Publicitat
Publicitat

Estudiar un país en (re)construcció

Poques coses van sorprendre més els membres del Consejo Nacional del Movimiento que la poca conflictivitat derivada de les grans onades migratòries dels anys 60 i 70 a Catalunya. Als informes recollits per Carles Santacana ( El franquisme i els catalans ), es feia palès l'astorament davant de la progressiva entesa entre els sectors obrers i els catalanistes catòlics. La coincidència en la identificació d'un enemic comú (la dictadura) va ajudar a suturar la societat i, fins i tot, va evitar que la llengua i la cultura catalanes -supervivents a la duresa dels primers anys de la dictadura- fossin un element de segregació, i va fer que fossin assumides majoritàriament.

Per l'hispanista irlandès Andrew Dowling, aquesta confluència explica el posterior èxit del catalanisme durant la democràcia i és, alhora, la constatació dels profunds canvis provocats pel triomf franquista del 1939. La repressió de la postguerra va deixar fora de combat les dues forces més rellevants durant el període anterior escapçant el republicanisme i arrencant de rel l'anarcosindicalisme. Amb la consolidació del règim gràcies a la Guerra Freda, la iniciativa opositora correspondria als comunistes catalans i als catòlics catalanistes. Paradoxalment, ambdós també es beneficiarien de l'apaivagament del secular anticlericalisme, atès que la seva consolidació es donaria en bona part sota protecció de l'Església catalana. També la centralitat del PSUC -per capacitat organitzativa i transversalitat- va evitar el seu aïllament i va facilitar la ràpida creació de plataformes polítiques unitàries.

La reconstrucció nacional de Catalunya s'obre amb una introducció excel·lent on es repassa la història del catalanisme polític de 1898 a 1939. Com a la resta del llibre, sobresurt la gran quantitat i diversitat de fonts citades (potser menors al darrer apartat, on es depèn més de la crònica periodística), així com aquesta capacitat anglosaxona per bastir un relat sintètic, contextualitzat i llegible, ben conservada en la traducció a càrrec de Manel López i Meritxell Niñà.

Més interessat en les dinàmiques polítiques que en l'obra de govern ( Nacionalisme i autogovern de Paola Lo Cascio vindria a cobrir aquest buit), el llibre s'accelera a la part final. Per a Andrew Dowling, la recuperació de les llibertats va evidenciar les debilitats programàtiques d'un catalanisme polític mancat tant d'una tradició liberal com socialdemòcrata homologables dins del context europeu. Així, el pujolisme autonomista va derivar cap a un nacionalisme conservador i paternalista, mentre que les esquerres no acabaven de trobar un discurs que els permetés recuperar la iniciativa política en l'escenari català.

Fent de la necessitat virtut, l'aposta tàctica dels successius governs autonòmics al segle XX seria un nou Estatut i la present normalització de l'independentisme. En ambdós casos, l'aposta suposa prioritzar la profunditat enfront de l'extensió del catalanisme, i arrisca tot el projecte polític en un salt sense xarxa.

En tancar la recerca, Andrew Dowling és a temps de certificar l'error fatal, més enllà de la desfeta electoral, de la reforma estatutària per part de les esquerres. Pel que fa a l'aposta sobiranista, el professor de la Universitat de Cardiff l'explica per la triple coincidència del descontentament político-social de les classes mitjanes, la discriminació econòmica i fiscal, i un cert caràcter reactiu. Respecte de la seva viabilitat futura, subratlla les dificultats, incerteses i reptes que suposa emprendre un camí d'aquesta mena. El resultat de l'embat decidirà si serà Catalunya o serà el catalanisme qui haurà de penjar el cartell d'"En (re)construcció".