Publicitat
Publicitat

Fa 75 anys, a l'Ebre

Fa 75 anys ens vam jugar el present a la Batalla de l'Ebre. Qui no ho tingui clar, qui arrufi el nas en llegir l'inici d'aquest article, s'ho ha de fer mirar. La rentada de cervell a la qual vam ser sotmesos durant la dictadura, i el cost en termes de pèrdua d'intel·ligència col·lectiva a causa de la repressió i de l'exili, ens han dut a menystenir la importància de moments claus de la nostra història més recent. La Transició, farcida de pactes de silenci, ens torna a la boca en forma de mala memòria, deformant els passats, obviant-los. Així, ens és més senzill comprendre l'abast de l'ensulsiada de 1714, sobretot després de la descoberta dramàtica de les restes de la Barcelona arranada al Born, que no el que els va passar als nostres avis i besavis entre el juliol i el novembre de 1938. Sense una correcta interpretació del que succeí a l'Ebre, de l'abast del que s'hi posà en joc, de com Catalunya hi deixà el millor de la joventut d'aleshores, no és possible encarar el moment present. Encara gràcies que el dia 25 de juliol passat, al capdamunt de la cota 705, s'hi celebrà un acte de dignitat. Els darrers de la Lleva del Biberó, acompanyats de l'arquebisbe de Tarragona i d'una discreta però digna representació política (el bon alcalde de Gandesa i president del Consell Comarcal de la Terra Alta, Carles Luz, presidí l'acte), reivindicaren la memòria per a les generacions futures. Val a dir que monsenyor Pujol demanà perdó pels oblits de l'Església.

En l'ambient hi sura, però, una total falta de relació entre el que significà i significa l'Ebre, i el que avui se'n sap. L'ofensiva de l'Ebre va ser protagonitzada per 150.000 joves, la major part catalans, acompanyats dels darrers valents de les Brigades Internacionals. Aquests homes iniciaren l'ofensiva travessant el riu al punt de la mitjanit. Ho feren en nom de la llibertat i de la dignitat. Era un joc a tot o res, tant des del punt de vista col·lectiu com individual. Diuen els que hi van ser que s'hi lluità per la pàtria i per l'ideal de llibertat, però que s'hi morí pels companys del batalló. En el cas de l'Ebre pàtria, ideal i companys es barrejaven amb la por i el desànim de tants mesos de guerra i d'olla a la rereguarda. Malgrat tot, la força interior els va fer tirar endavant. Aquella nit, al sector nord, la 42a divisió col·locà 9.500 homes a l'altra banda del riu, a tocar de Mequinensa. El 6 d'agost tornaren a creuar el riu, retirant-se de les posicions, amb tan sols 3.500 homes. 6.000 hi havien perdut la vida. Més homes que els que va perdre l'exèrcit americà a Omaha Beach, durant el desembarcament de Normandia... La diferència és clara: anem a Normandia i hi podem homenatjar els citizen soldiers que s'enfrontaren al nazisme. Aneu als Auts, a la carretera entre Mequinensa i Faió, i tan sols hi trobareu les pedres darrere de les quals es parapetaren durant dies els nostres soldats ciutadans. Ni el memorial del mas de les Camposines, a tocar de Corbera d'Ebre, ni el monument de la cota 705, ni el valuós testimoni de reconciliació que significà el monument de la Punta Targa, a Vilalba dels Arcs, no tenen la gravitas , la força, el to que ens dignifiqui a tots nosaltres, precisament el que sí que trobem a Omaha Beach. Ningú no en té cura.

No res del que escric és al servei de la nostàlgia, ans al contrari. Els catalans hem demostrat durant el segle XX, i fins i tot abans, una capacitat més aviat esquifida per comprendre els vitricolls a què ens encara la història. Sense una correcta interpretació de la història, en termes nacionals, autoreferenciats, és molt complicat generar els elements crítics necessaris per determinar les vies millors. Avui Catalunya s'enfronta a un d'aquests moments crítics, ja ho sabem. I ho fa sota la pressió de l'Estat, que lògicament no està disposat a perdre aquesta confrontació. Espanya treballa de moment amb les eines que li proporciona la posició de força indiscutible en què es troba: ens escanya financerament, ens sotmet a una pressió institucional i social difícil d'assumir. No anem sobrats d'espais per a la reflexió, els llocs apartats en què el passat de tots nosaltres ens evoca presents i futurs possibles, viables. Ens cal molta intel·ligència, celeritat i prudència, elements de molt difícil combinació, per assolir els altíssims objectius col·lectius que ens hem proposat. Baixeu a l'Ebre, aneu-hi amb ganes de reflexionar. Pugeu a la cota 705 i llegiu-hi les plaques commemoratives. Passeu-hi els dits per damunt. Després, en silenci, empareu-vos d'aquest paisatge èpic, desoladament tràgic, un lloc que us deixarà perplexos. Hi sentireu la veu de la dignitat, la que encara no hem sabut recuperar del tot. Tenim feina.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF