins a arrabassar-me-la a tires".

Per què? És l’única i veritable pregunta. "Per què vaig sortir a aquesta hora de casa? Per què no vaig anar per un altre carrer? Per què no vaig intentar defensar-me? Per què crec que és culpa meva? Per què? Per què? Per què? Per què la gent m’obliga a somriure? Per què no respecten el meu odi?".

S’ha tornat un autòmat. "No puc anar tota sola pel carrer de nit, no puc mantenir relacions sexuals; se’m regira l’estómac cada vegada que sent algú que parla amb accent canari, no puc abraçar ni tocar desconeguts, i encara menys que em toquin a mi; no puc sofrir que ningú s’acosti per l’esquena ni que s’apropin gaire; no puc estar-me amb gaires persones, però tampoc puc estar-me tota sola gaire temps...".

Ara han passat 10 anys i ho conta tot, a dalt d’un escenari, a totes les altres christines. Ha mudat la por en text, en teatre. La companyia Res de Res i En Blanc va creure en el seu projecte de fi de grau en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). D’allò en feren un monòleg, sense decorat, sense acotacions. El titularen ‘L’efecte Foehn’, pel vent que feia a les Canàries aquells dies. Aquell vent, diuen, que despentina l’ànima i provoca insomni, ansietat, suïcidis...

Alguns països, com el Canadà i Alemanya, preveuen en el seu codi civil atenuants en cas de cometre un delicte en una determinada època de l’any o estant sota els efectes d’aquest vent. Així que si comets un delicte per 'culpa' del Foehn, et rebaixen la condemna. A l’estat espanyol, aquest vent deixa sentir els seus efectes als Pirineus, a la serra de Gredos i a les Canàries.

Una violació cada vuit hores

Aquí, a Espanya, una dona és violada cada vuit hores. I tot i que les agressions sexuals fora de la parella no entren en la llei integral com a violència de gènere, que avui, 25 de novembre, celebra el seu dia reivindicatiu, és violència masclista. "A mi m’agradaria no haver de celebrar res", xiuxiueja Christina quan ha baixat el teló i tot es fon en negre, una altra vegada.

Abans que acabi l’any, ho explicarà com una supervivent a les localitats de Bunyola i de Banyalbufar, el 18 de desembre.