Publicitat
Publicitat

Irene Villa: “Tothom es mereix una segona oportunitat”

La periodista i escriptora fuig de les etiquetes polítiques i evita, tant com pot, parlar de terrorisme. El seu missatge, que transmet en llibres i conferències, és el de “l’amor a la vida”, diu, “tot i que ningú ha dit que la vida sigui fàcil o justa”.

Tenia 12 anys quan una bomba d’ETA va fer esclatar el cotxe en què la seva mare la portava a l’escola i la va deixar sense les cames i tres dits. Més de 20 anys després, Villa és una dona d’idees clares, que diu que ha perdonat i que vol fugir de la manipulació política. Publica Nunca es demasiado tarde, princesa (Espasa), una novel·la que per a ella és “un cant a la vida”.

Has escrit un llibre sobre segones oportunitats. ¿Creus que tothom se’n mereix una?

Sí. Tothom es mereix una segona oportunitat, fins i tot les persones que han fet mal. Sempre dic que els que em van fer mal a mi també mereixen aquesta segona oportunitat, sempre que hagin complert la seva pena. Igual que tots. Tothom ha d’expiar la seva culpa d’alguna manera. Però mai és tard per tenir aquesta segona oportunitat i començar de zero.

Els personatges del teu llibre comencen tots de zero. Com tu?

Sí. Jo amb el llibre volia transmetre que els finals feliços existeixen i que mai és tard perquè arribin. Ningú ha dit que la vida fos fàcil però val la pena viure-la intensament. Mai és massa tard.

Mai és massa tard per al perdó?

Mai. El perdó el dóna la persona a qui han fet mal, quan vol i quan creu que és el moment. Jo crec que com més aviat perdonis millor perquè així t’estalvies molt de temps d’odi, però això és molt subjectiu i molt personal.

És alliberador?

Sí. I també és una manera de donar-te una oportunitat de tenir una vida sana i un cor sencer. Qui no perdona no pot ser feliç del tot. El meu pare és així, ell no perdona, i no pot ser feliç del tot. No estàs complet perquè una part del teu cor odia. Hem de deixar de buscar els motius i pensar que el que ens passa -just o injust- pot servir per a alguna cosa. El que em va passar a mi ha servit a moltes persones per descobrir que la nostra capacitat de superació és molt gran. És fer un clic. La meva mare m’ho va dir ben clar després de l’atemptat: “Ara tens dues opcions: viure la teva vida amargada i maleint, o dir prou i saber que la teva vida comença aquí”. I això vaig fer.

La teva mare apareix al llibre com a personatge fonamental per a tu.

És una dona increïble. Li falta un braç i una cama i ningú se n’adona. És la dona més vital i positiva que conec. És tot el contrari d’una víctima. Quan ens van posar la bomba es va carregar la família a l’esquena.

Tu fa temps que dius que no vols ser etiquetada com a víctima d’ETA.

Sí. Costa molt treure’s aquesta etiqueta, la gent em segueix coneixent per això i no ho vull. Les víctimes lluitem molt per deixar-ho enrere i per això ens enfadem quan ens posen l’etiqueta. A més, jo no vull fer publicitat a ETA, jo no els menciono mai, no en parlo mai, jo dic que per un fet violent de qui volia imposar les seves idees em va passar això. Jo crec que el terrorisme sempre és dolent i la violència s’ha de condemnar. Tinc tres carreres, sóc campiona d’esquí adaptat, he publicat cinc llibres, qui em segueixi veient com a víctima és que no s’adona de res.

Hi ha un personatge del teu llibre que no pot caminar i que un dia decideix deixar de ser una discapacitada. Com es fa això?

És així. Un dia decideixes deixar de ser una víctima, de ser la “pobreta” i encarrilar la teva vida altre cop. Per a totes les persones que tenim alguna discapacitat l’esport és clau, fa que et relacionis amb altres persones, et fa sortir de casa, et dóna físic, agilitat, destresa... És vida. I els beneficis psicològics són infinits. És màgic.

Generar llàstima és el pitjor?

Sí, i ho descric al llibre perquè a mi m’ha passat i és molt dur. Odiava anar pel carrer i sentir que la gent digués: “Pobreta, quina pena”. L’esport també m’ha servit per a això, perquè em deixessin de veure com a “pobreta” i despertar admiració. S’ha de reeducar la gent.

Per què vas deixar d’estar vinculada a l’Associació de Víctimes del Terrorisme?

Vaig ser delegada un any o dos i no en vaig sortir gaire contenta.

Per què?

Perquè de seguida se’ns va intentar polititzar i l’únic que volia fer jo era defensar la memòria, la dignitat i la justícia i ja se’ns posava l’etiqueta d’un partit polític. M’han fet propostes des de molts partits que m’han volgut al seu costat, però no vull, no m’interessa, no sóc política i no em considero de cap partit. A més, crec que això d’esquerres i dretes és retrògrad, és antic, per a mi el progrés és la unitat, mirar endavant i tots a la vegada. A mi ningú em va manipular ni controlar quan estava a l’AVT, però als mitjans ens posicionaven en un partit o altre. Però ara hi ha altres víctimes que han agafat el relleu, ja està bé.

Com has viscut les excarceracions per la derogació de la doctrina Parot?

Ja no vull parlar d’aquests temes. Estic amb les víctimes i amb els seus familiars. Si ja ha arribat el moment de l’excarceració, perquè no hi ha més remei, doncs espero que també hagi arribat el moment de la reinserció i que mereixin aquesta segona oportunitat. La meva esperança és que aquesta gent no vulgui seguir fent mal.