Avui coneixem

“Sembla que has de ser tu qui dona permís al pacient per xerrar en català”

Avui coneixem la infermera Laia Barraqueta

3 min
Laia Barraquet és infermera

PalmaVa venir a fer feina a Mallorca, però no precisament perquè al seu lloc d’origen no en trobàs. Laia Barraqueta (Vic, 1997) va arribar el febrer a l’illa per “iniciar una nova etapa” amb la seva parella, que és mallorquí i que aviat ha deixat de ser l’única cosa que l’ha enamorada de l’illa. “És un paradís”, insisteix la jove, que gaudeix tant de la muntanya, per fer escalada, com de la mar, per fer surf. Barraqueta era conscient de la “crisi sanitària” que viuen les Illes, però la va sobtar que trobar un contracte d’infermera no fos bufar i fer ampolles. Ara fa feina a l’Hospital d’Inca, on valora “la tranquil·litat” i aprofita per provar especialitats diferents. A banda de la manera de treballar, l’ús de la llengua a la sanitat és per ella la principal diferència amb Catalunya, on predomina el català.

La vocació per la infermeria mai no l’ha arribada a sentir “profundament”, admet, però sempre ha volgut dedicar-se a algun ofici que li permetés “aportar alguna cosa i ajudar”. Quan va descobrir en què consistia la feina d’infermera, va saber que havia encertat. “No era la típica nena que jugava a ser metgessa o infermera. Però sempre he tingut molta empatia i, com que soc molt inquieta i m’agrada la feina dinàmica, l’opció d’infermeria se’m va aparèixer com un camí il·luminat”, recorda.

Inca. La jove es va sorprendre quan va veure que trobar feina d’infermera a Mallorca era “més complicat” que a Catalunya. Encara que la prioritat era treballar a Palma, on viu, va acceptar un contracte de pool –en què va rotant torns i unitats– a l’Hospital d’Inca, el primer on li oferiren feina. “En acabar la carrera, a Girona, vaig tenir un contracte tot d’una. No vaig haver de cercar i vaig poder triar on anar i què fer. Sempre ha estat així. Allà, truques a recursos humans de qualsevol centre públic i al cap de dues hores tens una entrevista. Aquí vaig trucar al febrer i no em van agafar fins al maig”, relata. Actualment està a diàlisi, un servei que considera “un caramel”, perquè l’atenció amb el pacient és molt estreta i l’horari és de dilluns a divendres. A més, fer feina en un comarcal li permet formar part “d’una petita família, on pràcticament tothom es coneix”.

Xerrar català ha esdevingut una cosa menys freqüent per a ella, ara que viu a Palma. En aquest sentit, percep la diferència amb la Part Forana: “A Inca sento el mallorquí diàriament, però a Palma pràcticament no xerro català. En canvi, a Catalunya ho feia pertot arreu, fins i tot per trucar”. Barraqueta manté que sempre s’adapta al pacient, si no xerra català, però lamenta que “molts mallorquins només el xerren a casa seva i amb el personal sanitari xerra el castellà”. “De vegades, has de dir-li fins a tres vegades que pot xerrar el mallorquí, que l’entens. Sembla que has de ser tu qui doni permís al pacient perquè xerri en català”, confessa.

Clixé. Barraqueta reconeix entre rialles que ella és “el típic clixé”, perquè practica tot el que s’ha posat de moda: escalar, fer surf i tocar l’ukelele. Així i tot, defensa que són activitats que li permeten “connectar amb la natura”, per a la qual cosa “Mallorca és una passada”. Si l’escalada és un espai per socialitzar per a ella, el surf li permet “conversar amb una mateixa i conèixer els propis límits”.

stats