El rescat, Bankia i la gestió Rajoy, segons Jordi Sevilla

BarcelonaJordi Sevilla presenta el seu llibre Seis meses que condujeron al rescate (editorial Deusto) al Cercle d’Economia de Barcelona. Sevilla és aquell ministre de Zapatero que, sense saber que tenia un micròfon a prop, va dir a José María Fidalgo -llavors secretari general de CCOO- que Catalunya encara no estava preparada per tenir un president xarnego. També és el que va dir a Zapatero que l’economia s’aprèn en dues tardes. La memòria popular recorda aquestes anècdotes com les seves aportacions més destacades a la vida pública que llavors contribuïa a dirigir. Poques més. Durant la presentació del llibre se l’assenyala com a responsable de la llei d’administració electrònica. I Miquel Iceta -encarregat de glossar la seva figura- recorda que els catalans “el vam patir” durant el debat estatutari i que “ara es guanya la vida honradament o, dit d’una altra manera, treballa al sector privat”. Caram, sort que són companys de partit. El primer secretari del PSC aprofita per atribuir al famós vers de Miquel Martí i Pol (“Tot està per fer i tot és possible”) molts dels mals de l’actual política catalana: “Ni tot està per fer ni tot és possible”, esmena.

Sevilla comença esforçant-se per justificar amb arguments de pes l’existència del llibre que presenta: “Vaig sentir la necessitat d’escriure’l, cosa que no només els passa als poetes com Martín [sic] i Pol”. Concreta que la intenció del volum és posar de manifest la mala gestió econòmica que el PP va fer durant els primers mesos del seu govern, que van desembocar en el rescat financer del maig del 2012.

A judici seu, els errors van ser dos: la mala gestió de les finances públiques i el cas Bankia. Per detallar aquest segon aspecte, Sevilla -hàbil conferenciant- teixeix un relat quasi cinematogràfic que conclou el dia en què Luis de Guindos reuneix al seu despatx els presidents del Santander, el BBVA, La Caixa i Bankia, i demana a aquest últim -Rodrigo Rato- que dimiteixi. Amaneix la narrativa reiterant diverses vegades que el PP va gestionar aquella crisi de forma partidista, en lloc de plantejar-se-la com un problema de país que no admetia retrets tipus “i tu més”. I fa una reveladora confessió: no hauria escrit el llibre si Soraya Sáenz de Santamaría no hagués dit en seu parlamentaria la frase “La prima de risc es diu Zapatero”, cosa que, a criteri seu, va quedar desmentida quan el PP va ser incapaç de corregir-la quan va guanyar les eleccions el 2011. “Els ciutadans tenen dret a exigir que els polítics estiguem a l’altura”, subratlla amb energia.

Mentre acaba, aprofito per fullejar el llibre. La primera frase de la solapa és: “Novembre de 2010. El PSOE afronta l’últim any de mandat amb la crisi econòmica en retirada”. Em frego els ulls, potser no ho he llegit bé. Però no, hi diu això.