PENSA MENT

Elisa Rosselló Forteza: “Ciència, religió i filosofia tenen en comú la voluntat de comprendre”

És professora de filosofia de l'Institut d'Educació Secundària Josep Sureda i Blanes

Elisa Rosselló Forteza. / M.À. BALLESTER

Elisa Rosselló (Palma, 1968) és professora d’ètica i filosofia a l’Institut d’Educació Secundària Josep Sureda i Blanes de Palma i té més de 25 anys d’experiència docent. Es defineix a si mateixa com a creient i docent per vocació. És neta del poeta i assagista mallorquí Bartomeu Forteza i Pinya i autora del llibre Ètica per a adolescents de totes les edats (Documenta Balear, 2009). Ha escrit diverses obres d’assaig, com Ètica viva y Ciudadanía hoy, ¿miopía o astigmatismo?, i obres de poesia, com De l’ésser al Tot, i de teatre, com En Pèl i Olímpics. A més, acaba de publicar el llibre El cristianismo explicado a mis hijas (Lleonard Muntaner, 2017), que és el fil que guia la conversa sobre espiritualitat i transcendència amb Elisa Rosselló.

El conegut teòleg espanyol José Ignacio González Faus, que us ha prologat el llibre, té la sospita, que compartesc plenament, que el vostre llibre no sorgeix només de la necessitat d’explicar el cristianisme a les vostres filles, sinó que en bona part l’escriviu per aclarir la vostra fe cristiana. Què hi ha de cert en aquesta intuïció?

Quan em demanen si m’ha costat molt escriure aquest llibre, contest que l’esforç hauria estat no escriure’l. Aquest llibre sorgeix d’una barreja entre plaer i necessitat. M’agrada molt llegir i la lectura activa el meu pensament i desperta les meves vivències. El llibre té l’aparença d’un diàleg amb les meves filles, però González Faus encerta plenament quan diu que és un diàleg amb mi mateixa.

Utilitzau també el diàleg a les vostres classes? Pensau que és un bon mètode per ensenyar i aprendre filosofia?

Crec que el diàleg és el mètode. I si en qualque moment no l’aplic a classe és per les limitacions que m’imposa el currículum de filosofia. Ara bé, abans de dialogar, cal establir una sèrie de condicions imprescindibles: saber escoltar, quan cal fer silenci; respectar el torn de paraula; saber explicar i expressar les idees. Convé tenir present també que el punt d’arribada de tot diàleg sempre és enriquidor, encara que no dugui a cap acord. El diàleg és la millor escola de civisme i pens que aquest civisme és propi de l’educació i hauria de caracteritzar també la política.

Per què decidiu ser cristiana, en comptes de ser musulmana, jueva o hinduista?

Supòs que som cristiana per naixement, tradició i experiència vital. Vaig néixer a una família creient. Els meus pares són creients. Vaig viure amb normalitat la fe dels meus pares. Durant la meva preadolescència vaig llegir una sèrie d’autors com Unamuno i Pío Baroja, que em varen convèncer totalment i em varen dur cap a l’ateisme, i cap a una visió cientificista del món. Vaig ser atea com a resultat d’una convicció, feliç de mi mateixa, fins que es va produir la meva conversió al cristianisme, durant un curs de cristiandat de tres dies. El déu que vaig conèixer al curset de cristiandat em va convèncer, perquè no era un déu opressor ni vigilant, sinó un déu que parlava de llibertat, dignitat i amor. Em va convèncer, sobretot, la seva proximitat i humanitat. La meva vida va canviar en sentir-me estimada per Déu. He de dir que tinc un respecte absolut per les altres religions, perquè pens que totes les religions parlen del mateix déu, encara que no ho sembli. Les religions ens atreuen perquè proporcionen sentit a la vida. La imatge de Déu com a amor és molt poderosa, especialment per als humans que preferim l’amor a la guerra.

En el llibre afirmau que la fe té un caràcter provisional, que necessita reafirmar-se. Teniu por de perdre algun dia la vostra fe?

En absolut, no tinc por de perdre la fe. Hem de viure sense por. El que em fa por de ver és ser conseqüent amb les meves creences. La meva fe no és una obsessió ni un dogma ni un adoctrinament, sinó una vivència, visc la fe. Aprofit per dir que el llibre no està escrit per convèncer ningú. He volgut posar en un paper la meva fe cristiana, allò que en aquest moment de la meva vida em convenç.

En el llibre també afirmau que l’existència de Déu no es pot demostrar a través d’arguments racionals ni tampoc a través dels sentits o de l’observació empírica. Aleshores, la pregunta per l’existència de Déu només es pot respondre des de la fe i la creença?

L’aposta per la fe no exclou la inquietud que senten alguns creients per argumentar i racionalitzar Déu. Hi ha hagut filòsofs com Tomàs d’Aquino, Lebniz o Descartes que intentaren demostrar l’existència de Déu, però era una tasca certament impossible, perquè, en el fons, no es pot demostrar l’existència de Déu. Podem viure sense la necessitat de demostrar l’existència de Déu? Sí, abandonant-nos al misteri. Jo no em vull perdre en demostracions inútils, vull viure i experimentar la fe. Em preocupa poc demostrar l’existència de Déu. Encara que tinc molts de dubtes, vull creure. La fe és una actitud, una aposta, abandonar-se a un misteri indefugible. Jo trob Déu en Crist, a través de les persones, en els detalls i les petites coses, en gestos propis d’un ésser contingent, en una mirada i un somriure, o en la capacitat d’aixecar-se després de caure.

Parlau del valor de l’amistat i del goig que us proporcionen les coses senzilles i quotidianes de la vida. De quina manera relacionau el Déu de les petites coses amb el Déu més abstracte i omnipotent?

El Déu abstracte no em preocupa gaire. A més, em costa molt d’entendre. El meu déu tampoc no és el déu dels miracles. El déu que em va enamorar és el déu proper de les petites coses, el déu que hom descobreix en el dia a dia, dins allò quotidià. El meu déu és amor i el pot entendre un nin petit, un savi i fins i tot un analfabet. Per estimar, tothom hi està preparat. L’amor cristià no és dir “t’estim”, és estimar amb coherència, estimar de veres.

Queda clar que enteneu Déu essencialment com a amor, però... com definiu l’ésser humà?

Crec que l’ésser humà és un cercador, que a vegades no sap què cerca. La nostra essència és sempre estar en moviment, en creixement, en procés de recerca i trobada. Ens podem comparar amb l’aigua. Quan l’aigua està aturada es podreix i fa pudor, quan l’aigua està en moviment és vida.

Dedicau un capítol del llibre a parlar de ciència i religió. Pensau que la visió científica del món és compatible amb la visió espiritual i transcendent plantejada pel cristianisme?

Segons el meu entendre, la religió és compatible amb la ciència. Els humans estam obsessionats per trobar oposicions, però jo no en som gens partidària, no crec en la divisió entre ciències i lletres. Una part de l’ésser humà necessita entendre les coses i la ciència explica i ajuda a entendre el món de manera racional, objectiva i empírica. Però la ciència no ho pot explicar tot, hi ha sentits que se li escapen. Allà on acaba el poder explicatiu de la ciència comença la religió i la seva capacitat per fer front a les preguntes sense resposta. Les persones creients no comparteixen les limitacions de la ciència. Ciència, religió i filosofia tenen en comú la voluntat de comprendre. Dins l’existència personal podem fer compatible la ciència amb la creença de Déu. Theilhard de Chardin, un teòleg científic, es va anticipar al seu temps afirmant que la fe és compatible amb l’evolució de les espècies i amb les explicacions científiques sobre l’origen de l’existència. De Chardin es va guanyar el rebuig de tothom, dels teòlegs per ser científic i dels científics per ser creient, però es va mantenir ferm en les seves idees.

El cristianisme és una religió patriarcal, que convida a entendre Déu a través de Jesús, un home, que es basa en uns textos sagrats escrits per homes, que tracta les dones de manera paternalista i de manera subordinada als homes. Com a dona, com viviu aquesta tendència patriarcal del cristianisme? Us definiu com a feminista? Estau d’acord amb la causa feminista?

L’Església d’avui ha de respondre a preguntes d’avui sense utilitzar respostes d’ahir. A l’Església hi ha masclisme i n’hi ha hagut sempre. Però, amb l’entrada de la dona en el món laboral, ha quedat en evidència que no hi ha arguments a favor de la discriminació sexista. El masclisme necessita la col·laboració de les dones per reproduir-se. Moltes vegades l’estatus patriarcal és reforçat pel comportament de les dones. La maternitat no ha de minvar les nostres capacitats, no ha de ser una excusa per desenvolupar-nos com a dones. El masclisme no només afecta l’Església, és un problema social. Per exemple, a la meva professió docent, hi ha moltes més dones que homes, però els càrrecs directius solen recaure en homes.

En el llibre donau testimoni de la vostra fe, descriviu de quina manera viviu el cristianisme, però hi trob una mancança, gairebé no parlau de com actualitzar el compromís social de Jesús amb els pobres. Voldria aprofitar aquesta conversa, justament, per plantejar-vos el tema de la doctrina social de l’Església, del compromís amb els pobres. Quin lloc ocupa la doctrina social de l’Església en la vostra pràctica cristiana?

No puc parlar d’allò que no visc, per això parl de la meva fe. Tot ésser humà creient o no creient ha de tenir molt present la reivindicació de la igualtat. El problema és que cream jerarquies i desigualtats. Des de l’educació, hem de treballar la sensibilitat per l’alteritat. Hi ha una fórmula: deixar de ser un mateix i posar-te en el lloc dels altres, d’aquells que pateixen injustament, d’aquells que fan coa per entrar a un menjador social. Cadascú ha de fer el que pugui, des d’on la vida l’ha situat. Dins el metre quadrat on ens movem hem de fer el que puguem per lluitar per la igualtat. Des del punt de vista institucional, apost perquè l’Església es democratitzi. Això implica diàleg, respecte i dignitat. L’Església ha de renunciar al poder i ha de donar servei. Hi ha una part de l’Església compromesa amb els pobres. Apost per la teologia de l’alliberament. Des del punt de vista col·lectiu, quan vivim el missatge original de Jesús, aleshores podem combatre l’ambició de poder, la comandera. Si vivim el missatge de Jesús, apareix la il·lusió per l’altre, l’altruisme, però cal actuar amb sentit comú, sense descuidar els més propers.

Pensant la religió des de la ciència

El biòleg evolucionista Stephen J. Gould (1941-2002) defensa que la ciència i la religió són compatibles perquè s’ocupen de comprendre dues dimensions diferents de la vida: la natural i l’espiritual. Gould defensa la tesi que la ciència i la religió són dos magisteris que no se superposen: “La ciència estudia com és el cel i la religió, com anar-hi”. En canvi, l’etòleg i divulgador científic Richard Dawkins (Nairobi, 1941) considera que la ciència i la religió són incompatibles, perquè intenten respondre les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, el sentit de la vida i de l’existència humana. Dawkins afirma, a més, que l’única explicació de la vida i la seva complexitat és la selecció natural darwiniana, un procés atzarós, sense intenció ni finalitat. Dawkins se sent orgullós de ser ateu i critica que els creients cerquin en la ciència la justificació de les seves creences, en comptes de respondre qüestions religioses sobre l’origen de Déu, com es comunica o on viu. El sociobiòleg Edward O. Wilson (Alabama, 1929) proposa una aliança entre ciència i religió, com a estratègia per combatre la crisi ecològica. L’astrònom Carl Sagan (1934-1996) es declara agnòstic davant de la dificultat de provar o refutar la idea de Déu com a creador de l’univers, encara que sosté que la seva existència no és necessària per explicar-ne l’origen: “No té gaire sentit resar a la llei de la gravetat”. El físic teòric Stephen Hopkins (Oxford, 1942) comparteix l’escepticisme de Sagan a El gran disseny (Columna, 2010) afirmant que el Big Bang és una conseqüència inevitable de les lleis físiques. El psiquiatre Adolf Tobeña, al seu llibre Devots i descreguts. Biologia de la religiositat (PUV, 2013), proposa cercar l’explicació del sentiment religiós en el cervell humà a través de la neurobiologia. El posicionament de Gould sobre la religió, el trobareu a Ciencia versus religión, un falso conflicto (Crítica, 2007). Dawkins expressa clarament la seva opinió antireligiosa a El relojero ciego (RBA, 2004) i El espejismo de Dios (Espasa, 2007). De Wilson convé citar La creació: una crida per salvar la vida a la terra (Empúries, 2007).

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF