Publicitat
Publicitat

L'art desagradable i atractiu de Joan Palou

Palou va ser un dels més destacats de la Nova Plàstica

Avui es clausura l'exposició de l'artista Joan Palou que la galeria Mirart de Santanyí va inaugurar el 19 de juliol passat. Nascut a Palma el 1953, Palou va ser un dels noms més destacats de la Nova Plàstica i va participar en moltes de les iniciatives que marcaren la Mallorca contracultural dels 70: va ser membre del Taller Llunàtic, va elaborar un Neon de Suro i va escriure alguns llibres de poesia experimental. A principi dels 80, va anar quedant progressivament apartat del circuit artístic, i d'aleshores ençà ha desenvolupat la seva tasca creativa d'una manera precària i retreta.

Feia prop de deu anys que l'artista no realitzava una exposició. En aquest sentit, les pintures, els dibuixos i les escultures que fins avui poden veure's a la galeria Mirart són una mostra representativa del darrer Palou. Tot i que formalment disten bastant de l'abstracció suggestiva, primer expressionista i després geomètrica, que caracteritzava les seves obres dels 70 i 80, les peces més recents de Palou tracten uns temes, proposen uns gestos i expressen unes actituds genuïnament setanteres. Destaquen, per sobre de tot, l'obsessió pel sexe, que es concreta en un extensíssim ventall de formes fàl·liques, i el recurs constant de l'escatologia, representat per tot un seguit de figures més o menys digestives i excrementícies. A més de tot això, hi ha també la irreverència antireligiosa.

És evident que, avui dia, ni les referències sexuals provoquen escàndols ni la furibúndia antireligiosa té les connotacions rebels que tenia durant el tardofranquisme, però Palou té el mèrit de no limitar-se a fer un art que aspira a ser purament incòmode. "Qualcú m'ha dit que aquesta obsessió creativa pel sexe i l'escatologia era una mostra d'infantilisme", diu l'artista. "Bé, potser sí que ho és. Però és que jo pint això perquè és el que m'interessa, no perquè vulgui provocar ningú ni resultar molest".

Desagradables i atractives alhora, les obres de Palou flirtegen amb la repulsió i amb la violència extrema, però no defugen l'estilització. També fan gala d'un sentit de l'humor pervers, com en la sabata de tacó plena de vidres o en les escultures formades per caps de pepes atrapades a l'inrevés dins ossos de pelvis, com naixements invertits. La majoria de quadres, de fons negre i formes d'un vermell càlid però apagat, mostren fal·lus d'una carnalitat més aviat poc antropomòrfica. La veritat és que els fal·lus estan tan exempts d'erotisme i de vigor fecund que, més que en òrgans sexuals, fan pensar en budells buits, cucs inflats o sobrassades flàccides.

Tot plegat permet constatar que Joan Palou és un artista massa interessant per tenir-lo arraconat.