És ben possible que la millor banda de rock’n’roll que hagi donat mai Catalunya (parlo de rock’n’roll, no d’altres estils musicals) es digués Loquillo y los Trogloditas. Cantaven en castellà, què hi farem, la vida és així i no me l’he inventada jo. Però tots els membres del grup eren catalans de cap a peus, i durant una colla d’anys varen donar una lliçó de rock, tant en els seus enregistraments com en els seus directes, i podia venir qui volgués de fora a prendre’n nota. Si Loquillo y los Trogloditas haguessin estat anglosaxons, no dubto que els veuríem al Rock’n’Roll Hall of Fame al costat de Nirvana, AC/DC, Metallica, Guns’n’Roses o fins i tot els Rolling Stones. Tenien res o poc a envejar a cap d’ells. Loquillo y los Trogloditas varen demostrar talent, potència, força i actitud a cabassos. Gràcies sobretot al tàndem formidable que varen formar el mateix Loquillo i Sabino Méndez, varen compondre un repertori inoblidable, que defensaven damunt l’escenari com si els hi anés la vida.
També podria ser que el mateix Loquillo m’engegués a fer punyetes en llegir això, i que em digués que és molt millor el que ha fet després de l’etapa troglodita fins avui. Vés a saber si és així, perquè la veritat és que ha mantingut una trajectòria més que digna, i potser el millor, per aclarir-ho, seria revisar l’excel·lent documental que va filmar Carles Prats sobre la seva història, titulat Loquillo, leyenda urbana, i que els recomano vivament. Però, sobretot, si Loquillo es rebotés contra el meu parer, seria per xuleria: la mateixa xuleria que caracteritza el seu personatge públic i que, fa uns anys, el duia a enviar corones de flors als crítics que gosaven parlar malament de la seva banda.
I aquí volia arribar. A mi també m’irriten, per descomptat, les declaracions de Loquillo en què comparava el sobiranisme català amb el nazisme, però després de pensar-hi he decidit no donar-hi importància. Per dos motius. El primer, que aquestes declaracions són una collonada, però com que cada dia ens veiem obligats a escoltar-ne tantes, de collonades, tant per un costat com per l’altre, ja no ve d’una. I, segon motiu, perquè aquesta collonada no ve d’un dirigent polític ni d’un creador d’opinió, sinó d’un rocker. Això és el que és, ha estat i sempre serà el personatge Loquillo: un rocker. I els rockers, per entendre’ns, no són Els Amics de les Arts, que per descomptat mereixen tots els respectes però que els pots portar a dinar amb la sogra amb tota tranquil·litat. Un rocker no. Un rocker és imprevisible, contradictori, impulsiu, romàntic, individualista i sovint torracollons perquè sí. A un rocker li encanta anar a la contra, no importa de què ni de qui. Així eren Jerry Lee Lewis, Johnny Rotten, Lou Reed o Johnny Cash, per esmentar alguns dels ídols en els quals s’ha inspirat sempre Loquillo. Pot agradar o no. Però en una Catalunya sobirana ens hauríem de poder permetre tenir també rockers a qui els agradi tocar el que no sona. It’s only rock’n’roll, but I like it.
