Publicitat
Publicitat

La llengua de la Setmana Santa

Són moltes les expressions que ens recorden el pes que tingué antany la religió cristiana

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’ “endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (“torxa”).

També és molt habitual dir “això és més llarg que la Quaresma ”, en al·lusió a una cosa que dura molt. La Quaresma és el període de temps, de prop de set setmanes, comprès entre el Carnaval i Pasqua de Resurrecció. Per l’Església eren dies de dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist, després de ser batiat per sant Joan Baptista, va passar al desert patint fam i lluitant contra les temptacions del dimoni. Ara només “feim Quaresma” principalment el Divendres Sant, el dia de la mort del Redemptor. El diumenge anterior a aquesta data tan senyalada és conegut com el Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. Ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que “han fet Pasqua abans del Ram”; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

El bes de Judes

En l’origen de la Setmana Santa hi trobam una traïció. Dins el si del judaisme, no caigué gens bé que el natzarè fes una interpretació lliure de la seva religió, com per exemple que curàs malalts en dissabte, dia del descans hebreu. Amb la intenció de portar-lo davant la justícia, els fariseus -avui sinònim d’hipòcrites- subornaren Judes amb trenta monedes de plata perquè els entregàs el seu mestre. Després de l’últim sopar, que commemoram el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós “bes de Judes” amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos. Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com “ser més fals que Judes”. Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç, “suem sang i aigua”.

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va “estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió. Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions “anar d’Anàs a Caifàs” o “anar d’Herodes a Pilat”, equivalents a “anar d’ací i allà”.

Ecce homo

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim “barrabassada” per a una acció insensata. L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí ecce homo! (“heus aquí l’home!”). La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós deim “sembla un eccehomo ” i, en el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica de Jesucrist coronat d’espines. Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió “per a més inri” equival a greuge. Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera, “un autèntic calvari”. Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals: “donar creu” (ser pesat), “fer-se’n creus” (no acabar-s’ho de creure), “fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o “quina creu!” (quina molèstia!). Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir, “va ser deixat de la mà de Déu”.

L’alegria que provocà entre els seus seguidors la resurrecció del Messies també es reflecteix en l’expressió “fer cara de Pasqua” o “estar més content que una Pasqua”. Pasqua provindria de l’hebreu pésakh (“pas”) i antigament al·ludiria al “pas” de l’esclavitud patida a l’Egipte faraònic a la llibertat del poble jueu sota la tutela de Moisès (Pasqua jueva); amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). Curiosament, entre les dues celebracions hi ha una continuïtat històrica, ja que Jesús morí el primer dia de la festa israelita. El naixement del Fill de Déu també és considerat un “pas” important digne de celebració. I d’aquí vindria, en castellà, l’expressió nadalenca “Felices Pascuas”.