Antònia Ferrer: "Sense periodisme no hi ha democràcia, i sembla que la gent no ho entén o no ho vol entendre"

PalmaAntònia Ferrer és periodista. Fa gairebé quatre anys que forma part de l'equip del programa Cinc Dies d'IB3. Reconeix que li ha tocat viure moments complicats durant la pandèmia, però alhora molt gratificants quant a la seva professió. Amb tot, reclama més ajudes per als mitjans de comunicació i fa una crida a defensar i promoure la llengua pròpia de les Balears.

Per què vàreu decidir estudiar periodisme?

— El meu cas no va ser d'aquells que de menuda o quan vas a l'escola ja tens clar quina és la teva vocació i a què et vols dedicar en un futur. De fet, ho vaig decidir quan feia el Batxillerat, poc abans de començar la carrera. Sempre ha estat molt curiosa, observadora i he tingut facilitat a l'hora de comunicar i transmetre.

Quins són els vostres referents?

— Des de sempre m'he fixat molt en la tasca de Jordi Évole. Crec que el que fa va molt més enllà d'una simple entrevista. La veu de Pepa Bueno, la serenitat d'Ana Pastor, la manera de transmetre d'Àngels Barceló i la naturalitat que tenia Beatriz Montañez... són maneres de fer que sempre m'han inspirat.

Actualment, formau part de l'equip del magazín Cinc Dies d'IB3 Televisió. Com és el vostre dia a dia?

— A les 12 h arrib a la redacció. El que més m'agrada és que cada jornada és diferent. Un dia he de preparar una secció amb algun col·laborador, d'altres faig més grafismes, redactar algunes entrevistes... Aprofit les hores del dematí per enllestir tot això i començar-me a mirar l'escaleta per tenir clar els temes que tractarem en el programa. Abans del directe sempre tenim una part final que la feim gravada, així que a les 16 h ja ens posam a gravar i, en acabar, sempre et queda una estoneta per preparar-te el directe. En part és una bogeria, ja que fas feina amb una escaleta en constant moviment. Així que l'horabaixa es tracta d'estar ben pendents i saber reaccionar davant qualsevol canvi, que sempre n'hi ha.

Què és el més gratificant de la vostra tasca?

— No aturar mai de créixer. Tenim tants de col·laboradors i tractam tants de temes distints que he après a fer des d'un arròs brut fins a diferenciar melanomes. Però no només és el que aprens, sinó el fet de poder conèixer persones noves i compartir aquells minuts de programa, més tot el que hi ha darrere les càmeres. Això és el que més m'omple i em dona vida. Arribes a empatitzar tant que m'emociona; he arribat a plorar! De cada una d'elles, coneixes tot un món, i això és fascinant.

D'ençà que vàreu començar a fer feina, quin és el moment més complicat que us ha tocat gestionar?

— Crec que la pandèmia i el confinament ens han vingut grossos a tots. Va suposar un canvi absolut en el nostre dia a dia. Durant el confinament, encara no era al plató i feia de reportera. Em xocava molt trobar-me els carrers buits, la gent espantada i preocupada, la incertesa de no saber què passarà, fins quan durarà... Tenia por, ho reconec. El pitjor de tot va ser, i encara ho és, conèixer persones que ho han passat malament i haver de contar la seva història com si res davant una càmera, tot i que a tu, en el fons, et llevava la son. I la impotència, això sí que em feia mal, no poder fer res per ajudar-los.

Com a defensora de la llengua pròpia de les Illes, quina importància considerau que tenen els mitjans a l'hora de promoure el català?

— El seu paper és fonamental. Han de ser un referent de la nostra llengua i un mirall on els illencs ens sentim identificats. Si no ho fan els mitjans, qui ho farà? És trist i em sap molt de greu veure com de cada vegada el català perd més parlants i que ni tan sols em puc expressar 100% amb la meva llengua. Bé, poder puc, ara que m'entenguin és una altra història. Com que al carrer és trepitjada, els mitjans i els seus professionals són clau en el procés de normalització lingüística.

Quines expectatives de futur veis a IB3?

— Les expectatives són molt bones. El 2021 ha estat l'any que més espectadors de les Illes han sintonitzat el canal. I parlam de més d'un milió de persones, que no són bromes! A més, tot això s'ha d'entendre tenint en compte el context en el qual ens trobam. Les noves plataformes de contingut audiovisual han fet molt de mal, no només a IB3, sinó al format de la televisió en general. Així i tot, la televisió autonòmica ha demostrat que li ha sabut plantar cara amb nous formats, continguts de qualitat i produccions locals reconegudes fins i tot fora de les Balears.

Com valorau la situació actual del periodisme a les Balears?

— Tocada, molt tocada, però encara no enfonsada, tot i que la realitat és que la pandèmia encara ho ha complicat més. S'han duplicat el nombre de periodistes que es troben a l'atur; de fet, som la comunitat on més creix. És hora de reclamar ajudes per al sector per aconseguir tenir unes condicions laborals dignes per poder fer una feina de qualitat. Sense periodisme no hi ha democràcia, i sembla que la gent no ho entén o no ho vol entendre.

Quin consell donaríeu a algú que afronta la seva primera experiència professional en l'àmbit periodístic?

— Que sigui honest i realista. Amb això vull dir que sigui fidel a la realitat, que no inventi, que no exageri, que no caigui mai en l'error del sensacionalisme. No som aquí per enganar ningú, sinó per ajudar; això ho ha de tenir clar. Que ho contrasti tot abans de plasmar-ho o compartir-ho. Sona malament, però no et pots fiar de ningú! I el més important, tenir sempre un criteri propi.

Quins són els vostres objectius a curt i llarg termini?

— No som de fixar-me objectius, ja que després venen les esculades. Fent una bona feina dia rere dia les coses bones arriben, o així vull pensar. El que m'agradaria a curt termini és continuar dins de la pantalla. Tenc una il·lusió per culpa de la meva padrina, que sempre em deia: "Un dia em donaràs es parte", referint-se a l'informatiu. Per ella, que ja no hi és, és una meta que tenc marcada. A llarg termini ja es veurà, però per dins una carpeta de l'ordinador hi tenc guardats uns quants relats breus, als quals per ventura en un futur els donaré forma. El temps ho dirà!

Més enllà de la vostra professió, quines són les vostres passions?

— Sense dubtar-ho: viatjar. Més que una passió diria que és una necessitat. La necessitat de fugir i desconnectar de tot per trobar-me a mi mateixa a un lloc nou. Com més enfora, millor, i com més temps, també. De fet, el meu primer sou me'l vaig gastar en un bitllet per anar a Malàisia. A més, en els darrers anys sempre que puc ho faig dins una furgoneta. No us podeu imaginar la llibertat que dona això. Així que quan venen ponts, festes o vacances, no em cerqueu per Mallorca perquè no m'hi trobareu!