Publicitat
Publicitat

Llegats artístics: els diversos camins que porten art als museus

La generositat dels artistes i dels col·leccionistes permet ampliar els fons dels museus públics

El procés que segueix una obra d'art des del taller de l'artista, una galeria d'art o el domicili d'un col·leccionista fins que entra en un museu pot ser tan apassionant i revelador com la peça mateixa. La formació de les col·leccions d'una pinacoteca queda en segon pla quan s'encenen els llums de les sales cada matí, però explica molt més que la riquesa i la rutina del centre. Els fons reunits al llarg de dècades parlen del mateix patrimoni, de les oportunitats que han tingut les institucions públiques per aconseguir uns determinats treballs i del gust dels col·leccionistes privats que han venut, han donat o han llegat la seva col·lecció a l'administració.

La resolució a favor de l'Ajuntament de Barcelona del polèmic llegat de l'empresari Muñoz Ramonet torna a recordar les diverses vies per on l'art es posa a l'abast del públic. Malauradament, sovint els museus catalans no disposen de pressupostos competitius per a adquisicions, i són les donacions i els llegats els que permeten nodrir els seus fons d'obres noves. "El patrocini pot ser una eina que ajudi a pal·liar en certa mesura la situació que la societat actual viu després de la crisi i el tancament al finançament de les entitats bancàries", diu Xavier de Ramon, especialista en dret de l'art d'Oblyon Art Trading.

Les donacions en vida del mateix l'artista

Frederic Marès va explicar a les seves memòries com va sorgir la idea del museu que porta el seu nom: durant la Guerra Civil, després de veure com bombardejaven un edifici pròxim a casa seva, Marès va començar a inventariar les seves col·leccions. El 1946 les va posar a l'abast del públic en un pis, i dos anys més tard el Museu Marès es va inaugurar oficialment després que l'Ajuntament li cedís un edifici.

Pablo Picasso també va ser clau en la creació del seu museu a Barcelona. Enguany fa 50 anys que va obrir les portes, i el Museu Picasso ho celebra amb una sèrie de tres exposicions temporals que expliquen la formació de la col·lecció. Va arrencar amb les obres que Jaume Sabartés, el secretari de l'artista malagueny, va donar a la ciutat. El 1970 el mateix Picasso va donar les més de 2.900 obres que havia guardat al pis de la família Vilató a Barcelona. Aquests fons han convertit la pinacoteca en un dels pocs museus d'arreu del món on es pot seguir amb detall el període de formació d'un artista. Picasso també va donar a l'entitat una de les seves grans sèries de maduresa, Las Meninas. No van ser les primeres donacions públiques que havia fet: el 1919 va donar Arlequí als museus de Barcelona -va ser el primer Picasso que van tenir- i el 1938 va donar La Minotauromàquia al Museu d'Art Modern. Un 70% de les 4.250 obres que té el Picasso provenen de les donacions de l'artista.

La generositat dels benefactors

A més de les donacions de l'artista, i més endavant dels seus hereus, el Museu Picasso va comptar a l'origen amb la generositat de personalitats a qui en alguns casos l'autor del Guernica havia regalat obres dedicades. "Moltes persones que havien rebut regals van retornar el gest al museu", explica Malén Gual, conservadora del Museu Picasso. La llista de benefactors inclou una vintena de noms, entre els quals destaquen Gala i Salvador Dalí, els galeristes Joan i Miquel Gaspar i Paronella, Gustau Gili i Anna Maria Torra Amat, el notari Raimon Noguera i Montserrat Pla i Roselló, vídua de Nicolau Rubió i Tudurí.

La sorpresa d'herències inesperades

L'ofrena, un guaix de Picasso del 1908 que es relaciona amb Les senyoretes d'Avinyó , representa una altra modalitat de donar obres a un museu. Basil William Sholto Mackenzie, lord Amulree, la va deixar en herència al Picasso. Al testament d'aquest metge i polític anglès també hi havia sorpreses per a altres centres: la Tate Gallery va rebre una obra de Matisse, la National Gallery d'Escòcia una de Monet i el Museu d'Israel una de Georges Braque.

Quan els impostos es paguen amb art

El MNAC ha rebut en els últims anys dues obres adquirides per dues empreses en concepte d'impostos. El 2006 la Generalitat va aplicar de manera innovadora la dació en pagament amb el Grupo Jover, i el museu va obtenir un escriptori-arxivador de partitures de Josep Maria Jujol. El 2007 la dació de l'empresa Abertis al ministeri d'Hisenda va fer entrar al museu la pintura de Picasso Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter) .

Els grans llegats dels grans artistes

La declaració com a hereu universal de tots els seus béns que Salvador Dalí va fer de l'Estat representa el llegat més important que s'ha viscut en les últimes dècades a Espanya: les millors obres de la seva col·lecció es poden veure al Museu Reina Sofia i al Teatre-Museu Dalí de Figueres. Joan Miró va llegar les seves obres a la fundació que porta el seu nom. Tanmateix, quan l'Estat rep unes obres com a pagament del dret de successió dels hereus d'un artista, les pot dipositar al museu que cregui més convenient. Aquesta mesura podria afectar els fons de la Fundació Tàpies. Ara com ara, el destí de l'herència de l'autor de Núvol i cadira és encara una incògnita.

Els arxius: un regal i una responsabilitat

L'entrada de l'arxiu d'un artista a un museu suposa una alenada d'aire fresc. El centre pot omplir llacunes del seu discurs i pot desenvolupar noves línies d'estudi. Al mateix temps, però, el centre adquireix una responsabilitat: ha de fer una inversió de material i personal per conservar en les condicions adequades les peces que ha rebut. En els últims anys el Macba ha rebut tres conjunts importants: l'arxiu del fotògraf Xavier Miserachs, el de Joan Brossa -format per 60.000 documents i obres d'art- i la col·lecció de peces del col·lectiu d'artistes Art & Language que el col·leccionista francès Philippe Méaille va confiar al museu. Al MNAC hi ha dipositat l'arxiu del fotògraf Oriol Maspons, que compta amb la col·laboració de la Fundació Elsa Peretti per a la seva conservació.

Una llei del mecenatge que es fa esperar massa

Quan Mariano Rajoy va afirmar al gener que els mecenes no haurien d'esperar res a canvi per les seves contribucions a la cultura va deixar clar que enmig de la crisi vol seguir recaptant impostos amb euros en comptes d'obres d'art i que li va bé endarrerir el llançament de la promesa llei del mecenatge. L'actual, del 2002, està a la cua de les europees. Les persones físiques es poden desgravar un 25% dels impostos, i les empreses un 35%. Les propostes de la nova llei apunten que l'Estat es posarà a l'altura de França, que aplica una deducció del 66%, amb uns avantatges fiscals del 70% per a les persones físiques i un 60% per a les empreses. "En cap cas es pot permetre que el mecenatge i el patrocini es converteixin en els substituts de la responsabilitat pública de l'Estat", adverteix De Ramon.

La tradició de les subscripcions populars

Catalunya compta amb una llarga tradició de subscripcions populars per adquirir obres d'art. El cas més cèlebre és La vicaria , de Marià Fortuny, que va ser adquirida l'any 1922. El MNAC ha repetit l'operació i l'artista a través dels Amics del MNAC. A l'abril van engegar una campanya per recaptar 45.000 euros per comprar a un particular el dibuix La pregària . Està previst que acabi amb èxit a finals de setembre. Els Amics del MNAC ja havien aportat a la pinacoteca altres obres com ara Retrat de Thor Lütken , d'Edvard Munch.

La revolució del micromecenatge

Les plataformes digitals de micromecenatge com Verkami també han arribat a les institucions. El reial monestir de Pedralbes ha sigut pioner en la utilització de la xarxa per recaptar fons per a un projecte. A finals de març va fer una crida innovadora per aconseguir 25.000 euros per a la restauració dels frescos gòtics de la capella de sant Miquel del monestir. En quaranta dies va recollir 30.875 euros. La institució va saber aprofitar les facilitats de gestió i la visibilitat que aquestes plataformes donen als projectes que els arriben. Iniciatives com aquesta, diu l'assessor de col·leccionistes Jordi de Nadal, "trenquen amb la idea que l'Estat ho ha de pagar tot". "Són una mostra perfecta de la vinculació que els ciutadans poden tenir amb la creació d'idees i l'activitat cultural que encara estan oblidades dins la legislació vigent", subratlla Xavier de Ramon.