Els candidats sense carnet renoven el paisatge del Parlament

BarcelonaDe cantar L’estaca a ocupar un escó per defensar la independència. D’escriure Així és la vida, Carlota a reivindicar el dret a decidir-ho tot. De redactar articles i llibres d’economia a encapçalar una llista per iniciar un procés constituent. D’obrir diligències des de la Fiscalia a abanderar el projecte confederalista democristià. La configuració del pròxim Parlament serà insòlita: a l’hemicicle hi coincidiran des del cantant Lluís Llach i l’escriptora Gemma Lienas fins al periodista Antonio Baños i el fiscal Martín Rodríguez Sol. Mai abans havien concorregut tants candidats independents i tan variats en unes eleccions. Per què aquest perfil està ara més cotitzat que mai?

El politòleg Jordi Muñoz explica que tot parteix de la desconfiança dels ciutadans respecte als polítics, arran sobretot de l’esclat d’escàndols de corrupció que han esquitxat els principals partits, tant catalans com espanyols. De fet, segons l’últim baròmetre del CEO, el 81% dels enquestats estan d’acord que “els polítics només busquen el benefici propi” i, en una escala de confiança que va del 0 al 10, els puntuen amb una nota mitjana de 2,96.

El sistema es retroalimenta

“Els partits en són conscients i intenten buscar tot el que no s’assembli a un polític”, assegura Muñoz. Es tracta d’una dinàmica que es retroalimenta. La desconfiança en els polítics afavoreix que representants dels moviments socials se sentin motivats a fer el salt a la política per canviar la manera de fer. Els casos més clars: Ada Colau, que ha passat de ser la líder de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a esdevenir alcaldessa de Barcelona, o Carme Forcadell i Muriel Casals, que de liderar l’ANC i Òmnium han fet el pas com a candidates a les eleccions del 27-S. “També els partits es mostren receptius cap a aquests perfils de candidats”, afegeix Muñoz.

A més, el fet que siguin unes eleccions marcades per les confluències entre formacions també afavoreix que el cap de llista sigui una persona sense carnet de partit que garanteixi el consens. En són un clar exemple Raül Romeva, a Junts pel Sí -cap de llista que fa de ciment entre CDC i ERC-, i l’activista Lluís Rabell, al capdavant de Catalunya Sí que es Pot.

El doble fracàs

El protagonisme d’aquests candidats aliens als aparells dels partits és, segons el consultor de comunicació política Aleix Cuberes, “la prova d’un doble fracàs del màrqueting polític”. Un dels problemes, explica, és que s’ha equiparat “vendre una rentadora amb un candidat electoral”, intentant canviar formes quan el que cal és un canvi de fons. “Sense canviar els ingredients i els components (ànima i valors) dels candidats, no serem honestos amb les persones electores i ens tornarem a trobar uns lideratges amb molt poc recorregut que s’hauran desgastat fins i tot abans de començar”, alerta.

Els independents, a més, aporten “autenticitat, exemplaritat, voluntat de superar la geografia ideològica dels partits, credibilitat i reputació”. Segons Cuberes, però, l’inconvenient és que segueixen tenint al darrere “elits i aparells polítics desconnectats de la realitat social” i que encara naveguen amb un “GPS feudal”. “Fins a quin punt aquests candidats tindran autonomia?”, es pregunta. La legislatura de la sacsejada sobiranista vindrà marcada per una renovació sense precedents al Parlament.

Una candidatura transversal per la independència

Que la llista estigués encapçalada per representants de la societat civil aliens als aparells dels partits va ser el desllorigador perquè CDC i ERC superessin les diferències i acordessin anar plegats a la candidatura de Junts pel Sí. Ara bé, amb el compromís que Artur Mas sigui designat president encara que vagi de número quatre. L’objectiu era la confecció d’una llista tan transversal com fos possible per aconseguir que el vot a favor de la independència arribi a com més gent millor i superar així la barrera dels 68 diputats necessaris per tenir majoria absoluta.

La tria del cap de llista, l’execosocialista Raül Romeva, va ser una jugada mestra per seduir el sector més sobiranista d’ICV i, fins i tot, del socialisme. I situar de números dos i tres les expresidentes de l’ANC i Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals, una picada d’ullet a tota la gent que ha participat en la Diada dels últims anys i el 9-N. Ells són els tres primers noms d’una candidatura que, més enllà de Mas i Oriol Junqueras i membres dels seus respectius partits -a partir del número 8 de la llista es reparteixen els llocs en una proporció del 60% per a CDC i 40% per a ERC-, està farcida de noms reconeguts de la societat civil catalana: des de l’entrenador del Bayern, Josep Guardiola, tancant la llista, fins al cantautor Lluís Llach, encapçalant-la a Girona.

A Tarragona, l’economista Germà Bel, i a Lleida, el director dels serveis territorials de Benestar Social i Família, Josep Maria Forné. Més enllà d’ells, altres cares que sovintegen el panorama mediàtic català: des de l’escriptor Jaume Cabré fins al president de Súmate, Eduardo Reyes, que va de número 6. Els socialistes sobiranistes també tenen llocs destacats a la candidatura.

El repte de trobar un nou David Fernàndez

La CUP tenia un gran repte de cara al 27-S: aconseguir un candidat que repeteixi l’èxit que ha tingut la formació amb David Fernàndez al capdavant i que sigui, a més, capaç de fer créixer el partit. La fins ara cara més visible de la CUP va ser qualificada com “l’estrella de la legislatura” per la mateixa presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Ara la CUP torna a apostar per un candidat independent: el periodista i membre de Súmate Antonio Baños, que s’havia postulat obertament per encapçalar la candidatura i és una figura mediàtica i de consens entre l’esquerra anticapitalista, i prou reconeguda per no fer traumàtic l’adéu de Fernàndez. La llista, en la qual hi haurà altres independents, com ara l’activista Gabriela Serra, també haurà d’actuar com a reclam del vot independentista tenint en compte que no serà fàcil disputar l’espai a Junts pel Sí. En tot cas, les perspectives de la CUP són optimistes. La formació és conscient que tindrà un paper clau a l’hora de sumar els seus diputats al còmput global de partidaris de la independència que hi haurà en el Parlament resultant dels comicis del 27-S.

Ciutadans pesca suports a Societat Civil Catalana

Ciutadans és un partit de moda. En ple procés sobiranista i havent esclatat en els últims anys casos de corrupció que afecten especialment el PP i el PSOE, el discurs unionista i de regeneració democràtica que abandera Albert Rivera ha aconseguit fer forat. Almenys si s’ha de jutjar pel que diuen els sondejos. Tot i que estant en auge no necessitaria fitxar independents per créixer, la candidata per al 27-S, Inés Arrimadas, s’ha apuntat a la tendència d’incorporar candidats sense carnet i ha inclòs en el vuitè lloc de la seva llista la fins ara vicepresidenta de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana, Susana Beltrán. De fet, aquesta ha sigut una de les plataformes civils que ha engreixat el partit. El seu fitxatge permet a la formació que lidera Albert Rivera continuar donant una imatge de connexió amb la societat i, a la vegada, intentar pescar suports en l’òrbita del PP i del PSC, les altres formacions que mantenen vincles amb l’entitat d’on prové Beltrán.

El PP també busca fora per esmorteir la caiguda

El pronòstic de les enquestes era nefast per a un PP que, de la mà d’Alícia Sánchez-Camacho, ha conegut els millors resultats de la seva història a Catalunya. Hi havia dues sortides: acabar de cremar el lideratge de la presidenta del partit o bé fer un canvi per intentar esmorteir la caiguda. El partit ha apostat finalment per aquesta segona opció amb la tria de Xavier García Albiol de candidat, un dirigent que s’ha forjat un perfil propi a còpia de declaracions radicals, especialment en el terreny de la immigració, i que, centrat fins ara en Badalona, ha crescut al marge de la idiosincràsia interna del partit. Per combatre l’auge de Ciutadans i aprofitar el declivi del PSC, Albiol ha volgut presentar-se com el garant d’aquells ciutadans que se senten tan catalans com espanyols. Ha assegurat, fins i tot, que està disposat a incorporar algun independent -probablement del seu entorn municipal- a la seva llista, però a hores d’ara es desconeix si això es materialitzarà o no. En tot cas, no ho tindrà fàcil.

El PSC més dèbil es replega per intentar resistir

És evident que el PSC més petit i dèbil de tota la seva història no es troba en el millor moment per seduir independents. Conscient d’aquesta circumstància, el primer secretari, Miquel Iceta, no ha gosat temptejar gent externa al partit. El 27-S són per als socialistes catalans unes eleccions de resistència. Busquen un punt d’inflexió per evitar que el partit continuï caient i ho fan amb una llista farcida de dirigents del PSC que han sigut fidels al full de ruta triat per la cúpula del partit, que passa per mantenir-se al marge del procés sobiranista. Sabent que serà pràcticament impossible repetir els 19 diputats que ara tenen, Iceta ha situat en llocs de sortida dirigents que considera que tenen projecció, com Eva Granados -la número dos-, que va seguida de Ferran Pedret, Alícia Romero i Jordi Terrades. Per contra, ha fet retirar veterans com Celestino Corbacho i imputats com Montserrat Capdevila. Presenta, en definitiva, una llista amb els de casa que aporti tranquil·litat en el pitjor moment.

Un líder veïnal com a ciment d’una confluència complexa

Quan hi ha diversos partits que han de confluir en una sola llista, els principals dilemes pivoten al voltant de qui serà el cap de cartell i com i en quina proporció es repartiran la resta de llocs. Podem, ICV, EUiA i Equo van haver d’acordar aquestes qüestions per confeccionar Catalunya Sí que es Pot, que fa bandera de ser l’expressió política del 15-M. Un cop va fallar la primera aposta de consens per encapçalar la llista, que era l’economista i activista Arcadi Oliveres, de Procés Constituent -formació que s’acabaria despenjant de la confluència-, trobar una alternativa no va ser fàcil.

Entre altres coses perquè, generalment, quan s’aposta per un independent com a cap de llista és algú que ja té una projecció entre el gran públic. Aquest cop, però, van canviar de perfil i la solució la van trobar en un independent: l’activista i president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), Lluís Rabell, amb una dilatada trajectòria en el món associatiu però poc conegut entre el gran públic. La número dos de Rabell encara respon menys a un perfil polític: l’escriptora i activista feminista Gemma Lienas, que ja va integrar la candidatura de Barcelona en Comú als comicis municipals (número 36 de l’equip de Colau).

Més enllà del tàndem estrella, els socis de la candidatura han negociat el repartiment dels llocs de la llista, en què els ecosocialistes han guanyat visibilitat sobretot perquè tenen més implantació territorial. Però també perquè, a conseqüència de l’èxit de la confluència amb Colau, Podem s’ha desacomplexat més d’anar de bracet d’ICV. Així doncs, els ecosocialistes han situat Joan Coscubiela de número tres per Barcelona i els fins ara diputats Sara Vilà i Marc Vidal com a caps de llista de Lleida i Girona.

De la Fiscalia a número dos d’Unió

Unió va donar un cop d’efecte quan va anunciar el fitxatge de l’ex fiscal en cap de Catalunya Martín Rodríguez Sol com a número dos de la seva llista per al 27-S. En el seu debut com a candidat, Ramon Espadaler va poder exhibir així que el seu partit també és capaç d’atreure independents de renom tot i haver-se divorciat de CDC. Rodríguez Sol va ser destituït del càrrec per haver defensat el dret a decidir i una consulta legal i acordada, cosa que permet a Espadaler, que va fitxar el jurista personalment, presentar-se com un partit compromès amb el referèndum sobre el futur de Catalunya. L’ex fiscal en cap no serà l’únic sense carnet a la llista d’Unió. Com a número tres ha triat Marta Plana, que tot i ser membre del comitè de govern del partit ha estat fins ara vinculada al món de l’empresa. És exconsellera de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions (CMT) i ha estat instal·lada durant bona part de la seva carrera professional a Silicon Valley, on ha assessorat i participat en la creació d’algunes start-ups de base tecnològica. Josep A. Duran Lleida, la cara més emblemàtica del partit, tancarà llista.