Avui dia, en societats com la nostra, és impensable una situació monolingüe generalitzada, tant des del punt de vista social com individual. La superposició, l’alternança, el contacte, el conflicte -o com vulguem anomenar-ho- de llengües és constant; en els espais públics i en l’àmbit privat. Ser capaç de parlar en dues o més llengües, i haver-ho de fer, no és -com alguns pensen- un fenomen estrany i antinatural, sinó que és un tret que comparteix gran part de la població mundial i que, dia a dia, es va estenent més. Segons John Edwards (Un món de llengües: entendre la diversitat lingüística, 2008), la perspectiva monolingüe és, sovint, una conseqüència desafortunada de tenir una “llengua de comunicació ampla” (com l’anglès, el francès, l’alemany o l’espanyol). Aquest factor produeix una miopia acompanyada, habitualment, d’una estreta consciència cultural, que les polítiques estatals s’encarreguen de reforçar.
Sembla raonable, per tant, preveure que qualsevol pla per a la regulació social de l’ús de les llengües ha de partir de la realitat multilingüe. La regulació de les funcions lingüístiques no és un fet nou, sinó que sempre n’hi ha hagut, ja sigui de manera implícita o explícita, originada dins la mateixa comunitat o imposada des de fora (J. Fishman assenyala un passatge del Llibre d’Ester com a mostra primitiva de planificació lingüística). I tampoc no és un objectiu propi de les comunitats lingüístiques demogràficament petites o mitjanes, sinó que, molt sovint, són les poderoses que es doten d’una planificació més contundent, encara que, potser, menys preocupada d’explicitar-ne els detalls.
Una planificació orientada a gestionar el multilingüisme present en la societat i territori objectius i, alhora, a assegurar el manteniment de la llengua de la comunitat lingüística corresponent, ha de preveure diverses capes d’aplicació en les quals la presència de les diferents llengües que inclogui no serà igual. Podríem parlar, com han fet alguns autors, d’aplicar-hi el criteri de subsidiarietat, en el sentit que tot el que es pugui fer en la llengua de la comunitat s’hi ha de fer i que, en les altres funcions, la poden acompanyar altres llengües. Per tant, hi ha unes capes més externes en les relacions socials, que estan més en contacte amb elements exteriors, en què l’ús d’altres llengües al costat de la pròpia és objectivament possible i estratègicament necessari. Però, en les capes més internes de la comunitat aquesta pluralitat és innecessària i contraproduent, des del punt de vista dels objectius de la planificació. Probablement, un dels casos extrems -si no el que ho és més- d’aquesta nuclearitat és el dels topònims. Els noms de lloc, com tots els noms propis, no tenen significat. I si la paraula que s’usa per a designar un lloc és una paraula que, dins el lèxic comú, té significat, quan la usam com a nom propi el perd. Això explica que, avui dia, pervisquin entre nosaltres noms de lloc anteriors, per exemple, a la dominació romana (Alaior, Cúber, Sóller, Garonda...) i, en canvi, no hi hagi noms comuns d’aquests antics pobladors de les Balears. Això també explica que no es tradueixin d’una llengua a una altra (al marge que, amb noms molt coneguts, amb el temps se n’hagi fet una versió adaptada a la fonètica pròpia).
D’acord amb aquesta lògica, la Llei de normalització lingüística, aprovada aviat farà trenta anys (1986), preveu que els topònims de les Illes tenen com a única forma oficial la catalana. Però, el Govern actual, contradient aquesta lògica i una normativa que no pot estranyar ningú que respecti la pluralitat lingüística i cultural, va decidir canviar la norma i també fer oficials els topònims illencs en castellà (Llei 9/2012).
No és insòlita, aquesta decisió. Ja té precedents en la nostra història; durant el franquisme, però també abans, l’única forma oficial era la castellana. És un fenomen que sol ser present en els processos més durs d’anul·lació d’una comunitat lingüística, com a entitat. França n’és un exemple paradigmàtic.
Precisament, aquest cap de setmana, a Manacor, es representa Traduccions una adaptació de Translations (1981), de Bryan Friel. L’obra, situada a Irlanda, tracta de l’agressió a la toponímia i a l’escola en gaèlic per les autoritats angleses. El contingut de l’obra no serà, segur, gens estrany als espectadors. Tenim un govern que, a més de dificultar la presència del català a l’escola, ha invalidat una norma que disposava que la toponímia oficial era en la llengua pròpia de la nostra comunitat i ho fa en la mateixa llei que anul·la el requisit del coneixement del català per a l’accés a llocs de treball de l’Administració Pública. ¿Pot haver-hi proves més evidents de les seves intencions respecte de la nostra llengua? No fa falta fer-ne cap traducció perquè sigui entès.
