Microsites 23/08/2021

Miquel Marc Pou: “Vàrem emprendre l'aventura per cercar la llibertat en un moment en què no n'hi havia”

6 min
Miquel Marc Pou Alzamora navegant durant el viatge que el va dur des dels Països Baixos fins a Mallorca.

PalmaPer molts, el 2020 va ser l'any que es va aturar tot. L'any de cancel·lar tant plans de vida com professionals. De fet, es va haver d'aprendre a viure d'una manera diferent. Gairebé per tothom, però. Miquel Marc Pou, jove petrer, patró i arquitecte naval, durant el confinament va cuinar el que seria la seva via d'escapament, per cercar la llibertat en un moment en què s'esfumava. Juntament amb tres companys més, va viatjar de Mallorca fins a Groningen, als Països Baixos, per comprar un veler que els duria a fer més d'un any de travessia fins a tornar a les Illes.

Quina era la idea primigènia?

— Volíem anar a veure el vaixell. Hi anàvem a cegues, realment, només l'havíem vist a través de la pantalla. Una vegada allà i comprar el veler, teníem pensades diverses opcions: una era travessar l'Atlàntic. Al final, vàrem decidir sortir de Groningen i seguir la geografia i el vent. Volíem fer una travessia llarga, això ho teníem clar, i si ho vols fer així és seguir el vent i sempre intentar fondejar per no entrar en ports. Bàsicament per no gastar i que els estalvis bastin per a tant de temps com sigui possible.

I quin va ser el recorregut de la travessia?

— Vàrem començar per la costa holandesa, continuàrem per Bèlgica, el nord de França i, llavors, travessàrem el canal de la Mànega per arribar al Regne Unit, a Portsmouth, al punt més a l'oest de l'illa britànica. Quan hi vàrem arribar, després de passar una temporada per allà, vàrem decidir que volíem provar de fer una travessia una mica més llarga, de sis dies, i creuar fins a Galícia, bàsicament travessar el golf de Biscaia. La veritat és que anàvem sense estris per rebre previsions meteorològiques. Podria dir que vàrem sortir amb una previsió gairebé irreal, per un viatge que comportava sis dies sense veure terra.

Va ser una temeritat?

— No era una temeritat, però sí que era quelcom una mica agosarat per nosaltres. No havíem fet mai una travessia com aquesta. A conseqüència, ens vàrem preparar més. Vàrem comprar un bot salvavides; pel que fa a la meteorologia, vàrem contactar amb antics professors per contrastar el temps que podia fer. També ens vàrem engatar bastant, però amb una mica més de coneixement. El màxim que havíem fet de trajecte era un dia i mig molt a prop de la terra. Havíem travessat el canal de la Mànega, de Calais a Dover.

Hi va haver complicacions.

— El golf de Biscaia és un lloc on arriben moltes pressions de l'Atlàntic, hi arriba vent que genera grans ones. Vàrem partir des de Portsmouth cap a la Corunya després d'una tempesta tropical i ens vàrem trobar dues fortes pressions que entraven pel golf que ens varen generar ones de quatre metres. El problema és que no teníem tecnologia per tenir una previsió per al cap de dos o tres dies, ens vàrem arriscar. Ens trobàrem ratxes de vent d'entre 25 i 30 nusos, que ja són bastant fortes. Realment, mirat així, navegàvem una mica a l'antiga pel que fa a la meteorologia: fèiem estimacions a partir del baròmetre, miràvem els niguls, així com passaven els fronts...

Al final vàreu arribar a la Corunya.

— Vàrem celebrar la navegació durant tres dies. Una travessia tan llarga et fa pensar molt; llavors tens ganes de treure tota l'eufòria. Ja tocàvem Espanya i vàrem quedar dues persones dels quatre que vàrem començar. Durant aquest viatge coneixes els companys i et coneixes molt a tu mateix. Com tota aventura, hi ha una part de preparació prèvia, però també d'improvisació i de sentir-te capaç de fer-ho, que va un poc lligat a la inconsciència. Dins cada una d'aquestes persones, i entre elles, arribes a veure tots els estats de consciència i inconsciència d'un humà. En preses de decisions, pors, coratges, temors, arribes a un punt intermedi de cada un que fa que a partir d'aquí vegis que podem ser capaços de moltes coses, que la diferència és que ho pots fer i t'ho has de creure.

Pou i un dels seus companys de viatge durant la travessia.

Arriba l'experiència de Lisboa.

— Vàrem començar a baixar i la idea era partir cap a Cadis. Ens vàrem aturar a Lisboa i vàrem decidir entrar-hi i descansar una nit. Aquí va ser quan ens vàrem topar amb la realitat: no teníem tants de doblers per continuar. Ja eren suficients, però, per sort, vàrem tenir l'oportunitat de poder fer feina a Lisboa. Així, decidírem quedar-hi. Hi vàrem ser durant set mesos, des d'octubre fins a maig. I Lisboa va estar molt bé. Portugal és un país que està molt a prop i no li prestam gaire atenció. També va ser el fet que ens vàrem trobar en una ciutat collonuda fent feina del que ens agrada, aprenent un idioma, una cultura molt interessant. En general, l'aventura ens va permetre trobar-nos vivint en un lloc en el qual mai hauríem pensat.

I d'allà fins a la Mediterrània.

— Vaig partir amb dues amigues. Anàvem cap al Marroc. Amb l'experiència, ens feia més ganes dependre totalment del vent. Just arribar-hi, ens trobàrem amb el problema diplomàtic que hi va haver entre "els dos regnes". No vàrem poder conèixer el lloc, vàrem haver d'enfrontar-nos als capricis dels polítics actuals. Els militars no ens varen deixar viatjar per l'interior del país. Vàrem haver de tornar cap a Almeria. De fet, una vegada arribes a la Mediterrània, tens la concepció que l'Atlàntic és més dur, però t'adones que la mar d'Alboran té una bona festa!

Llavors va arribar una altra aventura. D'Almeria a Formentera navegant tot sol.

— Varen ser sis dies amb una aturada. És una experiència per a algú que no ha navegat tot sol, perquè canvia molt la manera de navegar. Això va partir com un projecte conjunt i, després, veure't tot sol dins un vaixell fa que comprenguis que si tu no prens les decisions no les prendrà ningú. Aquest fet et dona una altra visió del que és navegar, a part que és molt dur. No dorms. Record que guaitava dins el vaixell imaginant que vendria algú a rellevar-me la guàrdia. Però acabes passant tot el temps tu al timó. Quan les condicions ho permetien i el vent baixava, anava fent microdormides de 20 o 30 minuts. M'anava aixecant i comprovant que tot anava bé i continuava dormint. Intentava aferrar-me a qualsevol cosa per combatre la son i el cansament. Escoltava la ràdio i em posava a ballar amb totes les ganes del món, per exemple. Qualsevol canvi és bo, perquè ja funciones en tan petites coses que un petit moviment ho canvia tot. La incomoditat del cansament va ser el meu gran enemic, més que cap altra cosa, tot i que és una experiència brutal.

El viatge del patró natural de Petra ha durat un any i tres mesos.

Amb quina anècdota us quedau després de tot aquest temps?

— Al principi del viatge, quan vàrem travessar el canal de la Mànega, arribàvem carregats d'il·lusió, però amb molt poca experiència. Quan vàrem creuar, el vent va pujar bastant, era un lloc desconegut i perillós. Havíem partit molt relaxats, però a prop de Dover el vent va començar a bufar perillosament. Al mateix moment, vàrem abaixar veles -en dúiem cinc- i vàrem decidir encendre el motor. Llavors el motor no va funcionar. Érem molt a prop de terra, tots els ports estaven afectats per les marees i no podíem entrar ni cap embarcació ens podia venir a cercar. Ens vàrem haver de posar en contacte amb Salvament. La mar ens superava i el motor estava romput. Vàrem decidir anar darrere el cap de Doungenouses. Mentrestant, vàrem improvisar un moviment de supervivència que va consistir a posar-nos els neoprens, fer una bossa de supervivència en la qual hi record llaunes de tonyina i molts de cigarros, i preparar el bot salvavides, que estava caducat, igual que els neoprens. Al final, es va surar i vàrem tirar l'àncora. L'endemà, recuperats i un poc més optimistes, vàrem entrar al port de Dover i vàrem arreglar el motor. Vaig veure com una possibilitat real abandonar el vaixell. Així i tot, a la bossa de supervivència hi havia massa cigarros i massa poca tonyina.

Quina reflexió general faríeu després de tot el que heu viscut?

— La mar sempre m'ha atret, però també li tenc respecte. Després d'haver arribat tan lluny, hi tenc una conciliació. Si la respectes i la vols entendre, hi tens un diàleg. Tu et pots adaptar a ella. Pots navegar, en el pur sentit de la paraula. Ho feim just aprofitant la mar i el vent. Després, des del punt de vista de la joventut, jo crec que això et recorda que tu pots ser capaç, amb un respecte a tot i a tothom, d'afrontar qualsevol repte. Les nostres pors i les infundades pel nostre entorn, les pots deixar enrere i anar-te encoratjant.

Hi ha pròxima destinació en ment?

— Tenc moltes ganes de travessar l'Atlàntic. Potser no serà enguany; a més, el motor es va espatllar definitivament i només es pot fer durant uns mesos a causa del vent. Ens hauríem de trobar tots amb la possibilitat de fer-ho. L'any que ve segur, això sí. Amb aquest vaixell, mínim estarem un mes sense veure terra, serà gros. He de dir que tot sol ara no ho faria.

Els quatre integrants de la travessia.
stats