Publicitat
Publicitat

Aplaudiments de foca

Diuen que aquesta setmana va comparèixer, en seu parlamentària, un impostor que es diu Mariano Rajoy, que afirma ser el president d'Espanya. Tothom sap que això és mentida i que el veritable president d'Espanya es diu Luis Bárcenas, injustament empresonat per un malentès a Suïssa; però vaja, vam fer veure que ens ho crèiem i vam escoltar una compareixença pseudopresidencial que no va ser més que un rosari de mentides i bajanades.

Cap directiu de cap empresa té un comptable corrupte durant vint anys sense assabentar-se'n, i encara menys si aquest comptable, de tant en tant, li allarga un sobre amb vuit mil euros mentre es posa el dit a la boca fent el senyal del silenci. Intentar vendre'ns aquesta moto és un insult a la intel·ligència no ja de la ciutadania, sinó de qualsevol infusori. De tota manera, l'impostor Rajoy va voler insistir en la tesi que ell és una persona "recta i honesta", asseveració que ha merescut mundialment la mateixa credibilitat que quan deia que no apujaria els impostos.

No va ser exactament una compareixença, el que protagonitzar Rajoy, sinó un fenomen paranormal, com el de les cares de Bélmez. Del poltergeist , dues coses em van semblar particularment consternadores. La primera, els aplaudiments de la bancada popular, que victorejava el seu presumpte líder com si estigués corrent una gimcana. Què aplaudien? ¿Que el seu cap de files de moment no ha d'anar a la presó, com el delinqüent confés que durant molts d'anys els va entregar diners de sotamà? No veig cap motiu per a l'alegria i encara menys per a l'aplaudiment: només per a la vergonya i la torbació. Aquests aplaudiments de foca domesticada que els polítics es dediquen a ells mateixos haurien de tenir algun reflex en el Codi Penal, igual que els mandataris que compareixen per mentir descaradament a ulls del món sencer.

La segona cosa penosa va ser Rubalcaba. Hi ha qui encara va tenir el coratge d'aplaudir-li que, per una vegada a la vida, es comportés com un autèntic cap de l'oposició. Però és que si no ho feia aquest dia, quan ho havia de fer? Causa una inquietud estranya veure com s'enfronten dues mòmies sense projecte com Rajoy i Rubalcaba, amb l'espectre de Bárcenas al darrere, enviant SMSs. Cap d'ells no és encara exactament vell, però la sensació de viure en una gerontocràcia, que al seu torn serveix per encobrir una cleptocràcia, es fa massa asfixiant. Si la mirem des dels seus dos partits més representatius, la jove democràcia espanyola ha envellit molt de pressa, i ho ha fet lamentablement.

Una darrera observació: la pròxima vegada que un president hagi de comparèixer per mirar d'ocultar obtusament algun delicte, pot prescindir de fer-ho el dia 1 d'agost. Fins i tot en això estan obsolets, tant el PP com el PSOE: fa temps que milions de persones no fan cap operació sortida aquest dia, perquè estan a l'atur, o arruïnats, i no poden fer vacances. En conseqüència, no els queda res millor a fer que suar i ponderar el nivell de misèria dels seus representants públics. Enhorabona.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF