20/01/2017

No hi va haver bis

3 min
No hi va haver bis

El resum seria que, a la segona intervenció de la representació al Liceu del Werther de Jules Massenet a càrrec del tenor polonès Piotr Beczala, no hi va haver bis de Pourquoi me réveiller. L’havia fet el dia de l’estrena i conten les cròniques que el Gran Teatre esclatà, però es veu que els que hi anàrem el segon dia no vàrem aplaudir a bastament, tot i que el director musical, Alain Altinglou, estava molt atent a la possible indicació del protagonista. Varen ser un parell de minuts d’incertesa, mentre el cantant rebia les mostres de fervor, que finalment no varen fer el pes per a una propina. Cap problema. Estàvem a mitjan tercer acte i la veritat és que Piotr Beczala ja havia fet mèrits suficients per deixar-nos prou satisfets. I així va seguir fins al final, amb la qual cosa una altra osca a la paret dels vespres inoblidables. A l’entreacte una senyora i amiga deia: “Werther és ell”, però també, en una altra ocasió, em varen fer la mateixa afirmació, exactament la mateixa, de Jonas Kaufmann. En altre temps ho deien d’Alfredo Kraus. En qualsevol cas, queda clar que Piotr Beczala és un altre referent al complicat i difícil món dels tenors, i no tan sols no va decebre, sinó que va complir totes les expectatives amb escreix. Per una altra banda, val a dir que al públic, que incomprensiblement no omplia el Liceu ni d’un bon tros, se li havia encomanat el fred de fora i no va estar especialment efusiu ni calent amb relació a la magnitud del muntatge. Els acompanyants de Beczala en aquest viatge cap a la mort per amor tampoc no varen estar gens malament, amb una Elena Sancho Pereg interpretant Sophie magnífica, tot i la seva joventut. De fet, té un llarg recorregut per fer per la seva veu. Simpàtics i eficaços Antoni Comas i Marc Canturri com a Schmidt i Johann, que semblaven una mena de Dumont i Dupont -el copyright no és meu. Impecable Joan Martín-Royo fent d’Albert, el promès de Charlotte, de la mateixa manera que Stefano Palatchi, sempre al punt, com a pare de Sophie i Charlotte. Un petit entrebanc, potser l’únic, el trobam a la Charlotte d’Anna Caterina Antonacci, que, si bé va estar correcta als aguts i a la part mitjana, en els greus i a les modulacions no va estar a l’altura, sense deslluir l’espectacle ni el conjunt.

I, el conjunt, el dirigia Alain Altinoglu, amb delicadesa quan la història ho requeria i amb la intensitat necessària quan era menester, donant la importància que pertoca als leitmotivs, amb un metall que va sonar impecable, poderós i dramàtic en la justa mesura, i tan sols se li encalentí la batuta en un instant, el de N’achevez pas! Hélas, que va empatar la veu als protagonistes. Un detall sense importància. L’altre director, l’artístic, era, ni més ni menys, Willy Decker, que va concebre un Werther minimalista, pop i expressionista. Minimalista per l’escassa presència d’estris més enllà d’una taula i algunes cadires, a més del poble, com una mena de joc de fusta, en dues mides. Pop pels colors elegits, Werther semblava Dick Tracy amb l’abric groc dels dos primers actes. Expressionista pel biaix dels decorats. I el que és més important, sempre afavorint la tasca dels cantants, sense perdre originalitat ni personalitat.

PS: Beczala, impressionant.

stats