Publicitat
Publicitat

Entre la Seu i l’institut, com guiris lírics

Què diferencia un grup de poetes de visita per una ciutat d’un qualsevol grup de turistes convencionals? Poca cosa, la veritat. Mentre deambulen per dins la Seu, els poetes participants al XVI Festival de Poesia de la Mediterrània també fan pensar en zombis víctimes de la síndrome d’Stendhal, també fan fotos a tot arreu i n’hi ha més d’un que queda enrere, fins al punt que Biel Mesquida, director del festival transmutat en guia, l’ha de renyar. No són gaire diferents ni tan sols en les irreverències. En veure el retaule del Corpus Christi, una obra mestra del Barroc que representa el Sant Sopar, un poeta assenyala el pa, rodó, i diu: “Mira, ja menjaven hamburgueses!”.

El canonge Teodor Suau explica, a la capella originària del temple, que en aquell lloc hi ha hagut edifics de diverses religions -alerta, hipèrbole- “gairebé des de l’edat de pedra, que va durar molt a Mallorca”. Mesquida afegeix: “Encara dura”. Passam a la capella de Miquel Barceló (ehem, de sant Pere). Mesquida n’explica la gènesi, la història, els detalls. Recorda una polèmica que va tenir a veure amb la reprentació del crist -simiesc, psoriàsic, esplèndid- i la mida del seu “paquet”. El més fascinant de la intervenció de Barceló és que, tot i ser personal i molt moderna, encaixa perfectament amb la naturalesa de la Seu, d’una antiguitat sempre nova. Abans de sortir defora, els poetes s’agrupen per contemplar la rosassa major, una explosió de colors. Algú comenta: “Pareix un vitrall psicodèlic”. “Deu ser de l’època hippy”, diu un altre.

Des de la Seu, els poetes parteixen cap a l’institut Joan Alcover, on han de fer un recital davant un grup d’estudiants de Secundària, també del Ramon Llull. Així com els adolescents van entrant dins la sala d’actes, els poetes prenen posicions dalt de l’escenari. Ahir ja varen fer un recital similar, però a la presó de Palma. Em jug un plat de pèsols que n’hi ha més d’un que pensa que el públic escolar serà bastant més mal de satisfer que el presidiari.

En presentar l’acte, una professora proclama: “No hi pot haver cultura sense educació i no hi pot haver educació sense cultura”. Una majoria dels alumnes (mascles) es posen a aplaudir. Criden “bravo, bravo, bravo”. Pens en l’Informe PISA: com pot ser que, amb aquesta actitud tan positiva, els alumnes de l’estat espanyol hi obtenguin uns resultats tan nefastos…? Mesquida, que sap amb qui tracta, diu als estudiants: “Sou uns flipadors”. I els avisa: “Sense la poesia i la cultura, serem uns merdes”. Els estudiants tornen a aplaudir, entusiasmats, com hooligans en un estadi de futbol: és evident que són uns Einstein, quan es tracta de fer comèdia i tocar la pera... (L’adolescència: quina edat més entranyable.) L’ambient festiu i moderadament desbaratat de l’acte s’apaga a mesura que avança la lectura dels poemes. En acabar, darrere meu, quatre alumnes es posen d’acord per fer campana.