Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

‘Va, pensiero’ i Isidoro Valcárcel

Liceu.- El Gran Teatre del Liceu es va vestir de gala amb el 'Nabucco' de Verdi per inaugurar la temporada. És conegut que al tercer acte el cor canta el famós 'Va, pensiero', que en temps de Verdi i Garibaldi es va convertir en un himne nacionalista, el del 'Risorgimento', per allò del poble oprimit, fins al punt que a cada representació es bisava, com a cant a la llibertat; aleshores el govern el va prohibir.

Pocs minuts abans de començar la funció que ens ocupa, el president Mas va fer acte de presència, amb Mascarell i companyia –res mai no és gratuït–, amb el rebombori corresponent, fins que en el moment que es va fer el silenci una veu cridà “Visca el president”, i al Liceu se sentiren els aplaudiments lògics, més generosos que fervorosos. I quan acabaren, una altra veu va contestar “Pilota”, o va dir “Pelota”?, i els que abans segurament no havien fet les mamballetes corresponents, aquí sí que les feren, més febles encara. Ningú no va cridar “Visca Catalunya”. Tot va quedar en anècdota i no hi va haver més referències ni lectures, i jo pensava que n’hi hauria, entre el poble hebreu i el català, entre Nabucco i Mas. Això sí, com és de rigor, es va fer el bis de 'Va, pensiero', millorat en la segona intervenció, i aquí es va acabar qualsevol similitud amb l’actualitat.

De fet, els que sí que foren fervorosos aplaudiments varen ser els que va rebre Daniel Oren, el director musical de la versió que Daniele Abbado va oferir de Giuseppe Verdi quan es va posar davant el seu faristol.

A partir d’aquí, tan sols òpera, bona òpera, amb un repartiment encapçalat per Ambrogio Maestri en el paper protagonista, aquesta mena de variant de rei Lear que dóna nom a la funció, acompanyat per Martina Serafin com a Abigaille –tots dos varen cantar un 'Deh perdona' més que notable– i de Maria Pizzolato com a Fenena, de veu dolça, tots tres a un bon nivell, donant a cadascun dels seus personatges el color que necessitaven perquè traspassassin l’escenari en totes les seves intervencions, encara que es tracti d’una òpera en la qual qui més llueix és el cor, dirigit per l’acabada de confirmar en el càrrec Conxita García, que com ja he dit es va emportar els més intensos aplaudiment de la vetllada, juntament amb Daniel Oren, tot un espectacle veure’l dirigir.

Algunes protestes a la direcció artística, a càrrec de Daniele Abbado, que traslladà Jerusalem a algun indret d’Europa Central a principis-mitjan segle XX. No n’hi havia per a tant. Un decorat minimalista amb grans projeccions al fons de l’escenari que en alguns moments ni tan sols es notaven. Tot plegat, una bona inauguració de la temporada. Idònia?, potser; oportunista?, segur. I es presenta molt, però que molt interessant.

Valcárcel.- Si algun artista que he conegut m’ha resultat autèntic aquest ha estat Isidoro Valcárcel, qui acaba de ser guardonat amb el premi Velázquez. Alegria majúscula; mèrits, molts més. Coherent, sòlid i activista visceral contra el món de l’art tal com està concebut. Quan el MACBA li demanà una intervenció, ell va demanar pintar una paret de blanc, i ho va fer amb un pinzell d’aquarel·la, que va cobrar a preu de pintor de parets. Allà és, però ningú no sap quina és. El fet no és que sigui qui és, que no tothom ho aconsegueix, el fet és que vàrem poder veure una exposició seva al Casal Solleric, a l’Espai Quatre, quan el dirigia Neus Cortès. Una autèntica delícia conceptual, el personatge i la seva obra, que segurament passà com és el personatge, discretament, encara que no es va moure ni un minut de l’espai, parlant i explicant a tothom que el volia escoltar. Un savi i un geni.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF