Juanjo Monserrat: "On hi ha més gent és on hi hauria d'haver més cultura, però això no passa"

PalmaNatural de s'Arenal i amb una infància sense gaires drames, a 15 anys es va mudar a Inca, on el varen acollir molt bé. Així comença la història de Juanjo Monserrat, cantautor i artista, que fa unes setmanes va presentar al teatre Mar i Terra la seva nova banda. El seu disc 'Es meus fantasmes', de l'any 2017, el seu primer llarga durada, inclou un total de deu cançons carregades de sensibilitat i emoció.

Com explicaríeu la vostra vida i el camí que heu seguit amb la vostra música?

Realment hi ha molts cantautors les lletres dels quals sempre són com a molt dramàtiques, ja que han tingut una vida difícil, sobretot si han viscut en una gran ciutat o han viscut experiències complicades. Però, sincerament, he de dir que no he tingut una mala vida, d'aquí a un parell de dies faig 27 anys i ho faré amb un somriure a la cara. Realment les meves cançons tracten de temes que m'han tocat, com l'amor, l'amistat... però la meva vida no ha estat gens malament.

Com va sorgir la vostra passió per la música?

Professionalment va sorgir durant la meva època d'universitat, que només va durar un any. Durant aquell any vaig haver de valorar què volia fer: anar al matí a classe i no tocar al vespre o anar a tocar el vespre i no anar a classe al matí. Evidentment, va guanyar la música. Tot i això, la música sempre m'ha acompanyat, jo ja vaig néixer així, envoltat d'una família de músics.

Com va ser i què vàreu sentir en la presentació de la vostra banda?

Jo sempre havia tocat tot sol (guitarra i veu) i per fi tenc una banda. Pedro Moyà a la bateria, Manel Barjacoba al baix i Faust Morell a la guitarra. Vaig fer una benvinguda als tres músics, que ara em donen suport a l'escenari, i va ser increïble. Quan ho pens se'm posa la pell de gallina i em sent molt orgullós d'haver omplert el teatre.

Com ha estat aquest canvi, de cantar en solitari a tenir una banda?

Si soc sincer, jo al principi no ho veia molt clar per qüestions monetàries. Quan tens gent que fa feina per a tu és molt difícil surar-ho i tenir tothom content i poder pagar bé: aquesta és la raó per la qual no he muntat una banda abans. Però després d'haver fet la passa amb tres amics meus, estic molt content.

Quina cançó destacaríeu d'aquest segon treball, 'Es meus fantasmes'?

La que més em toca és la de 'Fantasmes'. És una cançó que vaig tardar un any a compondre, i és curiós, ja que en aquell moment, encara que la tingues molt dins meu, no parlava de mi concretament, però ara m'he adonat que hi ha moltes cançons que parlen de mi. Vaig pensar que podia veure el futur.

Fa poc vàreu anar al Japó amb Saxophobia Funk Project amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Com va ser l'experiència?

És curiós, ja que el mes de gener vaig anar a Los Angeles i em pensava que seria l'experiència de la meva vida, però després d'anar al Japó vaig veure que no. Va ser una situació única i esper que es pugui repetir. Va ser espectacular. Gràcies al fet que els cinc membres del grup estimam la música i no miram molt la cartera a l'hora de viure aquestes aventures i amb l'ajuda de l'Institut d'Estudis Baleàrics vàrem poder fer uns cinc concerts, en què l'acollida i la gent varen ser una bogeria. Realment va ser un moment únic.

Creis que aquí es valoren els grups de les Balears?

Es valoren, sí. Però els músics tenim molta por. Per exemple, a la presentació de la banda, per por del públic, que no vingués ningú, vaig posar l'entrada gratuïta, ja que passava molta pena de fer una presentació en un teatre i que només hi hagués la meitat de la sala. Això no diu res bo de la situació de la música mallorquina ni del públic. Quan cantants i grups internacionals treuen un disc tothom el va a comprar, però quan aquí algun grup fa un concert molt poques vegades algú s'interessa a comprar-ne un disc.

Què s'hauria de fer per donar més força i més visibilitat als grups i cantants de les Balears?

Quan hi ha més concerts és a l'estiu, el que més hi ha són revetles. Per tant, convé que es fiquin més grups de música que fan temes pròpis a les festes populars i no els grups de sempre. Com a músic i com a consumidor d'aquestes festes hi he deixat d'anar, ja que sempre hi ha els mateixos grups que fan les mateixes cançons un darrere l'altre. Tot arriba a un punt que fa vergonya, haurien de pujar a l'escenari més grups, més varietat. On hi ha més moviment de gent, més mitjans, és on hi hauria d'haver més cultura, però no, al final no és així. Acabam escoltant sempre Tequila o cançons de Loquillo.

Quina és la vostra pròxima passa?

Això no ho he dit encara a cap entrevista, però us ho diré. La pròxima passa serà ser productor musical. Ja estic treballant en això i ja he venut una cançó a uns coreans que varen treure un disc en japonès. Aquesta cançó ha acabat en un dels discos més venuts als països asiàtics. De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells que l'anunciaven.