"De petits, tots pintam; simplement alguns ho continuen fent i altres no"

PalmaL’essència de Carme Arbós (Palma, 1995) es podria concentrar en quatre paraules, que l’acompanyen en tot el que fa: infantesa, viatge, art i naturalesa. Sense qualsevol d’aquestes no seria possible entendre la realitat de l’artista, que experimenta amb pintura, il·lustració i fotografia. Aquesta faceta la combina amb la navegació, que és la seva altra dedicació professional i que, alhora, li permet retroalimentar el seu vessant creatiu a través dels viatges. Primer va ser una ruta per Cuba, el Perú, CostaRica i el Brasil, i ara s’ha tornat a embarcar per arribar, en veler, de les Canàries a Guadalupe, al Carib, on passarà unes setmanes.

Metafòricament, li agrada dir que es dedica a “aprendre, expressar i gaudir”. Per ella, tot es limita a “reflexionar les coses que et passen, les il·lusions que tens” per després “plasmar-ho en allò que facis, sigui el camp que sigui”. En el seu cas, “en la pintura, la il·lustració, la fotografia, l’escultura o el vídeo”. El que més valora de l’art és haver-hi trobat “un llenguatge”: “És un gust tenir tantes eines i tècniques per plasmar qualsevol pensament d’una manera diferent”, afirma.

Madrid i Londres han estat els catalitzadors del seu art. Un poc fruit de la indecisió, el seu camí es va redreçar cap a Londres en acabar el Batxillerat. “No sabia gaire bé què fer i vaig pensar que seria útil anar a Londres, a estudiar anglès, fet que vaig combinar amb cursos de pintura i ceràmica gratuïts que vaig trobar”, recorda. Aquella experiència va suposar “sortir de la zona de confort” i li va fer obrir els ulls a escala personal i professional. Per una banda, viure en una ciutat “culturalment molt rica” i a Brixton,“un barri afrocaribeny” la va empènyer més tard a descobrir aquella realitat in situ. Per altra banda, va ser conscient que volia dedicar-se a l’art “des d’un punt de vista professional” i això la va transportar, poc després, a Madrid, a estudiar animació per fer pel·lícules de dibuixos en 2D.

Naïf és com defineix –ara per ara– el seu estil a l’hora de crear. “És com a infantil, amb poca profunditat, i molts de colors. M’encanta com pinten els nins i agaf moltes referències d’aquí. Però és el que em surt més natural: quan m’hi pos, m’ho pas bé i no em suposa un esforç mental”, declara. Ara bé, nega que pintar –i fer-ho d’aquesta manera– tingui cap relació amb el fet d’haver-ho fet de nina, la qual cosa atribueix gairebé a l’atzar. “D’ençà que som petits, tots pintam, simplement alguns ho continuen fent i altres no. És una cosa que no he deixat de fer, que gaudesc i faig per mi”, assegura.

Els vaixells són per ella sustent i passió. A més, com tantes altres coses, la transporten a la infantesa. “El meu pare és capità i sempre m’ha duit en vaixell”, recorda. Ara és ella qui, des de fa dos anys, treballa en el món nàutic. “La mar m’agrada molt i econòmicament em permet dedicar la resta de l’any a l’art”, argumenta. Els seus pares també la varen connectar a la naturalesa en els llargs períodes que passaven en cases de camp “aïllades, sense comoditats i precàries”, diu ella. Allà va començar a desenvolupar la seva sensibilitat actual per rebre estímuls de l’exterior. Potser per això ara ha trobat el seu oasi particular a Esporles, on viu en una caseta de muntanya.