Publicitat
Publicitat

Resolucions exemplars per castigar i aturar la corrupció

¿Existeix el Govern de les Illes Balears? Potser convindria que el Parlament ho debatés i s'hi pronunciàs. Hi ha arguments a favor i en contra de qualsevol de les dues respostes possibles. Si entenem govern com un grup jerarquitzat de persones competents que actuen amb l'objectiu de procurar la millora de les condicions de vida dels ciutadans de la societat que regeixen, és evident que el Govern de les Illes Balears no existeix. Però, si l'entenem d'altres maneres, en trobarem accepcions que reclamen una resposta afirmativa.

Tant si ens agrada com si no, l'existència dels Països Catalans no depèn de les votacions del Parlament balear. Els governants poden decidir perseguir i multar o premiar i condecorar els qui afirmin o els qui neguin els Països Catalans, el sistema solar o el misteri de la Santíssima Trinitat, però no en poden determinar l'existència, afortunadament (sobretot del sistema solar, encara que ja s'esforcen a trobar la manera de cobrar-nos-en l'energia que el sol desprèn). Que puguem afirmar que els Països Catalans existeixen o no depèn de què entenem per Països Catalans. Si posam com a requisit indispensable que siguin una unitat administrativa exclusiva, la resposta (referida a l'actualitat) ha de ser negativa. Però, amb moltes altres accepcions, la resposta haurà de ser positiva.

La negació dels fets evidents no és una perversió exclusiva del nostre entorn, tot i que s'ha intensificat darrerament. De fet existeix el terme negacionisme, amb el qual sovint s'engloba els qui neguen l'existència de l'holocaust, el genocidi armeni, l'estat d'Israel o el de Palestina... També n'hi ha que neguen els crims dels franquisme o la persecució de la llengua catalana. Negar, de manera absoluta, l'existència dels Països Catalans no deu ser més que una altra concreció d'aquesta actitud. Dur-la a debat a un parlament, la bajanada més gran que pot oferir un neci. O senzillament només és una mostra d' estrucisme : amagar el cap i quedar amb el cul a l'aire.

La percepció, conscient o no, de l'existència dels Països Catalans (amb aquest nom o sense) no és, evidentment, cosa d'ara. N'és una mostra la coneguda tradicional divisió del món de més a prop, des de la perspectiva mallorquina. Dividíem les persones en mallorquins, menorquins, eivissencs, catalans, valencians... i (que ningú no hi entengui que en faig un ús pejoratiu) forasters. Forasters, és a dir els qui procedeixen de fora. ¿De fora de què? És clar, de fora del que és Mallorca, Menorca, Eivissa, Catalunya o València (no aniria malament recordar l'anècdota del rossellonès François Aragó quan habitava per l'Esclop), de fora del territori que ocupen tots els de dins, els que anomenam pel nom territorial. Resulta, per tant, que segons el Parlament balear, els de fora són de fora d'un espai que no existeix.

És cert que, per boca d'una portaveu de la majoria, només compartim la llengua amb Catalunya. Res més. Crec que va curtejar. A part de la llengua, no podem negar que també hi compartim altres coses. Com a mínim me n'hauran d'admetre unes quantes més: les quatre barres, la dependència, l'insult que ens ubica entre Alemanya i els Països Bàltics i el pa amb oli, que (tant si s'anomena amb aquest nom primigeni com si li diuen pa amb tomàquet, reflectint-hi la incorporació tardana de la tomàtiga postcolombina) participa dels mateixos ingredients i del mateix arrelament. ¿No és ofendre la nostra comunitat oblidar-se d'un producte tan entranyable i quotidià? Quasi és tan important com negar la unitat de la llengua. I és que, quan els qui neguen l'existència dels Països Catalans afirmen que només en compartim la llengua, ja és una manera de confirmar-la. No sols per l'existència d'aquesta llengua, sinó perquè el fet de compartir una llengua és símptoma que hi ha moltes més altres coses comunes. Per compartir una llengua és necessari que hi hagi hagut molt de temps de convivència i de coparticipació en moltes altres coses (bones i dolentes). Una llengua no és comuna perquè sí.

D'altra banda, el fet d'haver de proclamar, en seu parlamentària, la no pertinença a una realitat que no existeix vendria a ser l'adaptació nostrada de la coneguda dita gallega "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas", que en confirmaria l'existència, tot i no voler-hi creure.

Posats a dubtar, val més dubtar de l'existència de les Illes Balears. És mal de creure que hi pugui existir un lloc real que es deixi governar per uns governants tan fantàstics i increïbles com els que patim. ¿Són reals o són producte d'un malson col·lectiu?

Els magistrats i magistrades de l'Audiència de Palma pareixen haver declarat la guerra a la corrupció... i amb Jaume Matas com a principal cap visible, en les seves resolucions, l'Audiència aporta importants reflexions sobre com s'ha de combatre la corrupció des dels tribunals de justícia i sobre el mal i la desconfiança que l'actuaació dels polítics corruptes ha generat entre els ciutadans. Repassar el llistat de polítics de Balears que avui són a la presó ens dóna una idea que, des dels tribunals, s'ha decidit que ser corrupte es paga. I no basta una multa.

Una de les resolucions més clares és la que, referint-se a Jaume Matas (i per la qual el novembre passat li denegà suspendre l'ingrés a la presó o commutar la pena de 9 mesos per una multa), fa una duríssima anàlisi sobre els delictes de corrupció i la necessitat que es compleixin les penes que s'imposen als qui, com Matas, els han comesos per tal de "neutralitzar" aquest tipus de comportaments corruptes que "minven i fins i tot anul·len la confiança en les institucions públiques". "Un mal irreparable a la ja tocada confiança ciutadana".

L'Audiència arriba a dir que si no s'aplicassin les penes que s'imposen per aquests delictes de corrupció, les penes perdrien la funció "de prevenció general" que han de tenir i s'estaria alimentant la "sensació d'impunitat" per als qui desvien l'ús del poder. El tribunal volgué ser exemplar amb Matas i decretà (en executar la sentència del Tribunal Suprem) que havia de partir cap a la presó. Després, com estava previst en l'estratègia de Matas, l'expresident hi presentà recurs, que confirmà l'ingrés a la presó, i llavors, plantejà una nova petició de suspensió per la presentació de l'indult. D'aquest prim fil s'aguanta l'esperança de Matas de no anar a la presó.

Amb Matas i Maria Antònia Munar (a qui l'Audiència envià a la presó quan encara no hi havia cap sentència en ferm en contra seva), l'Audiència ens ha explicat que la generalitzada creença que ningú no entra a la presó si és condemnat a menys de dos anys o si no té sentència ferma no és una regla escrita; és una possibilitat que té el tribunal... si vol. I pareix que en els casos de corrupció, l'Audiència vol la presó.

Fins ara, l'Audiència ha dit que Matas no mereix el benefici de la suspensió, que la seva actuació és un atemptat a l'estat de dret i que no enviar-lo a la presó (quan ha estat condemnat ja en sentència ferma del Suprem) "alimenta la sensació d'impunitat de qui exerceix de manera desviada el poder que li ha estat confiat pels ciutadans". Exemplaritat amb els corruptes.