Publicitat
Publicitat

El Quixot al cinema

El director Albert Serra analitza les diferents versions cinematogràfiques d’’El Quixot’ i explica com va adaptar l’obra de Cervantes per a la seva pel·lícula ‘Honor de cavalleria’

Adaptar El Quixot ha estat sempre una tasca bastant difícil. Segons el meu parer, per un motiu bastant senzill: el personatge principal ja és una caricatura de si mateix. És a dir, el personatge principal està realitzant ja una representació de si mateix, més o menys conscient, i amb accents més o menys irònics durant tot el llibre. És molt difícil afegir una nova capa representativa a aquesta ja existent, conservant la profunditat del personatge i sense caure en la comicitat banal.

Aquest problema és molt més gràfic en exemples més exagerats de figures públiques com Hitler o Dalí, personatges que deliberadament són ells mateixos i, a la vegada, la seva pròpia caricatura: conscientment es van presentar al món amb la seva lectura incorporada, la més despietada possible, la que pogués ferir-los, és a dir, la més caricaturesca; i a cada aparició seva, cada imatge pública és una posada en escena simultània del seu jo i de la seva exegesi crítica. D’aquí que totes les obres artístiques que han intentat recrear les seves vides en films hagin caigut en el fracàs més reconeixible: no es pot representar allò que ja està representat, més enllà del joc postmodern, de la mateixa manera que no es pot imaginar allò que ja està imaginat.

Representar el Quixot planteja també aquesta problemàtica, encara que de forma una mica més dèbil, més innocent. A la meva pel·lícula, Honor de cavalleria, vaig decidir esquivar aquest problema amb un joc: vaig imaginar que Cervantes s’havia inspirat en dos personatges reals que es van creuar en la seva vida i que li van donar la idea del llibre. Aquestes dues hipotètiques persones - personatges ja, en la mesura que van ser inventats per la meva imaginació- van ser els que també em van inspirar a mi i a qui jo vaig aplicar la meva tasca representativa. Vaig vorejar la interpretació de Cervantes -el personatge representant-se a si mateix en la seva bogeria- i vaig aconseguir recuperar una certa emoció primigènia. Per destacar més aquest fet, vaig decidir prescindir de les escenes més conegudes del llibre, que només apareixen tangencialment, com si passessin al costat dels protagonistes sense que ells hi participessin (la cadena d’esclaus, el Cavaller dels Miralls, la gàbia en la qual els empresonen...), és a dir, com si estiguessin passejant per dins del seu propi llibre o fossin els espectadors de la seva pròpia pel·lícula sobre el Quixot i Sancho. Vaig actuar de la mateixa manera amb els diàlegs, que apel·len a les temàtiques quixotesques però només les freguen, o les fabulen (amb frases curtes, o simples paraules que es converteixen en motius visuals al nostre cap). Amb aquests procediments vaig aconseguir recuperar la bogeria del Quixot, que, dubitativa, apareix en temps present; i és molt més pròxima i fidel a la bogeria del personatge del llibre.

Versions acadèmiques i avorrides

Abans de començar a rodar la pel·lícula vaig revisar totes les versions anteriors, o almenys les més importants, per saber què havia de fer, que és sempre exactament el contrari del que han fet els altres. No em va resultar gaire difícil inspirar-me... Totes les versions anteriors eren catastròfiques des de tots els punts de vista. Acadèmiques i avorrides, amb actors banals, i respectuoses amb el text original fins al ridícul, cap va saber traslladar a la pantalla la violència, la intensitat i la confusió de la bogeria del Quixot, ni la poesia atmosfèrica de com deambula pel paisatge de la Manxa. L’ambigüitat fonamental del llibre (¿està boig el Quixot o és el món qui està boig i el Quixot és algú assenyat perquè la vida no es pot viure si no és des de l’idealisme absolut?) tampoc està ni tan sols apuntada en cap de les obres, en especial les clàssiques de Pabst, Kozintsev i Gutiérrez Aragón.

Aquesta última és una mica més reeixida, els actors espanyols Fernando Rey i Alfredo Landa són apropiats i les localitzacions també estan ben escollides, però la correcció televisiva i la falta d’imaginació global la tornen insulsa. Només la versió d’Orson Welles, que no va poder acabar de filmar i que s’ha muntat posteriorment amb el material que va deixar rodat, tracta una mica els temes essencials, tot i que ho fa amb un mal gust evident quan intenta barrejar el Quixot amb el nostre món modern. Algunes imatges d’aquest film, tot i això, són realment inspiradores, probablement les úniques de totes les adaptacions: veure el Quixot a cavall, a la llunyania, sermonejant Sancho Panza però perorant a l’horitzó, enmig d’uns camps de blat assotats amb força pel vent, és una imatge que s’escapa ja de la pura adaptació i es torna cinematogràfica en si mateixa, alhora que transmet una sensació de bogeria, amb mitjans molt simples, purament visuals, molt més intensa que qualsevol escena pulcrament adaptada però sense nervi. Menció a part mereix el documental de Thierry Fulton sobre el rodatge fallit de Terry Gilliam amb Jean Rochefort i Johnny Depp. La pel·lícula que estaven rodant era una autèntica immundícia estètica a tots els nivells (com, d’altra banda, tota la filmografia del seu director) però el desastre que va sobrevenir a la producció dóna a tot el conjunt un aire romàntic genuïnament quixotesc. Una curiositat: m’agradaven tant els pantalons de Jean Rochefort que els vaig fer reproduir idèntics per al meu Quixot. Però el que més em va influenciar en veure tots aquests films, essent espanyol i fanàtic, va ser sentir un terrible professionalisme petitburgès en totes les adaptacions, un to correcte profundament antiquixotesc. Després de veure el documental de Fulton, miraculosament vaig trobar la meva metodologia i vaig decidir copiar el Quixot en la seva primera sortida: vaig agafar els elements que tenia al meu abast, els que estaven més a mà, càmeres digitals domèstiques, actors no professionals, estudiants sense cap mena d’experiència com a tècnics, els diners d’un mecenes milionari... i vaig sortir a l’aventura.

Vam rodar a uns 40 quilòmetres de casa meva, vam dormir en unes tendes de campanya militars que ens va deixar l’exèrcit espanyol -dormíem 12 persones en una mateixa tenda!- i vam rodar la pel·lícula, amb fracassos puntuals diversos, en només 14 dies. I si el Quixot volia imitar els grans herois cavallerescos en qui somiava, jo vaig voler imitar, en imprudència i audàcia, tots els grans artistes i realitzadors que m’havien inspirat, els més bojos, els més incorruptibles.