President D’adesmaD’en Tomeu ja s’han dit i escrit moltes coses, com passa sempre quan algú com ell se’n va: mestre de periodistes, gran professional, persona sàvia i de cultura amplíssima, fi analista polític de memòria prodigiosa... En Tomeu era un apassionat de l’ofici de periodista i un lluitador o, com diria Camus, un resistent, un d’aquells que saben que “dels qui resisteixen és la darrera paraula”.
Combinava la passió pel periodisme amb un veritable interès per l’educació, possiblement a causa de l’estimació i l’admiració que sentia per na Cati, la seva companya de tota la vida, però també pel seu compromís ètic i cívic, manifestat de maneres diverses i amb el denominador comú de la defensa de l’educació pública de qualitat com a servei públic essencial. Aquest compromís el demostrà en nombrosos articles on criticà durament les polítiques educatives que deixaven en runes l’escola pública i que ell considerà “un reflex de la ruïna moral dels gestors del sistema”, o en els quals féu seva la lluita per dignificar l’escola d’Es Pont de Son Gotleu o la defensa de les llibertats individuals i col·lectives del professorat, juntament amb altres en els quals lloava l’excel·lent feina de molts dels professionals de l’escola pública. En els moments més durs del conflicte educatiu, des del desaparegut Bloko, el mitjà que creà amb Ferran Aguiló i Rafael Gallego, va donar veu a la comunitat educativa i es féu ressò de la lluita contra les retallades i el TIL, que qualificà com “el Palma Arena de l’era Bauzá: una obra faraònica sense fonaments amb ascensors que no condueixen enlloc”.
Ben aviat s’adonà que la sortida al conflicte havia de passar necessàriament per l’èxit en la consecució del pacte educatiu que es gestava des de feia temps a la comunitat educativa, i per això, des de la nova -i darrera- etapa a l’ARA Balears, se’n convertí en un ferm defensor i va fer aportacions crucials, entre elles el clarivident article ‘Un Pacte per al Progrés de l’Educació, no un Pacte de Progrés Educatiu’, que van ser de gran ajuda en moments difícils en què el procés semblava trontollar.
Avui la tristesa, el dolor i la ràbia per la pèrdua del company, amic, conseller i còmplice ocupen tot l’espai, però quan el pas del temps ens deixi només amb l’enyorança i el record entranyable, el seu esforç i compromís ens serviran d’exemple i guia quan, cansats i confusos, abans de fer una passa o de prendre una decisió, continuem demanant-nos, com hem fet tants cops: “Què pensaria, de tot això, en Tomeu?”.
