-Al·lotet, ¿què fas aquí
amb sa pellissa roada?
-Guard una trutja travada
que me mena un porcellí.
-Porqueret de sa pellissa:
es temps que seràs porquer,
no guanyaràs cap dobler
i aniràs descalç a missa.”
-És sortit molt foriós
anant quantre los porqués.
Jo gonyaré més doblés
deixant es verro només
amb un any, que vostè en dos.
Aquesta setmana hem commemorat el tres-centè aniversari del naixement d’un personatge singular que, en paraules d’Antoni M. Alcover, “només en neix un cada cent anys, i casi mai sura”.
Dia 25 de novembre de l’any 1715, festivitat de Santa Caterina, va néixer Sebastià Gelabert Riera, fill de Jaume i de Praxedis, un matrimoni de foravilers que en aquell moment vivia a la possessió dels Cabanells Vell, a Petra.
Uns mesos abans del seu naixement, les tropes comandades per François Bidal d’Asfeld havien entrat a la Ciutat de Mallorca, que havia capitulat davant els partidaris de Felip d’Anjou. Tres dies després de la vinguda al món d’en Sebastià, Felip V havia promulgat el Decret de Nova Planta per a Mallorca, que suposà l’annexió del Regne de Mallorca al Regne de Castella, l’abolició dels privilegis i de les institucions pròpies i la preeminència de la llengua castellana a l’Administració fins a la substitució de la llengua catalana. El rei Borbó castigava així un poble que s’havia mantingut fidel a l’arxiduc Carles d’Àustria en l’anomenada guerra de Successió.
La vida d’aquest foraviler va transcórrer pels paratges del Llevant de Mallorca com a missatge a diverses possessions de la contrada. El malnom de Tià de sa Real prové del fet d’haver estat de petit amb els seus pares a la possessió manacorina d’aquest nom que avui pertany al municipi de Sant Llorenç des Cardassar. Sebastià Gelabert es casà a vint-i-vuit anys amb Elisabet Riera i tingueren descendència, un fill i tres filles. Morí el 22 d’abril de 1768, a cinquanta-dos anys, a Manacor.
Tot i que sembla que era un molt bon treballador de la terra, capaç d’aconseguir una anyadassa sobre terra de rota, avui no parlaríem d’ell per aquest fet. Sebastià Gelabert destacà, ja des d’infant, com un glosador excepcional, i passà a ser una figura llegendària, quasi un mite, per les seves qualitats de vident, de mag i de bruixot, que sembla, segons alguns autors, que fins i tot el dugueren a enfrontar-se a un procés inquisitorial.
Les figures de Sebastià Gelabert i d’en Tià de sa Real s’entremesclen, així com s’entremescla la realitat i la fantasia a través de les obres publicades sobre el personatge per Joaquim Maria Bover, Antoni Maria Alcover i Rafel Ferrer Ginart, entre d’altres, que ens parlen d’un glosador, d’un poeta i d’un autor teatral, creiem que poc versat en lletres, d’un visionari, d’un mag, d’un endevinador, d’un heroi que ens ha llegat un glosat sobre la misèria que assolà Mallorca entre els anys 1744 i 1750, set obres teatrals (tres de vides de sants, una d’històrica i tres entremesos) i un poema amorós, obres estudiades a fons per Jaume Vidal Alcover.
Una part de la seva obra, la més popular, es transmeté de manera oral de generació en generació fins que restà escrita damunt paper als segles XIX i XX. Els fets més destacats de la seva vida es convertiren en llegendes que foren recollides a l’aplec de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó.
El nom d’en Tià de sa Real, una part de la seva obra i els passos vitals de l’insigne glosador foren presents en la memòria col·lectiva dels mallorquins durant tota la seva vida, i a partir del moment de la seva mort fins que els canvis econòmics, socials i culturals que sacsejaren Mallorca a mitjan segle passat arraconaren la figura d’un personatge que deixà d’interessar majoritàriament als mallorquins, que deixà de ser un mite o una llegenda. I ara, tres-cents anys després del seu naixement, el recuperam i reivindicam, en un any tan significatiu, com a part de la nostra història col·lectiva, sovint tan malmesa.
