Publicitat
Publicitat

Una tarda a les carreres

Molts no s’ho pensaven (jo tampoc), però els millors defensors que van tenir ahir el dret a decidir del poble de Catalunya i la proposició de llei del Parlament per obtenir la transferència de la competència sobre referèndums van ser Joan Herrera i Joan Coscubiela. El minutatge de les intervencions va ser tot un termòmetre de la sensibilitat democràtica que campa al Congrés: els tres representants del Parlament van disposar de trenta minuts justets, que es van haver de repartir en tres primes llesques de deu minuts cadascun. Jordi Turull, insuls, i Marta Rovira, embriagada per alguna mena de rapte de transcendència històrica, van aconseguir malgastar fins i tot una estona tan breu. Herrera, en canvi, va saber cenyir-se al tema, el va presentar en els paràmetres adequats i, sense moure’s dels seus principis ideològics, va representar un catalanisme d’esquerres que no té el sobiranisme com a objectiu principal però que tampoc hi renuncia. En harmònica correspondència, Coscubiela, en nom d’Esquerra Plural, va representar una esquerra espanyola disposada a escoltar i a dialogar. ERC i CiU, els partits que lideren el que anomenem el procés, paradoxalment van perdre l’oportunitat de fer-se escoltar amb veus de qualitat, per no dir que van fer el ridícul.

Seguint amb el minutatge, en canvi el president Rajoy es va prendre en la seva intervenció quaranta minuts, que van semblar, ara no em demanin per què, el resum de quaranta anys. En el súmmum de la seva arrogància, Rajoy va dir un munt de coses que posaven els pèls de punta, però potser la més bèstia va ser la sentència segons la qual “el més important en democràcia no són les urnes, sinó el compliment de les lleis”. Aquest és exactament el principi damunt del qual s’aguanten els règims totalitaris. Perquè les lleis poden ser injustes, i, quan això succeeix, les urnes hi són per corregir-les. Però això ni tan sols li deu haver passat pel seu cervell de registrador de la propietat a Rajoy, un president que, quan apel·la a “la llei i el deure”, no se sap si fa més riure o llàstima. Pensin en els quaderns de Bárcenas, per dir només alguna cosa.

Rubalcaba va dedicar trenta-cinc minuts (com trenta-cinc anys de democràcia deficient) a marejar la perdiu i a reproposar una reforma constitucional en sentit federalista que no se li va acudir mai en tots els anys que va ocupar altíssims càrrecs de govern. Va ser tan excitant que fins i tot va gosar citar Tarradellas, el referent principal de la ciutadania catalana actualment. Després va venir Duran i Lleida, que va desplegar aquell arsenal de floritures oratòries que sempre li han sortit tan bé però que ja no interessen a ningú.

Per raons de temps, tanco l’article després d’escoltar els deliris i els insults de Rosa Díez, i mentre Aitor Esteban, del PNB, parla de patates. Potser sí que el debat d’ahir era un tràmit necessari per donar legitimitat al procés, però si ens poguéssim estalviar aquesta mena d’espectacles, millor que millor. Gràcies, Herrera i Coscubiela.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF